Per què l’Europa fortalesa incomoda a Trump?

Durant dècades, la relació entre els Estats Units i Europa es va sostenir sobre una premissa gairebé inqüestionable: l’aliança transatlàntica era l’eix central de l’ordre polític i de seguretat occidental, un marc avui qüestionat pel gir de Trump i per la deriva cap a una Europa fortalesa.

Des de la Segona Guerra Mundial i al llarg de la Guerra Freda, Europa va ser presentada com el soci natural de Washington. Un espai polític afí, basat —almenys en el relat— en valors compartits com la democràcia liberal, el multilateralisme i l’Estat de dret. Aquesta narrativa comença avui a esquerdar-se.

Al desembre de 2025, l’administració Trump va fer explícit aquest canvi de rumb en publicar la seva nova Estratègia de Seguretat Nacional. El document introdueix una ruptura significativa amb la tradició diplomàtica estatunidenca. Europa deixa d’aparèixer com un aliat estratègic central i passa a ser descrita com una regió que ha d’assumir per si mateixa el seu defensa i resoldre les seves “crisis internes”. El text, a més, incorpora una retòrica carregada de referències culturals i civilizatorias. Alerta sobre una suposada “erosió” del projecte europeu i qüestiona el seu rumb polític.

La ruptura transatlàntica: quan Europa deixa de ser aliada

Les friccions entre Washington i Brussel·les no s’expliquen només en termes retòrics. En les últimes setmanes, la tensió s’ha vist agreujada per les actuacions de la Comissió Europea contra grans plataformes tecnològiques estatunidenques, en aplicació de la nova legislació digital europea. A l’abril de 2025, la Comissió va imposar a Meta una multa de 200 milions d’euros per incomplir el Reglament de Mercats Digitals (DMA). Brussel·les va considerar que el seu model de consentiment per a la publicitat personalitzada no oferia als usuaris una alternativa real amb menor ús de dades personals.

Més recentment, la Comissió va sancionar a X —l’antiga Twitter, propietat de Elon Musk— amb una multa de 120 milions d’euros per vulneracions del Reglament de Serveis Digitals (DSA). Les infraccions estaven relacionades amb la falta de transparència publicitària, l’accés limitat a dades per a investigadors i un sistema de verificació considerat potencialment enganyós. El cas de X ha adquirit, a més, una dimensió política afegida. La proximitat pública de Musk a l’entorn de Donald Trump ha portat a interpretar aquestes sancions com a part d’una ofensiva reguladora europea contra empreses estatunidenques i, per extensió, contra la seva agenda política.

Una Europa ideològicament compatible, però estratègicament incòmoda

No obstant això, la paradoxa és més profunda del que sembla. Des d’un punt de vista ideològic, molts dels valors que avui està adoptant la Unió Europea —securitización, tancament de fronteres, èmfasis en l’ordre, la defensa i el control— podrien encaixar sense massa friccions amb l’imaginari polític de Trump. I, no obstant això, aquesta no és l’Europa que Trump desitja.

El que el trumpisme rebutja no és tant la deriva autoritària o securitaria de la Unió Europea, sinó la seva unitat. Una Europa que actua com a bloc i coordina polítiques migratòries, militars i reguladores projecta poder de manera conjunta. Això la converteix en un potencial competidor econòmic, polític i estratègic. Trump no vol una Europa forta i cohesionada, encara que sigui conservadora o autoritària. Preferiria una Europa fragmentada, atomitzada en Estats nació, incapaç de disputar hegemonies i més fàcil de pressionar bilateralment.

Migració i control: com la UE consolida l’Europa fortalesa

És precisament aquí on l’evolució recent de la Unió Europea resulta clau. Recentment (Desembre 2025), els Vint-i-set van aprovar un nou paquet de reformes en matèria de migració i asil que consolida l’anomenat Pacte Europeu de Migració. L’acord suposa un salt qualitatiu en la lògica de l’Europa fortalesa. Representa, a més, un dels processos de securitización més ambiciosos del projecte europeu des de la seva fundació.

La nova normativa introdueix diversos elements centrals. En primer lloc, la creació de centres de retorn en països tercers, fora del territori comunitari. Allí seran traslladades les persones les sol·licituds d’asil de les quals hagin estat rebutjades. Aquests centres no se situaran en sòl europeu, sinó en Estats que signin acords específics amb la UE. És el cas d’Albània o de països africans que actuen com a socis migratoris. Es tracta d’una externalització explícita del control fronterer i del sistema d’asil.

En segon lloc, la Unió ha aprovat una llista comuna de països d’origen considerats “assegurances”. Entre ells figuren el Marroc, Tunísia, Egipte, Bangladesh o Colòmbia, a més dels països candidats a l’adhesió. Les sol·licituds d’asil procedents d’aquests Estats podran ser tramitades de forma accelerada i amb menors garanties. La presumpció és clara: no existiria persecució estructural. En la pràctica, això redueix de manera significativa les possibilitats de protecció internacional.

El tercer eix de l’acord és l’ampliació del mandat de Frontex, l’agència europea de control de fronteres. Frontex reforça la seva capacitat operativa dins de la UE, però també guanya marge per a actuar fora de les fronteres comunitàries. Coordina devolucions, fa costat a autoritats de tercers països i participa en operacions conjuntes. La frontera europea deixa així de ser una línia geogràfica fixa. Es converteix en un espai mòbil, projectat cap a l’exterior.

El problema per a Trump no és Europa, sinó la seva unitat

Aquest conjunt de mesures no pot entendre’s únicament com una resposta tècnica a la gestió migratòria. Forma part d’una transformació més àmplia del projecte europeu. Recupera una lògica històricament coneguda: la d’una potència que es concep a si mateixa com moralment superior. Una potència legitimada per a actuar més enllà dels seus límits territorials en nom de l’ordre, l’estabilitat o la seguretat. És una lògica profundament vinculada al passat colonial europeu.

Mentre Trump es distancia i qüestiona la utilitat estratègica d’Europa, la Unió avança cap a una major integració en àmbits clau com les fronteres, la seguretat i la defensa. Però ho fa sacrificant part del relat democràtic que havia sostingut la seva legitimitat política. La cohesió es construeix ara sobre el control, l’exclusió i la militarització. No sobri drets, ciutadania o solidaritat.

La paradoxa és, per tant, doble. D’una banda, Europa adopta polítiques que ideològicament podrien encaixar amb el trumpisme. Per un altre, ho fa des de la unitat i reforça la seva capacitat d’actuar com a bloc. És justament aquesta combinació —autoritarisme més integració— la que incomoda a Trump. No perquè contradigui els seus valors, sinó perquè contradiu els seus interessos.

El resultat és un escenari inquietant: una Unió Europea que es consolida com a fortalesa, que actua cada vegada més com un actor imperial i que, al mateix temps, perd el suport polític del seu històric aliat. Una Europa més forta, sí, però també més tancada, més militaritzada i cada vegada menys distinta del projecte econòmic i racial que la història europea ha sabut reinventar sota nous noms.