Doncs ja ens acostem a aquestes dates taaan meravelloses en les que molta gent troba a faltar la família, ho celebra dormint al carrer i sense gaire cosa per posar-se a la boca. La resta tenim casa on celebrar-ho i excés de menjar que després haurem de baixar.
Des d’inicis de desembre les Collboni Lights ens ho recorden a Barcelona i, a Badalona, ho fa l’arbre més alt del món -l’alter ego de l’alcalde “más alto que un pino y más tonto que un pepino” diuen algunes amigues meves-. Ens ho recorden perquè tothom sap que el Nadal l’inauguren els grans magatzems i no pas l’origen cristià de la celebració. Per moltes com jo que som atees el canvi tampoc ens agrada perquè canviar els temples per supermercats o la tradició cristiana pel consum capitalista no és sa socialment parlant.
Bé, doncs això, arriba Nadal i ens ho recorden dos mesos abans. Enlloc de festejar la vida ens lliurem a la desmesura i oblidem, sobretot ens dediquem a oblidar misèries, les pròpies i les alienes. Però hi ha qui recorda amb consciència,; Fundació Arrels fa el recompte de la gent que dorm al carrer: 1982 persones dormen al ras, sense cobertures, sense drets. Mentre el pèrfid Albiol, l’alcalde de l’arbre més alt, després d’un temporal important i virulent -120 litres d’aigua per metre quadrat en poques hores- desallotja d’un espai a més de 400 persones. Així mola celebrar el Nadal, fora misèries! En aquest cas infame més aviat ha fet fora els miserables.
També hi ha qui diu que hi ha escassetat d’habitatge a Catalunya, quines troles ens fan empassar! De fet, habitatge n’hi ha , el que no hi ha són sous que els puguin mantenir ni preus assequibles per a la gent. Mentre Collboni and the boys canten que el cor batega amb una nadala per tothom, una altra trola de les grosses.
Ara ve Nadal i jo he fet la meva pròpia nadala: Ara ve Nadal, que ningú passi fam, repartim el pa. Als barris obrers, escudella i escalfor, que la taula sigui plena i no el compte del senyor. A la tieta Pepa no li cal un tall, li cal un salari digne i lloguer social. Que el Nadal no sigui luxe ni caritat puntual: és justícia social, avui i tot l’any.
En la tradició maia el nadal no existeix i jo celebro, tradicionalment amb amigues i família, el Winal K’in, , la festa del sol, de la fertilitat, de la vida. De fet, Nadal és això, tradició i actualment per la majoria un acte de celebració i sincretisme entre el capital i la divinitat cristiana. Un temps que hauria de ser de llum i recolliment i celebració i s’ha convertit en un acte de consum i celebració poc solemne i plena de petites bombetes i vicis.
