L’inici d’un any nou sol comportar bons propòsits, promeses, compromisos que en la majoria dels casos no van més enllà de la preinscripció en un gimnàs, deixar de fumar o llegir per fi un llibre. El 2019 ens porta la novetat d’eleccions municipals al maig i la campanya ja comença a estar en plena ebullició i gairebé tots els partits polítics ja tenen decidits els seus candidats.
Barcelona és una ciutat clau històricament des de qualsevol perspectiva que contempli i per tant és una peça saborosa. Qui guanya i governa a Barcelona adquireix una gran rellevància en el panorama polític. Els partits estan intentant explicar el seu programa, el seu model de ciutat qui el tingui, i legítimament llancen una pluja de propostes per millorar la ciutat, segons el seu entendre.
Però hi ha una qüestió, un error greu al meu entendre, en el qual estan incorrent els partits que representen els que es creuen “amos” de la ciutat, els que la gent identifica com “els que manen”, “els que tallen el bacallà “i és el difondre una imatge falsa malintencionada d’una Barcelona bruta i insegura. El propòsit és generar una por, descontent, incertesa, que els permeti proclamar els representants de la seguretat i l’ordre.
Dic que és un error perquè Barcelona és una ciutat segura i d’ordre. Una altra qüestió és que els amos al·ludits la vulguin convertir a la del “ordeno i mano”. Que Barcelona és una ciutat segura i d’ordre ho demostra la resposta de l’Ajuntament davant el caos dels pisos turístics, tancant-ne 4.500. Això és seguretat i ordre. La seguretat també comença amb habitatges dignes que permetin un pla de vida a llarg termini. La seguretat humana és un concepte més ampli que afecta la supervivència, els mitjans de subsistència i la dignitat dels ciutadans. Garantir-la, exigeix respostes centrades en les persones que reforcin la seva autonomia i empoderament.
Obligar les constructores a destinar el 30% de les noves promocions a habitatge assequible és seguretat i ordre.
Enfrontar-se al oligopoli energètic evitant 10.000 talls de llum i posar en marxa la primera companyia elèctrica pública és seguretat i ordre. Saber que podràs encendre la calefacció també és seguretat. Promoure programes de formació i impulsar l’economia social per als més desfavorits dotant-los així d’eines per a una vida digna és seguretat i ordre.
Convocar places per a 300 nous guàrdies urbans és seguretat i ordre. Dotar de pressupost municipal a les beques de les escoles bressol, les de menjador i ajudes a la dependència i a la gent gran és seguretat i ordre. Reduir la bretxa d’esperança de vida entre barris és seguretat i ordre. Crear un servei de dentista municipal és seguretat i ordre. Lluitar contra la contaminació amb més espais verds i un millor transport públic és seguretat i ordre.
¿On són doncs la inseguretat i el desordre amb el qual pretenen inculcar el pànic? ¿On és el caos?
Convido a fer el següent exercici. Informem de quines són les competències de les respectives administracions: Govern estatal, Generalitat i Ajuntament, i a partir d’aquí fem un repàs sobre els compliments de les seves competències i obligacions.
Descobrirem que el fet que els partits del Parlament no donin curs als pressupostos per atendre les urgències socials és inseguretat i desordre. Veurem que la Generalitat no destini ni un sol euro a les beques de les escoles bressol és inseguretat i desordre. Que la Generalitat hagi posat pals a les rodes a destinar un major nombre de Mossos a Barcelona és inseguretat i desordre. Que ni Govern estatal ni Generalitat compleixin els seus compromisos en matèria d’habitatge i dependència és inseguretat i desordre.
Per tant, no caiguem en l’argument trampós inventat per l’oposició que resulta ridícul davant la realitat evident. A Barcelona hi ha problemes de furts i convivència que han de ser tractats de manera col·lectiva entre les institucions, sense tacticisme electoralista i posant al centre el benestar de la ciutadania.
Fa quatre anys que una nova formació política liderada per Ada Colau al costat d’un equip de gent compromesa amb els moviments socials i que coneixia els problemes des del carrer va inundar Barcelona d’il·lusió i optimisme. Una part important de veïnes i veïns es van sentir representats i els van portar a governar l’ajuntament amb una incòmoda i ajustada minoria, que han explotat els partits dels “amos”.
Quatre anys més tard hem d’analitzar si ens han defraudat o si de veritat han donat la cara davant els que “tallen el bacallà”. La meva conclusió nítida és que han donat la cara de manera valenta portant la bandera del bé comú, superant les enormes dificultats que s’han anat trobant en la seva gestió. Avui Barcelona és més de les veïnes i els veïns, està més descentralitzada, i la gestió municipal és més ètica i transparent. Cada dia són més visibles els projectes de contingut social que tant han ajudat a eliminar els veritables pors.
Defensem Barcelona des de l’orgull i no des de la debilitat defensiva. Defensem-la des de la fortalesa de la força col·lectiva, no des de la fragilitat de la por induïda. Barcelona només és insegura si queda en mans dels “amos” dels que mai van situar a la ciutat com a referent mundial en inversió social.
Queda camí per recórrer, la necessària autocrítica, però els “amos” seguiran llançant pedres, senyal inequívoc que es va encertar la ruta. No permetem que ens embrutin allò del que tant tenim cura, que no ens fiquin la por amenaçadora. La por de veritat, la que causa horror, és la de les seves polítiques que només busquen el benefici dels que “tallen el bacallà”.
Que no ens taquin Barcelona, protegim-la.
Catalunya Plural, 2024 
