El declivi democràtic: com l’il·liberalisme devora la democràcia

Thomas S. Kuhn va transformar per sempre la nostra comprensió del canvi, no només en la ciència, sinó també en la manera com les societats conceben la veritat. A L’estructura de les revolucions científiques (1962) va desmuntar la idea d’un progrés serè i acumulatiu. Va mostrar, en canvi, que tot ordre de coneixement acaba devorant-se a si mateix: els paradigmes que durant un temps semblen incuestionables acaben resquebrantant-se per dins, incapaces d’explicar les anomalies que ells mateixos generen.

Quelcom semblant —i més inquietant— passa avui amb la democràcia liberal. Durant dècades va funcionar com la “ciència normal” de la política: una combinació de fe institucional, consens racional i promesa de progrés. Però aquest marc s’esgota. Les anomalies es multipliquen —desigualtat, pèrdua de sobirania, fractura territorial, degradació ecològica— mentre les elits repeteixen un llenguatge que ja no designa el real. En aquest buit emergeix l’il·liberalisme: una mutació que no discuteix les regles, sinó que les devora.

Com en les revolucions de Kuhn, el canvi és inconmensurable. Es desvaneixen els consensos que feien possible conviure amb el desacord. Ja no serveixen les respostes antigues. Esquerra i dreta són substituïdes per “ells o la casta” davant de “nosaltres, el poble”. El liberalisme clàssic, fill de la Il·lustració, confiava que la deliberació racional conduís a acords. El paradigma il·liberal opera en un altre registre: substitueix raó per emoció, veritat per creença compartida, reflexió per polarització, legitimitat institucional per autenticitat visceral. Trump no persuadeix: transforma. El seu poder no resideix a reflectir els fets, sinó a reordenar el vincle entre fet i relat, generant lleialtats inquebrantables i adhesió cega al líder. En això entronca amb molts aspectes descrits per Hannah Arendt a la dècada dels 50, referits als totalitarismes de l’època.

Foucault ens va deixar una idea crucial: cada societat té un “règim de veritat”, un conjunt de regles que determina què es pot dir i qui té autoritat per dir-ho. L’il·liberalisme no és només un rival polític del liberalisme democràtic; és un rival epistemològic. Reconfigura aquest règim de veritat. Els mitjans, la justícia, les universitats —abans pilars del coneixement compartit— es perceben ara com a actors parcials en una guerra d’interpretacions. La posveritat no és un efecte de les xarxes socials, sinó el símptoma d’una mutació profunda en la genealogia del poder. I ha trobat un nou gran aliat: el populisme desproveït de qualsevol vocació democràtica, imbuït en la veritat que només l’abrogació de la representació del poble real pot conferir.

Gramsci reconeixeria aquí una crisi orgànica: “el vell no mor i el nou no acaba de néixer”. Però hi ha una diferència essencial. Mentre el projecte liberal apel·lava a una esfera pública racional, l’il·liberalisme s’alimenta del desig, la por i el ressentiment. Aquí emergeix el freudià: el retorn del reprimits col·lectiu. Freud diagnosticava el malestar en la cultura com la tensió entre els impulsos i la repressió necessària per conviure. El discurs il·liberal explota aquesta fissura, alliberant les pulsions d’agressió i venjança que la modernitat pretenia domesticar i canalitzant-les políticament amb una promesa de restauració d’una sobirania perduda i una identitat ferida. Els successos al Capitol el gener de 2021 en són una prova clara.

El fenomen és global. Orbán, Fico, Milei: tots expressen el mateix desplaçament cognitiu. La política deixa de ser deliberació per convertir-se en una guerra semiótica. Paraules com “llibertat”, “poble” o “seguretat” ja no designen valors universals, sinó signes tribals que delimiten identitats enfrontades, amb significats molt diferents. Com en Kuhn, els contendents no discuteixen els mateixos fets: habiten universos paral·lels.

El més alarmant és que la “comunitat científica” de la democràcia —partits, mitjans, think tanks, acadèmia— ha perdut la capacitat de restaurar un consens epistèmic mínim. Proliferen tribus digitals i ecosistemes tancats que generen la seva pròpia evidència i moral. Si la revolució científica va transformar la manera de veure el món físic, la revolució il·liberal transforma la nostra manera de sentir i creure el món polític. La política es psicologitza, la veritat es sentimentalitza, la identitat suplanta la raó, la convicció substitueix l’evidència.

Foucault ho advertia: “No hi ha poder sense producció de veritat”. Avui aquest poder s’exerceix fabricat relats que generen adhesió emocional, no legitimació racional. Quan el poder ja no necessita convèncer, sinó només excitar, atiar i agitar, la democràcia es buida. El paradigma il·liberal (sumat al populisme) no és una ideologia coherent, sinó un nou dispositiu de poder-saber, operant com una tecnologia de govern de les subjectivitats mitjançant saturació simbòlica i manipulació afectiva.

Estem immersos en un canvi de paradigma polític en sentit kuhnià. Una mutació epistemològica que redefineix què és “real”, qui pot parlar amb autoritat i què significa governar. Les anomalies del liberalisme —la seva ceguesa davant la desigualtat, la seva fe tecnocràtica, la seva desconnexió territorial— han obert la porta a una revolució on la racionalitat il·lustrada es fragmenta. I com en tota revolució, res garanteix que el nou paradigma sigui més just o més lliure: simplement imposa el seu propi règim de visibilitat.

El repte democràtic és reconstruir un espai comú de veritat. Una semàntica compartida que torni sentit al coneixement i a la deliberació. Si Kuhn explicava com les comunitats científiques aconseguien estabilitzar un nou saber després de la crisi, la política contemporània ha d’inventar el seu propi mecanisme de recomposició de consens, que torni la confiança en la democràcia sense ser mera continuïtat del passat. Un nou diàleg basat en igualtat, respecte i humilitat epistemològica, sense autoproclamar-se portador de la veritat revelada. Només així podrà sorgir un consens que permeti pensar i sentir en la direcció que la democràcia necessita.