1) Concentració de la riquesa
Al novembre es publicava la llista Forbes España de l’any 2025. Hi constava que la riquesa de les 100 fortunes més grans de l’Estat espanyol havia augmentat un 7% respecte a l’any anterior, fins a arribar als 258.870 milions d’euros. Si ens fixem només en la part “extra” que van guanyar aquestes cent fortunes, parlem d’uns 18.000 milions d’euros. Una xifra que equival aproximadament a la meitat del pressupost anual de la Generalitat de Catalunya.
Repetim-ho, perquè costa d’assimilar: el que van guanyar “de més” les 100 primeres fortunes d’Espanya equival a la meitat del pressupost de la Generalitat del 2025 o, dit d’una altra manera, a la suma del pressupost d’educació i sanitat.
A escala internacional, les dades són encara més obscenes. La fortuna d’Elon Musk, per exemple, equival a tota la riquesa anual produïda a Bèlgica, la 23a economia mundial segons aquest rànquing.
2) Desallotjaments i exclusió
A Badalona, l’alcalde Xavier García Albiol va ordenar el desallotjament del bloc B9, on vivien en condicions penoses unes quatre-centes persones, sense oferir cap alternativa residencial. Quatre-centes persones al carrer, en ple hivern.
Algunes entitats socials —Càritas, el Casal de l’Esquerra Independentista o Comissions Obreres— es van mobilitzar per oferir-los un sostre. Quinze joves en situació d’alta vulnerabilitat havien de passar la nit de diumenge a la parròquia Mare de Déu de Montserrat. No hi van poder entrar. Un grup de manifestants va impedir que Càritas els deixés passar la nit. Van haver de tornar al carrer.
3) Hospitalitat i por
Jacques Derrida distingia entre una hospitalitat incondicional —èticament exigent, gairebé impossible— i una hospitalitat condicionada, regulada per normes, institucions i límits, però imprescindible perquè la primera no quedi en pura retòrica. El que va passar a Badalona va traspassar fins i tot aquesta línia mínima.
No es va negar només l’acollida sense condicions: es va impedir també l’acollida regulada, temporal i organitzada per entitats socials, sota sostre i amb responsabilitats clares. Ni papers, ni protocols, ni mediació institucional van ser suficients.
Quan una comunitat impedeix fins i tot aquest tipus d’hospitalitat, ja no som davant d’un conflicte de límits, sinó d’una voluntat explícita d’exclusió. No es defensa cap casa: es blinda la por. I aquesta por, quan s’organitza políticament, té nom, discurs i rendiment electoral. Se’n diu feixisme.
4) Ocupació i relat mediàtic
A ràdios, televisions, diaris i pòdcasts, l’ocupació d’habitatges s’ha presentat reiteradament com un dels grans mals del nostre temps. Però el total de denúncies per a violació o usurpació d’habitatges l’any 2024 no va arribar ni tan sols al 0,06% del total d’habitatges existents. Mentrestant, l’accés a l’habitatge continua empitjorant i ja és, de llarg, la principal preocupació de la ciutadania catalana, segons totes les enquestes socials recents.
5) Eat the rich i canvi de focus polític
Zohran Mamdani, un socialista democràtic, va guanyar les eleccions a Nova York convertint una frase en eslògan de campanya: Eat the rich (mengem-nos els rics). Preguntat sobre si creia que els bilionaris tenen dret a existir, somreia i responia: “crec que no hauria d’haver-hi billionaires”.
Una part significativa dels seus vots provenien de barris que, en les eleccions presidencials anteriors, s’havien decantat per Donald Trump. No es tractava d’un canvi identitari, sinó d’un desplaçament del focus polític.
6) El finançament de l’extrema dreta
L’any 2021, una filtració publicada per WikiLeaks va destapar milers de documents interns de les organitzacions ultradretanes Hazte Oír i CitizenGo, corresponents al període 2001–2017, dins del projecte conegut com The Intolerance Network. Els papers deixaven poc marge al dubte: l’auge electoral de l’extrema dreta a l’Estat espanyol no va ser espontani ni marginal, sinó àmpliament finançat.
Entre els anomenats “grans-grans donants” hi apareixen noms coneguts de l’elit econòmica espanyola: grans fortunes, alts executius i caps de corporacions com Esther Koplowitz (FCC), Isidoro Álvarez (El Corte Inglés) o Juan Miguel Villar-Mir (OHL). També actors internacionals, com el lobby ultracatòlic nord-americà The Howard Center for Family, que va aportar recursos i estructura a aquesta xarxa ideològica.
L’extrema dreta no són persones: és un projecte econòmic —i sovint racial, és a dir, racista— de les elits internacionals.
7) Desigualtat com a hiperobjecte
El filòsof Timothy Morton utilitza el concepte d’hiperobjecte per descriure aquells fenòmens que són tan extensos, persistents i distribuïts que no poden ser percebuts directament del tot. El canvi climàtic n’és l’exemple clàssic: no es presenta com un únic esdeveniment, sinó com una constel·lació d’efectes locals que sovint es confonen amb causes aïllades.
La desigualtat extrema funciona de manera similar. No apareix mai com a sistema, sinó com a símptoma: un desnonament; un anunci d’alarmes finançat per un banc; una por difusa, un relat securitari, una porta que no s’obre. Llegits així, els elements exposats no són fragments inconnexos, sinó manifestacions d’un mateix hiperobjecte: la concentració de riquesa i poder en mans d’una minoria.
Menjar-se els rics no és un gest destructiu, sinó una imatge invertida del que ja passa. Menjar no és eliminar, és repartir; és fer possible que ningú passi fam. Un sostre i un plat calent no fan soroll, però construeixen una força discreta, difícil d’atomitzar. Allà on la vida es pot sostenir, la por perd capacitat d’organització.
8) Democràcia i condicions materials
En els darrers anys, els indicadors globals dibuixen una coincidència difícil d’ignorar: mentre la riquesa es concentra com no ho havia fet en dècades, el nombre de persones que viuen en democràcies liberals disminueix de manera sostinguda. Cada cop més població sota règims autoritaris, cada cop més patrimoni en menys mans. No cal convertir aquesta simultaneïtat en una relació mecànica de causa i efecte per advertir-ne el patró.
Quan les condicions materials es degraden, quan la vida esdevé fràgil i competitiva, la democràcia perd cos i la por guanya funció política. Potser per això la pregunta no és tant com frenar l’extrema dreta, sinó com recompondre les bases materials que fan possible una vida compartida. Allà on hi ha sostre, menjar i una mínima seguretat, l’autoritarisme deixa de semblar una solució. No perquè desaparegui, sinó perquè deixa de trobar un malestar material sobre el qual construir el seu relat.
