En els últims anys, estem veient com el panorama polític dels Estats Units es transforma cap a un nou paradigma, al qual Yanis Varoufakis denomina “tecno-feudalisme”. Aquest concepte descriu una dinàmica on les grans plataformes tecnològiques actuen com a nous centres de poder, alterant les estructures tradicionals. Amb l’administració Trump, aquestes empreses tecnològiques han trobat un terreny fèrtil per expandir la seva influència, redefinint les dinàmiques del poder polític i econòmic. La nova administració no serà ni estrictament neoliberal ni neoconservadora, sinó tecno feudal.
Els nous senyors feudals
Ja sabem que Elon Musk, l’home més ric del món i actual mà dreta de Trump, liderarà el nou Departament d’Eficiència Governamental amb l’empresari Vivek Ramaswamy, amb l’objectiu de reduir la despesa federal i optimitzar les operacions governamentals. Però no és només ell.
Mark Zuckerberg, en la seva recent entrevista al pòdcast de Joe Rogan (segurament el més influent del moment), també reflecteix aquest canvi, adaptant-se a polítiques menys intervencionistes en el control de continguts, argumentant la necessitat de protegir la llibertat d’expressió i, d’acord amb això, que les empreses adoptin més “energia masculina”. Meta, l’empresa de Zuckerberg, ha suavitzat les seves polítiques sobre la moderació de notícies falses, seguint una línia similar al que Elon Musk va implementar a Twitter.
Peter Thiel, antic CEO de PayPal, en un article recent al Financial Times titulat “Un temps per a la reconciliació” va advocar per un replantejament de les aliances polítiques, impulsat pel poder de Silicon Valley. “Estem veient com el sector tecnològic redefineix les regles del joc polític”, assenyala Thiel en el seu article. Aquestes decisions, lluny de ser purament tècniques, evidencien un acostament estratègic a l’enfocament polític de Trump.
Una victòria de les tesis acceleracionistes
Aquests plans no només representen una reestructuració radical de l’aparell estatal, sinó que també poden interpretar-se com una victòria de les tesis acceleracionistes. Aquest enfocament, que proposa utilitzar les mateixes dinàmiques del capitalisme per arribar a un punt de col·lapse o transformació total, es reflecteix en l’estratègia del Departament d’Eficiència Governamental. En desmantellar part de la burocràcia tradicional i fomentar la desregulació, les figures clau darrere d’aquest projecte, com Elon Musk i Vivek Ramaswamy, estan implementant un model que busca accelerar els processos tecnològics i econòmics, encara que això impliqui un debilitament de les estructures públiques tradicionals. El desarmament de les institucions clàssiques s’empara sota el mantra que només el progrés tecnològic ens farà lliures. Tot i això, la realitat, almenys la immediata, n’és una de ben diferent: tornen els senyors feudals.
Ni estrictament neoliberals
El distanciament de l’administració Trump del neoliberalisme és particularment evident en la seva política econòmica i comercial. A diferència dels seus predecessors, Trump no ha defensat els principis clàssics de lliure comerç, sinó que ha adoptat una postura proteccionista, imposant aranzels a productes de països com la Xina. Stephen Miran, membre del Consell d’Assessors Econòmics de Trump, ha fet costat a aquestes mesures, argumentant que protegeixen els interessos nacionals davant d’una globalització descontrolada. També Jan Hatzius, cap d’inversions de Goldman Sachs, ha assenyalat que les promeses de Trump de reduir els dèficits pressupostaris no s’han complert, cosa que també s’allunya dels ideals neoliberals de disciplina fiscal.
Però si poguessin semblar sospitoses les declaracions de dues figures clarament vinculades amb la dreta econòmica, llegiu les del premi Nobel Joseph Stiglitz en una entrevista a El País, on explica per què Trump trenca amb les bases del neoliberalisme clàssic: “Trump, per exemple, no és exactament un neoliberal, sinó un nacionalista que ha establert una coalició entre aquells que se senten desafectes i un grup important d’empresaris.”
Ni estrictament neoconservadors
L’administració Trump, a més, ha mostrat una relació ambivalent amb el neoconservadorisme. Tot i que figures rellevants com J.D. Vance, futur vicepresident dels Estats Units, representen els valors conservadors morals clàssics (contrari al dret a l’avortament, al matrimoni homosexual, etc.), Trump ha deixat clar el seu menyspreu cap als neoconservadors. Concretament, el rebuig de Trump es dirigeix cap a aquells “falcons” que han format part de l’administració i de les agències d’intel·ligència que han modelat la política militar del país durant les últimes dècades. En una entrevista amb Robert F. Kennedy Jr., futur cap del Departament de Salut (i famós per les seves declaracions contràries a la vacunació contra la COVID), es va mencionar explícitament el fort rebuig de Trump i del seu cercle més proper cap a aquells neoconservadors relacionats amb la indústria armamentística i la seva agenda internacional intervencionista.
Això no significa ni molt menys que Trump sigui un liberal en aspectes morals, sinó que el seu posicionament en política internacional es presenta com menys imperialista i més aïllacionista del que es podria esperar en el líder del Partit Republicà. I aquí rau la clau de volta: aquest realineament de posicions no hauria estat possible sense que el Partit Demòcrata hagués deixat de banda les seves bases.
L’oblit demòcrata cap al seu electorat
En la convenció demòcrata que va confirmar Kamala Harris com a candidata a la vicepresidència, figures tradicionals del neoconservadorisme com John Bolton, antic cap de Seguretat Nacional, o Dick Cheney, exvicepresident amb George Bush, van expressar suport a la fórmula demòcrata. Aquest fet subratlla com els canvis interns dels dos partits han generat moviments ideològics inesperats i aliances inusuals, en un escenari polític cada vegada més polaritzat.
Part d’aquest gir al Partit Republicà liderat per Donald Trump, qui recentment el va descriure com “el partit dels treballadors”, també es deu a l’oblit del Partit Demòcrata cap a les seves bases tradicionals. Al llarg de les últimes dècades, els demòcrates s’han anat allunyant de les preocupacions econòmiques i socials de les classes treballadores, particularment als estats industrials del “Blue Belt”, que històricament eren bastions del partit. Aquest canvi s’ha vist agreujat pel silenciament de veus crítiques dins del mateix partit, com la de Bernie Sanders, defensor constant dels drets laborals i la redistribució econòmica.
En definitiva, l’administració Trump, juntament amb figures clau del sector tecnològic, ha consolidat un nou cicle polític que transcendeix les categories tradicionals de neoconservador i neoliberal. Aquest canvi, guiat en part pel poder emergent de les plataformes tecnològiques i un rebuig estratègic a les polítiques intervencionistes tradicionals, defineix la nova era política del tecno-feudalisme. En aquest context, no només es redefineix la política nord-americana, sinó també les formes d’exercir el poder al segle XXI.
