Cal fugir dels mantras. Durant anys, l’economia circular s’ha presentat com la panacea capaç de reconciliar creixement i sostenibilitat. En la pràctica, la majoria de debats s’han limitat al reciclatge i a l’ecodisseny, sense qüestionar el nucli del sistema productiu.
La circularitat real no es troba als contenidors del carrer, sinó en el disseny de la producció. La simbiosi industrial —articular fluxos de recursos entre empreses— és un concepte de llarga trajectòria que, sota la pressió de la crisi energètica i dels mandats europeus, deixa de ser una opció per esdevenir una estratègia de supervivència i competitivitat industrial. Tal com recordava Vaclav Smil, “tota eficiència real comença en el flux material, no en el residu”.
Exemples pioners com Kalundborg (Dinamarca) o les plataformes SYMBIOSE a Flandes i NISP al Regne Unit demostren que la simbiosi pot reduir costos, emissions i dependència exterior. A Kalundborg, una refineria, una central elèctrica i diverses indústries químiques intercanvien vapor, aigua i guix sintètic, generant estalvis anuals superiors al 20 % en costos energètics i evitant més de 600.000 tones de CO₂.
Segons l’OCDE (2023), l’aplicació de models de simbiosi industrial pot reduir fins a un 12 % el consum de matèries primeres i un 8 % de les emissions industrials en les economies avançades.
A Catalunya, el potencial és enorme però encara incipient. Polígons com el químic de Tarragona, Granollers, Rubí o Sant Boi–Viladecans presenten fluxos energètics i materials aprofitables, però manca la infraestructura invisible que ho faci operatiu: dades, intermediació i governança.
La creació d’un Circularity Hub, com proposa AEBALL, seria clau per institucionalitzar aquesta lògica i convertir la circularitat en una pràctica estructural. Segons ACCIÓ (2024), més de 2.500 empreses catalanes generen subproductes reutilitzables que podrien integrar-se en projectes de simbiosi industrial amb un potencial estimat d’estalvi energètic del 15 %.
De la retòrica a la infraestructura
El pas següent és passar de les paraules als fets. En lloc de parlar de “residu zero”, cal construir les eines que facin real la circularitat. No es tracta de maquillatge verd (greenwashing), sinó d’una estratègia industrial estructural que requereix un Estat capaç de facilitar, activar i coordinar conjuntament amb el sector privat.
Com subratlla Mariana Mazzucato, “els Estats han de deixar de ser reactius i convertir-se en arquitectes de missions col·lectives”.
Els pilars per materialitzar aquesta simbiosi industrial són tres:
- Infraestructura física compartida: xarxes logístico-energètiques per a l’intercanvi de vapor, calor residual, aigua regenerada i emmagatzematge de materials. El Joint Research Centre (2024) estima que aquestes infraestructures poden reduir fins a un 35 % els costos energètics en àrees industrials metropolitanes.
- Eines de dades i intel·ligència: plataformes digitals per a la traçabilitat i el matching entre oferta i demanda de subproductes, que podrien optimitzar un 25 % dels fluxos materials abans del 2030.
- Governança i facilitació: oficines tècniques públic-privades que actuïn com a intermediaris neutrals, superant desconfiançes i garantint seguretat jurídica.
El coll d’ampolla: dades, confiança i escala
El repte central no és tècnic, sinó institucional. El principal coll d’ampolla rau en els errors de coordinació i en les asimetries d’informació. Les pimes —el 99,8 % del teixit productiu català— desconeixen els fluxos de residus i recursos del seu entorn immediat, sense mecanismes per capturar el valor latent dels seus subproductes. Aquesta carència s’agreuja per la manca de governança compartida i per una cultura empresarial encara més competitiva que cooperativa.
En aquest context, la Directiva d’Informació de Sostenibilitat Corporativa (CSRD) i la Taxonomia Verda Europea emergeixen com a palanques de canvi. El seu valor no rau només en el compliment normatiu (compliance), sinó en la seva capacitat per generar dades estandarditzades sobre fluxos materials i emissions, base crítica dels futurs metabolismes industrials territorials.
Si la informació és el nou petroli de la transició ecològica, la circularitat requereix bases de dades materials obertes i compartides. L’alternativa —informes corporatius fragmentats— perpetua una infraestructura de dades fallida i un model que comptabilitza residus sense convertir-los en valor productiu.
La simbiosi industrial: un canvi de paradigma productiu
Ja no es tracta només de produir més amb menys, sinó de produir junts amb el que ja existeix. Suposa passar del paradigma competitiu al col·laboratiu: de l’empresa aïllada a l’entramat territorial.
En aquesta nova lògica, els Circularity Hubs, els PAE sostenibles o les comunitats energètiques industrials busquen transformar els polígons convencionals en ecosistemes interconnectats de recursos.
L’energia, els materials i les dades es converteixen en actius interdependents, gestionats col·lectivament per optimitzar-ne l’ús i reduir vulnerabilitats. La rendibilitat es mesura tant pel marge econòmic com per la resiliència territorial i la capacitat d’adaptació del teixit productiu.
L’administració pública ha d’actuar no només com a finançadora, sinó com a facilitadora i garant de regles estables, impulsant aliances, donant suport a la R+D i articulant polítiques coherents. Urgeix un marc de governança integrat que connecti la planificació energètica (PIENCAT), la política industrial (ACCIÓ), la gestió de residus (ARC) i el desenvolupament territorial (INCASÒL, AMB, diputacions, ajuntaments i consells comarcals), creant espais d’intermediació i cooperació multinivell.
L’economia circular no serà real fins que deixi de ser un discurs moral i es converteixi en una pràctica estructural del model productiu.
La simbiosi industrial n’ha d’actuar com a nucli operatiu, però exigeix una nova intel·ligència institucional: dades compartides, governança estable i visió territorial.
En un món finit, la circularitat no és una opció, sinó la forma més lúcida d’intel·ligència col·lectiva —una condició indispensable per sostenir la prosperitat, la cohesió social i l’estabilitat territorial.
