Els drets poden ser un negoci?

Crec que tots estaríem d’acord que comerciar amb nadons o amb òrgans humans repugna la nostra consciència. Són qüestions que han de quedar fora del mercat, i només actuacions altruistes permeten l’adopció o el trasplantament d’òrgans. Malgrat tot, hi ha delinqüents desalmats que es dediquen a aquest horrorós tràfic, cosa que ens fa veure, una vegada més, que la maldat humana no té límits, ni tan sols Auschwitz ho va ser.

Els humans tenim reconegut un conjunt de drets que formen part de la “Declaració Universal dels Drets Humans” de l’any 1948, entre els quals figuren el dret a la propietat, a la seguretat social, al treball, a l’educació, a l’habitatge, l’alimentació i a la qualitat de vida (de la qual en forma part l’aigua potable, el sanejament i l’energia). Per si fos poc, entre els Objectius per al Desenvolupament Sostenible cap a l’horitzó 2030 s’inclouen: aigua neta i sanejament, energia assequible i no contaminant, i acció contra el canvi climàtic.

No només estem lluny d’assolir els objectius que garanteixin aquests drets, sinó que són objecte de comercialització. La sanitat i l’educació són exemples molt clars: famílies que han de pagar per poder gaudir d’aquests drets, simplement perquè l’Estat no arriba o ho fa amb insuficient qualitat. En el cas de l’aigua i el sanejament, de competència municipal, la gestió sol cedir-se a empreses explotadores amb la lògica del mercat, que és guanyar diners; més enllà d’una millor eficiència en la gestió privada que en la pública (que encara està per demostrar), això encareix el cost del nostre dret a disposar d’aigua neta (sense oblidar que una de cada tres persones al món no tenen accés a l’aigua potable).

L’energia és un altre dret bàsic que es comercialitza. És evident que s’han fet avenços a Espanya per ajudar casos extrems, però nombroses famílies pateixen pobresa energètica. El canvi climàtic agreujarà aquestes situacions, però és evident que el preu de l’electricitat està sotmès a uns vaivens incomprensibles sobre els quals els ciutadans no tenen capacitat d’intervenció. Es juga amb l’especulació per encareir la venda (joc entre quina energia entra en el mix, si renovables o fòssils), però els grans beneficis de les empreses energètiques al nostre país (ENDESA va guanyar 1.400 milions fins al setembre de l’any passat) suposen un sobrecost per accedir al dret a l’energia: el que són beneficis per a uns són costos per a tots.

Un dret tan fonamental com els aliments està sotmès a un comerç especulatiu; n’hi ha prou de considerar la diferència de preu entre el que cobra el productor i el preu de venda al públic. Ja sé que entre un punt i un altre hi ha tota una cadena de serveis (envasat, transport, conservació en fred, etc.), però mentre el cost dels aliments pugi per sobre de l’increment dels sous, cada vegada serà més difícil alimentar-se. A part, algunes pujades brutals de preus en determinats productes tenen difícil justificació.

Sense cap dubte, el cas més dramàtic és el de l’habitatge: tots tenim dret a un sostre i a convertir-lo en una llar. Doncs bé, l’escassetat del mercat, la competència amb l’ús turístic dels pisos, la por dels propietaris a posar-los en lloguer… fa que els preus s’enfiliïn de manera desmesurada i avui dia, adquirir un habitatge (cal recordar que és un dret) suposa una part tan important del salari que fa impossible l’accés per a la majoria de les famílies. Un desequilibri insostenible entre l’increment dels salaris i el preu de l’habitatge, que crea tensions econòmiques a les famílies durant molts anys.

I per si tot això fos poc, sobre aquest negoci de drets plana un estat amb l’ull atent, disposat a afegir els seus impostos (que, en el cas de l’habitatge, són manifestament abusius). Sé que aquests impostos repercuteixen en la societat… sempre que s’inverteixin bé i atenent les prioritats, clar.

Aquest és el panorama: una part substancial del PIB del país pivota sobre el comerç amb drets bàsics, als quals tots tenim reconegut l’accés, però que la lògica del mercat ho complica i fins i tot ho fa impossible. Rebutgem que es comprin ronyons, però res d’important s’ha fet fins ara per evitar els preus abusius de venda en energia, aliments o habitatge. S’ha posat preu a allò que hauria de ser accessible en qualsevol circumstància.

Com compaginar el dret a la propietat i al mercat amb els drets individuals? Ho ignoro. Però sé que la política hauria de dedicar tots els seus esforços a aquesta qüestió en comptes de veure qui insulta millor els dimecres al Congrés o com fer dimitir un fiscal general. Ni tan sols el palauet a París del PNV em sembla una raó suficient.