De tant en tant sento gent que es queixa de la joventut. Que si tot el dia estan pendents del físic, que sempre amb els mòbils a les mans -els adults no, que sempre anem llegint la Yourcenar, en Semprún o la poesia de Feliu Formosa-, que si no s’aixequen per cedir els llocs a l’autobús -a mi sí que se m’aixequen, fins i tot n’hi ha que no seuen als llocs reservats per a la gent com jo-, que si corren com bojos amb patinets, bicicletes…- que si naps, que si cols i tot negatiu, com deia aquell entrenador de futbol.
I sí, és veritat hi ha joves insolidaris que no es preocupen gaire pel que passa al seu voltant, joves que tanquen els seus sentits davant del món com tancats els tenim molts adults. Però n’hi ha que sí, que van farcits de projectes en benefici de tots i són molts més que els que passen de tot i ja són agres abans d’obrir l’ampolla de la vida.
Un cas: L’Enric Aragonès. Un jove que entre d’altres coses és el portaveu del sindicat de llogateres que lluita per aconseguir uns lloguers que ens permetin viure, que ens permetin fer realitat el dret a la vivenda.
Aquests dies l’hem vist sovint a la tele protestant perquè no es desnonin uns veïns de la casa Orsola, de Barcelona.
La compassió, la carícia, la bondat, la tendresa, són valors que sempre ens salven dels naufragis
A l’Enric el conec molt poc. No és ni familiar, ni amic, ni molt conegut, amb prou feines saludat en termes planians. Tres vegades ens hem vist. La primera va ser en un acte de presentació del llibre sobre el mestre que va prometre el mar. Ell estava a la taula i crec recordar que era parent del mestre Benaiges. La segona, va ser quan li vaig demanar una estona del seu temps perquè m’assessorés, ja que volia escriure una novel·la per als més petits sobre el món dels refugiats. I, la tercera, va ser un dia a la Fundació Bofill. Hem mantingut en les tres ocasions converses breus i sempre m’ha semblat un noi compromès, com n’hi ha tants, en lluites de tota mena per anar construint una societat més justa i més decent. En el seu cas, al sindicat de llogateres.
Ahir el vaig veure plorar i em va commoure aquesta imatge. Es va abraçar al llogater que anaven a fer fora i els poderosos van decidir que posposaven per uns dies el desnonament. El veí i l’Enric es van abraçar i ploraven. Emoció, cansament, tensió… Llàgrimes que eren mars de compromís i passeu-me la metàfora que em faig vell.
Recordem, doncs, que hi ha joves compromeses i compromesos en moviments socials de tota mena que treballen per millorar aquesta societat nostra, lluiten pel seu futur i el seu present, pel nostre present i pel nostre futur, que en tenim tots una mica.
Bona sort, Enric, i gràcies, perquè gent com tu representeu el millor que tenim, el capital humà més valuós i que no podem perdre perquè la compassió, la carícia, la bondat, la tendresa… Són valors que sempre ens salven dels naufragis i que, per tant, no podem llençar per la borda. Com les llàgrimes de l’Enric.
