La irrupció de Vox com a quarta força del Parlament de Catalunya és el titular més greu sorgit dels resultats electorals del 14 de Febrer. En un context on en general triomfen les forces de l’esquerra i de l’independentisme, la irrupció d’11 diputats explícitament neofeixistes, no per menys esperada, deixa de ser preocupant. Aconseguir contenir a Vox serà un dels principals reptes de la legislatura i per això és important no errar en la diagnosi.
Per entendre l’ascens de Vox, convé parar atenció al que estava passant quilometres enllà, al capitoli nord-americà, on els senadors republicans absolien Donald Trump de la seva responsabilitat a l’hora d’incitar l’assalt al senat i al congrés per part de “trumpistes” que volien impedir la certificació dels resultats electorals. Mitch McConnell, el líder republicà al Senat, va deixar clar en el seu discurs que Trump era l’últim responsable de l’assalt al capitoli, però a l’hora de la veritat va votar per eximir-ho de qualsevol responsabilitat política. Exactament el que no s’ha de fer per combatre l’autoritarisme.
En el seu llibre sobre l’ascens de moviments autoritaris, “How Democracies Die”, els politòlegs Daniel Zibblat i Steven Levitsky apunten que per a tal de frenar l’extrema dreta és essencial com actua el centre i la dreta. Quan aquests legitimen les seves idees i acció política, s’obren a pactes amb ells i els normalitzen com a actor polític, l’extrema dreta avança. Aquesta legitimació ha estat essencial a l’hora de permetre que Donald Trump capturés el partit republicà. I a l’hora de deixar l’establishment republicà indefens per defensar la seva corrupció flagrant i polítiques que violen els drets humans més bàsics. La seva presidència és també una il·lustració de com malgrat que el 2016 sembles un bufó inofensiu que les institucions nord-americanes podien tolerar, la seva presidència va acabar amb un intent fallit d’usar la força per capgirar el resultat electoral. Com diu Umberto Eco al seu tractat contra el feixisme, cap partit feixista es presenta d’entrada amb la voluntat de reobrir els camps de concentració i abolir eleccions.
Dues lliçons, doncs. Encara que Abascal i Garriga semblin uns pallassos que confonen el pressupost de la Generalitat amb el d’un ajuntament, el perill que representen és real i ells l’expressen sense complexos. No en va, la nit del 14 de Febrer els de Vox es ventaven del fet que “Hem passat”. El “tal com ho vam fer fa 80 anys”, no calia explicitar-ho. Per aturar-ho és imprescindible que tot l’espectre de partits democràtics traci una línia ferma que impedeixi blanquejar l’extrema dreta. El problema, i el que explica l’ascens de VOX, és que a l’Estat Espanyol la connivència amb l’extrema dreta és estructural a les principals institucions polítiques, mediàtiques, policials i judicials.
D’ençà del 2014, l’únic cordo sanitari a l’Estat Espanyol ha estat contra l’independentisme català. L’extrema dreta, al carrer, a les institucions i als mitjans, ha estat una part essencial d’aquesta operació. Han comptat amb les seves capacitats de mobilització per a les manifestacions unionistes de Societat Civil Catalana, on hi participava alegrament el ministre Illa i el PSOE de bracet de C’s i PP. Han comptat amb ells com ariet judicial, una estratègia que va culminar al judici del procés, on el feixista Ortega Smith exercia d’acusació i demòcrates antifeixistes com Cuixart, Junqueras, Forcadell i la resta de preses i presos polítics compareixien com acusats. Han comptat amb ells pels comandos “anti-lazis” de l’hivern de 2018, que van culminar amb pallisses a activistes independentistes. I en cap moment, mai els han desautoritzat de la forma contundent amb què s’ha desautoritzat i perseguit penalment l’independentisme. A ulls de l’establishment Espanyol, Abascal i Ortega Smith són actors polítics més legítims que Raül Romeva o Jordi Turull. No en va, uns estan al Congrés i els altres a la presó.
El discurs autoritari del nacionalisme d’Estat vers Catalunya i la seva demonització d’un moviment pacífic i democràtic com l’independentisme és l’ariet que Vox ha emprat per assaltar a les institucions. Mentre que al Parlament de Catalunya tindrem 11 diputats de 135 de Vox incapaços d’incidir políticament, atès que el bloc unionista no suma cap majoria possible; al Congrés dels diputats, Vox té 53 diputats de 350 i és l’àrbitre de la governança a Madrid o Andalusia. L’independentisme, lluny de causar l’ascens de l’extrema dreta, és el seu principal fre i el que explica la irrellevància política –fins al moment- de Vox a Catalunya.
En contraposició a aquest discurs, tot sovint sorgeixen altres veus que culpen de l’ascens de l’extrema dreta a les seves víctimes. És un discurs molt estès als principals mitjans de l’Estat, que automàticament associen l’ascens de Vox a una reacció vers a l’independentisme. No és una novetat, als Estats Units, comentadors de centre també han caigut en la falsa equivalència de culpar als moviments en defensa dels drets de les minories –com Black Lives Matter- de l’ascens del trumpisme i el supremacisme blanc. Tampoc és infreqüent el discurs que emfatitza que l’ascens de l’extrema dreta és només culpa d’una esquerra postmoderna que només es preocupa per minories diverses i que ha oblidat la protecció de la classe obrera tradicional, prioritzant les polítiques identitàries per sobre la dialèctica materialista.
És un discurs doblement equivocat. Està equivocat perquè la investigació empírica sobre que mou els votants de l’extrema dreta arreu del món, el desmenteix gairebé sempre. Està equivocat, també, perquè és un discurs que torna a victimitzar aquells que estan en l’objectiu de l’extrema dreta i alhora descarrega de responsabilitat a aquells que els legitimen amb les seves accions o el seu vot. No ens serveix ni per entendre, ni per contenir l’extrema dreta.
Tornant al paral·lelisme nord-americà, una revisió de les investigacions empíriques sobre que movia als votants de Donald Trump durant el 2016, apunta que eren votants de mitja més benestant i sobretot motivats per sentiments racistes i autoritaris. En una investigació exhaustiva sobre les eleccions de 2016, els politòlegs John Sides, Michael Tesler i Lynn Vavreck apuntava que efectivament eren les polítiques identitàries el que explicava l’ascens de Trump, però no les de les minories demòcrates, sinó la de la majoria blanca que s’havia activat i radicalitzat durant la presidència d’Obama. Apuntat a l’obstruccionisme i el flirteig amb discursos racistes per a desgastar la presidència d’Obama com a possibles causes d’aquesta activació que va ser essencial en permetre l’assalt del trumpisme al partit republicà.
Pel que fa a Vox, hi podem observar coincidències importants. Malgrat que encara no hi ha enquestes postelectorals, de moment podem anotar que allà on Ciutadans cau més, Vox puja més. I també podem observar que –malgrat que hi ha bosses en feus obrers tradicionals – molts d’aquests vots provenen d’àrees benestants. Tal com ha apuntat a twitter el politòleg Jordi Muñoz, la relació entre renda i vot a Vox el 14-F té forma de U, amb una penetració significativa als decils més pobres, però que es dispara al decil més ric i fins hi tot en l’1% més ric. Un any de pandèmia que ha magnificat les desigualtats pot contribuir a explicar el “gir obrer” del votant de Vox, però cal esperar a veure si és un fenomen només català o també s’està a la resta de l’estat i fins a quin punt aquest gir està condicionat per actituds ideològiques. La penetració entre l’electorat de classe obrera, és novetat en un partit que fins ara s’havia distingit de l’extrema dreta Europea per tenir un electorat marcadament de classe alta, però que pot ser explicada per un sentiment nacionalista espanyol que és un dels predictors més potents de vot a Vox.
Aquesta distribució del vot a Vox, és coherent amb la hipòtesi del seu auge a causa de la legitimació dels principals altaveus polítics i mediàtics de l’Estat Espanyol. Al cap i a la fi, l’estructura en forma de U en relació amb la renda, no és tan diferent de l’estructura del vot unionista. No sembla forassenyat dir que l’ascens de Vox es deu al fet que el votant més “dur” de l’unionisme ha optat per una opció que explicita encara més el discurs d’immobilisme i repressió que ha estat la resposta de l’Estat a l’independentisme.
L’evolució de Vox al llarg dels últims anys també apunta cap aquesta dinàmica de legitimació progressiva. Si l’auge de Vox respongués a una resposta a l’independentisme, tindria més sentit que s’hagués produït entre el 2014 i 2017, arran del 9N o de l’u d’Octubre. No obstant això, el primer cop que Vox fa el salt a la política institucional és a les eleccions andaluses de 2019. Dos anys després de l’1 d’Octubre i enmig del procés de persecució penal contra els seus líders, en el qual Vox hi ha tingut una presència destacada. Dos anys en què l’Estat Espanyol ha legitimat l’empresonament i la violència policial, així com l’actuació impune de l’extrema dreta al carrer, com una pràctica normal per a respondre a demandes polítiques democràtiques i pacifiques. Vox no ha sorgit quan l’independentisme ha estat més fort o més abraonat, ni tan sols quan el perill de secessió ha estat més proper, ha sorgit quan la resposta de l’Estat ha estat més autoritària.
La clau de volta per aturar a l’extrema dreta rau a aturar aquesta dinàmica de legitimació. Un cop arribats a aquest punt, com fer-ho és més difícil. Tal com apunta la politòloga Helena Castellà a la seva anàlisi comparada de l’extrema dreta a nivell Europeu, els cordons sanitaris articulats a nivell polític poden acabar reforçant l’extrema dreta, consolidant la seva imatge com l’alternativa més perillosa per statu quo. No obstant, els cordons mediàtics que aïllen i eviten donar altaveus i normalitzar a l’extrema dreta solen funcionar millor. Castellà, també recull el cas de Vic, on la feina de la regidoria convivència i seguretat, enfrontant els problemes que l’extrema dreta explotava, i Unitat Contra el feixisme i el racisme, desmuntant rumors i desemmascarats els interessos particulars de l’extrema dreta, van ser essencials per fer caure a Plataforma per Catalunya.
Així doncs, un cop l’extrema dreta hi és al Parlament cal actuar per a confrontar-la, creant espais on desmuntar el seu discurs i evitant legitimar i normalitzar la seva acció política. I és aquí on el nacionalisme espanyol de Vox presenta un perill especial. Si bé és plausible d’imaginar un treball conjunt de la majoria de forces democràtiques a l’hora de desmuntar el racisme, classisme i homofòbia del discurs de Vox; això no és possible traslladar-ho al seu discurs autoritari vers les minories nacionals.
No ho és perquè la visió de l’independentisme català com un moviment supremacista, profundament racista i intolerant que presenta un perill per a la democràcia i la convivència és un element vertebrador del discurs unionista en el seu conjunt. Amb diferents accents, des de l’esquerra més jacobina de determinats sectors dels Comuns i PSOE, fins al discurs més explícit de Ciutadans, clar precedent de Vox en aquest àmbit. Qualsevol acció coordinada contra Vox quedarà coixa mentre la política de l’Estat Espanyol vers l’independentisme només difereixi de la Vox en el número d’anys de presó.
Ens cal interpel·lar a l’esquerra unionista i de la resta de l’estat, visibilitzant que la voluntat de deslegitimar l’independentisme català convertint la democràcia espanyola en un dogma de fe, ha blindat la influència de l’extrema dreta en institucions clau de l’estat, de la policia a la monarquia, passant per la fiscalia o la judicatura. Si la política de repressió i demonització de l’independentisme només ha servit per a legitimar i catapultar Vox al bell mig de l’escenari polític estatal, no sembla fora de lloc dir que a llarg termini hi ha dues alternatives: un reconeixement de les demandes democràtiques de l’independentisme català que resulti en una negociació real per exercir el dret a decidir o un govern de l’Estat amb ministres de Vox al capdavant.
