L’espai a l’esquerra del PSOE després d’Extremadura

Aquests dies les eleccions d’Extremadura celebrades el diumenge 21 de desembre són objecte d’anàlisi als mitjans de comunicació. La seva interpretació no presenta gaires dificultats: El PP ha guanyat clarament amb un contundent 43% dels vots, però, amb un únic diputat més, no ha aconseguit l’objectiu de María Guardiola d’arribar a la majoria absoluta i, en un marc de creixent abstenció, ha perdut uns 9.000 vots. El PP queda encara més presoner que abans de l’extrema dreta de Vox que ha passat de 5 a 11 diputats, situant-se prop del 17%  i guanyant al voltant de 40.000 vots. Aquest creixement del partit d’Abascal és una pèssima notícia per als populars en l’àmbit regional i estatal.

El degoteig d’eleccions autonòmiques dissenyat des de Madrid per Núñez Feijóo per desgastar al PSOE, com si les autonomies fossin peces de dominó sense cap més valor, se li pot girar en contra accentuant la imatge de supeditació a Vox, que va ser un dels motius principals del fet que no pogués governar el 2023. El PSOE, d’altra banda, ha demostrat que quan les coses no van bé sempre poden anar pitjor: amb un candidat fosc, fluix i desprestigiat s’ha enfonsat fins al 25’7 %, perdent 108.000 votants i passant de 28 diputats a 18.

L’absència de divisió impulsa Unidas por Extremadura  

La força situada a l’esquerra del PSOE, Unidas por Extremadura, ha passat de 4 a 7 diputats, ha superat el 10% i ha guanyat, malgrat l’abstenció, uns 17.000 electors: un bon resultat. Des de la mateixa nit electoral, comentaristes vinculats a la dreta van començar a ressaltar que aquest resultat suposava una mala notícia per a Sumar, que no havia participat directament en la candidatura encapçalada per Irene de Miguel, tot i que li havia donat suport públic. No comparteixo aquesta interpretació esbiaixada i intentaré argumentar-ho.

La direcció estatal de Podemos, més que el partit a la regió, va imposar com a condició per continuar la col·laboració política amb Izquierda Unida dins Unidas por Extremadura, que Movimiento Sumar, el partit de Yolanda Díaz, no participés en la candidatura ni en la campanya electoral. Fou una actitud una mica surrealista perquè Izquierda Unida forma part del grup de Sumar al Congrés i comparteix govern amb els ministres dels Comuns, Movimiento Sumar i Más Madrid.

Però la novetat no va ser aquesta actitud infantil de qui només es mira al melic, sinó la reacció de Sumar: en lloc d’intentar perjudicar Unidas por Extremadura presentant una candidatura sense possibilitats en una Comunitat en la qual cal obtenir el 5% dels vots, va anunciar el seu suport a Irene de Miguel, militant de Podemos, tot i que oberta a la unitat. El ministre Bustinduy la va considerar una “extraordinària candidata”. No he sentit massa comentaris que hagin valorat com es mereix aquest gest. El realisme de Sumar ha evitat que a les eleccions extremenyes concorreguessin dues candidatures de l’esquerra alternativa confrontades.

És impossible saber quins haurien estat els resultats, però si ens atenim a les enquestes per a les eleccions generals, avui Sumar es mou entre un 7 i un 8 % del vot i Podemos al voltant del 3%: és evident que Unidas por Extremadura és una força amb una implantació a la regió que Sumar no té, però la campanya hagués estat més complicada i desagradable i alguns dels 7 diputats potser no haurien resultat escollits. I això em porta a la pregunta que es desprèn d’aquests comicis: està disposada la direcció de Podemos a acceptar, com ha fet Sumar, que és millor no trencar la unitat i no presentar-se o afegir-se a altres llistes amb més representació en territoris on no té pràcticament implantació?

Penso en llocs com, per exemple, Catalunya (Comuns), País Valencià (Compromís), Illes Balears (Ara MÉS), Madrid (Más Madrid) o Aragó (Chunta Aragonesista). Les pròximes eleccions autonòmiques, municipals i generals seran una prova per a les esquerres alternatives: no fa falta ser profeta per afirmar que allà on vagin per separat els resultats seran dolents i on hi hagi una única candidatura els resultats seran millors, tal com ha passat a Extremadura. I encara cal afegir-hi la necessària i complicada col·laboració amb ERC, Bildu i BNG, però d’això en parlarem un altre dia.

La unitat, una exigència de l’electorat d’esquerres

Els resultats de les eleccions autonòmiques i locals del 2023 van ser demolidors i prou expressius. Sovint se cita l’exemple de la ciutat d’Osca: Podemos-AV, 4,68%, Cambiar Huesca (amb Izquierda Unida), 4,47%, Chunta Aragonesista, 4,43%, i Equo, 4,3%; totes quatre candidatures van quedar fora de l’Ajuntament perquè no van el 5%; si haguessin anat juntes haurien obtingut 5 decisius regidors: un 18% de vots sense representació. També podríem recordar els resultats de la ciutat de València on l’inútil 2’33% de Podemos potser va impedir que Joan Ribó, de Compromís, revalidés l’alcaldia i que València es continuï dient València.

Podríem citar multitud d’exemples de les conseqüències de la divisió suïcida d’aquest espai el maig de 2023; l’aparició de Sumar uns mesos després va evitar que passés el mateix a les eleccions generals i va fer possible un govern de coalició progressista i que PP i Vox es quedessin amb un pam de nas.

Però tornant a Extremadura, ens podem fer algunes preguntes. El resultat ha estat molt bo, però podria haver estat millor? El pèssim candidat del PSOE, imputat per un presumpte delicte de tràfic d’influències i obsessionat a mantenir el seu aforament quan els socialistes es dessagnen per casos de corrupció, no afavoria un increment més elevat de les expectatives d’Unidas por Extremadura? Quan el PSOE perd 108.000 vots no és una mica frustrant que qui està a la seva esquerra només en guanyi 17.000? Quants vots socialistes decebuts amb el seu partit han anat a l’abstenció? Una campanya amb Yolanda Díaz, Ernest Urtasun, Pablo Bustinduy, Mónica García i Sira Rego hauria restat vots o hagués pogut ajudar a guanyar-ne entre els electors socialistes?

Pot haver-hi hagut votants de Sumar que s’hagin quedat a casa decebuts davant la marginació dels seus referents? Són preguntes que la direcció de Podemos s’hauria de plantejar si és capaç de superar la seva deriva actual. Perquè estic convençut que, si la divisió de les esquerres facilita l’arribada de la dreta radical i de l’extrema dreta al govern, els culpables, avergonyits, no podran ni sortir al carrer. Certament, no tot és oposar-se a la dreta, calen polítiques basades en l’honradesa i decididament transformadores, però la Comunitat de Madrid, la Generalitat valenciana o els ajuntaments de Badalona o Ripoll ens anuncien allò que podria arribar i que molts i moltes no volem.