Enfrontant-se al canvi climàtic: els primers pressupostos de carboni de Catalunya

Algunes decisions polítiques es produeixen amb molt poca atenció dels mitjans de comunicació i, tot i això, poden ser un canvi molt important. L’aprovació dels primers pressupostos de carboni a Catalunya forma part d’aquest grup, perquè la seva posada en marxa és silenciosa, amb pocs actes oficials i presència a les xarxes socials. Però, tot i així, han de canviar les regles del joc. A partir d’ara, el país ha d’acceptar un límit superior —161,6 milions de tones d’emissions equivalents entre 2026 i 2030—,que no es pot superar per no agreujar encara més les conseqüències del canvi climàtic.

Aquest límit hauria pogut ser més important atès al fet que els 428ppm de CO2 en l’atmosfera actual ja no augmentin cap el topall de 450ppm reconegut com a línia vermella,  punt de no retorn que podria esdevenir com efecte de les tendències d’augment de població en els propers anys així com d’activitat econòmica, que generarien augments d’emissions de manera quasi automàtica. Malgrat tot, això vol dir, bàsicament, una actualització de la idea que tot té un límit, que el planeta no és sense fi i que l’atmosfera no té una capacitat infinita per absorbir gasos.

Els pressupostos de carboni tenen una lògica interna molt poderosa. Però, els compromisos que només són paraules no serveixen de gaire si no es converteixen en xifres que es poden comprovar, en calendaris concrets per a la resolució del problema i en una assignació clara de responsabilitats. Això ha d’acompanyar, necessàriament, amb una oferta d’eines, tecnologies, metodologies i infraestructures de com dur a terme aquestes reduccions. Històricament, Catalunya ha funcionat amb objectius estratègics a molt llarg termini —per als anys 2030, 2050— però sense un mecanisme efectiu que obligués a complir-los. Ara, per primera vegada, superar aquest límit suposarà haver de passar per un procés obligatori de rendició de comptes. Aquesta obligació, en un context ple de discursos, és un exercici que enforteix la democràcia.

Aquesta posada en marxa, però, fa sorgir una pregunta clau i rellevant: és possible assolir aquests objectius? Cal donar una resposta basada en la diferència entre el que passa ara i el que voldríem que passés. El punt de partida és objectiu: Catalunya emet actualment poc per sota de 40 milions de tones cada any. El pressupost fixa una mitjana màxima de 32 milions de tones anuals. Això requereix una reducció d’aproximadament 7 milions de tones en quatre anys, cosa que equival a una disminució del 18% en les emissions. Aquest objectiu, encara que es pugui aconseguir, no es pot dir que sigui fàcil, a part que s’ha de contrarestar els augments intrínsecs al increment de l’activitat econòmica.

La distribució per zones i per sectors (transport, indústria, producció energètica residus, serveis, residencial i agricultura & ramaderia) de les emissions catalanes forma un mapa que demana compromisos diferents per a cada àrea. El sector del transport, responsable de més d’una tercera part del total d’emissions, surt com el gran problema del sistema, i reflecteix una dependència massa gran del vehicle privat lligat a les fonts fòssils. La indústria, responsable aproximadament també d’una tercera part, arrossega la inèrcia d’un segle basat en combustibles fòssils, i canviar això va més enllà d’una simple voluntat. El sector energètic, amb una generació d’energia renovable que a penes arriba al 18%, segueix insistint en un model basat en un sistema elèctric que ja és vell per als reptes climàtics d’avui i la demanda energètica de les noves tecnologies. Finalment, cal destacar la gestió de residus, amb la generació de metà als abocadors i emissions de CO2 en les plantes de valorització energètica, mostra les mancances o el desfasament del nostre model de consum amb les necessitats d’evolució de la nostra societat.

Malgrat aquest panorama difícil, es veuen indicadors que mostren una evolució positiva. L’expansió de l’energia fotovoltaica, la promoció de canvis sostenibles en la indústria, la posada en marxa de Zones de Baixes Emissions (ZBE) als municipis, l’arrancada de la mobilitat elèctrica, els inicis dels impulsos de l’electrificació en els sectors residencials, de serveis i  industrials, l’exploració del biogàs en zones agrícoles per tenir opcions als processament de residus, són uns primers avenços reals, no simples esperances. Però, la seva magnitud encara és insuficient per garantir que es compleixi els pressupostos de carboni. La necessitat de ser coherents obliga a admetre que no hi ha proves suficients per assegurar que Catalunya compleixi el límit si tot segueix igual, ni en l’àmbit energètic, ni en el transport, ni en la indústria ni en la generació d’energia ni en els tractament dels residus.

Hi ha la possibilitat, però no n’hi ha la certesa. Hi ha un objectiu però no està definit  ni detallat com fer-ho ni hi ha una valorització de si es pot fer amb les actuals infraestructures, Es pot disminuir el consum de fòssils en el sector de transport (segons les dades dels pressupostos correspon en mitjana un 18%) sense tenir detallades les eines d’electrificació, disponibilitat de carregadors ràpids i ultra-ràpids i una xarxa elèctrica que augmenti la seva capacitat suficientment per suportar l’electrificació els més de 5M de vehicles existents a Catalunya (1M?)? Quines noves tecnologies i com s’aplicaran pels tractament de residus? Com es reduiran les emissions de la generació d’energia consumint fòssils sense augmentar les renovables de Km0 o reforçar la xarxa elèctrica per transportar l’energia importada?Com es garanteix una major electrificació de la indústria? Què es planteja fer amb el CO2 capturat en les indústries de difícil abatiment d’emissions?  Segrest del carboni amb estratègies geològiques? A on i com? Com es farà tenint present que fa falta aportar-hi més energia?¿Com es reemplaçaran les centrals tèrmiques, cicles combinats, sistemes de cogeneració que consumeixen fòssils?…Moltes són encara els passos que escau concretar, definir, en definitiva, planificar i executar. Els pressupostos defineixen un contorn, uns límits de l’escenari a on s’ha de moure la nostra societat però on està el full de ruta planificat per conèixer amb detalls les actuacions i poder-les afrontar?

Per entendre millor aquesta diferència entre la possibilitat i la certesa, és útil observar el context europeu. El Regne Unit, pioner des de 2008, ha reduït les seves emissions en un 48% mitjançant polítiques executives  valentes (com eliminar el carbó i invertir en l’eòlica marina). Irlanda ha establert una reducció del 51% per al 2030 i ho està abordant amb decisió, fins i tot amb la pressió del  sector ramader. Alemanya ha convertit la seva legislació climàtica en una eina executiva que el Tribunal Constitucional pot fiscalitzar, per protegir els drets de les generacions futures. Aquests països avancen més ràpid, no perquè siguin millors en si mateixos, sinó perquè van començar a actuar abans i perquè tenen més ambició executiva.

Catalunya, en canvi, ha establert una meta del –31%, mentre que el consens entre experts aconsellava un –42% i el ritme que marca Europa és del –55%. La nostra iniciativa comença tard, amb molt pocs recursos d’energia renovable i un sistema productiu que necessita una reforma profunda en alguns casos propera a una re-industrialització d’alguns sectors o de re-definició. Tot i això, es manté un avantatge clar: la capacitat de la societat catalana per posar en marxa canvis amb una determinació que sovint sorprèn. Per això, la qüestió principal no és si és possible complir el pressupost —des d’un punt de vista tècnic, industrial i energètic és perfectament possible. La qüestió és si hi haurà la voluntat política i social per fer-ho, facilitant i promovent suficientment les eines per fer-ho i desplegant les infraestructures apropiades. Cal una transformació de la mobilitat, de les formes de produir, del consum, de la gestió dels residus i de la planificació dels usos del territori. Cal acceptar que la transició ecològica no és un objectiu senzill, sinó un canvi profund en l’estil de vida i en el sistema de mobilitat, de producció i d’ocupació del territori. De la mateixa manera, s’ha d’entendre que la política climàtica no és un luxe ni una opció ideològica, sinó una estratègia per a la supervivència econòmica i de la salut de la mateixa societat.

Els pressupostos de carboni no han de ser una simple promesa, (ja que, com es diu vulgarment, el paper ho aguanta tot), i han de ser un punt de partida de l’execució d’una detallada planificació de què fer, com fer-ho i d’un cronograma per evitar retards que ens portin al col·lapse. Són una línia que no es pot creuar malgrat que el punt de partida no és pas molt exigent. Com qualsevol frontera, obliguen a triar quin camí prendre. Podem triar un enfocament tímid —deixant que actuïn primer els altres— o podem assumir, com han fet els països que lideren la transició, que el futur no s’ha d’esquivar, sinó que s’ha d’afrontar, s’ha d’executar i dedicar-hi les inversions necessàries. Catalunya ha estat massa temps debatent-se entre una ambició molt gran en el discurs i una acció molt modesta en la realitat. Aquest moment representa l’oportunitat per ajustar-se als fets. Mirar aquest límit invisible no com una limitació, sinó com una oportunitat per a un model de desenvolupament diferent, que ha de ser més sostenible, més just, més eficient i, sobretot, coherent amb el que deixarem a les generacions que vindran. Esperem poder veure com es materialitzen els plans detallats sobre l’execució dels pressupostos de carboni i que aquests no queden en una simple voluntat de bones intencions sense assumir el repte que representa pel futur del país, tot definint quin costos tenen i quines inversions reals i adequades s’acaben dedicant-hi, així de com implicar a la ciutadania i a la societat civil en aquest procés.