No és un fet nou ja que des de fa anys venim constatant com casos de corrupció clars són ‘perdonats’ per amplis col·lectius socials -fins i tot premiats electoralment- que els consideren un fet anecdòtic. Ahir mateix, una de les manifestants declarava a la premsa que allò important era la bondat que la presidenta havia manifestat en “enviar el seu propi germà a la Xina a buscar les màscares, amb el risc que això tenia per a la seva pròpia família”. Indicava així el gest d’heroïcitat i sacrifici d’una dona que no dubta a arriscar la família per salvar la comunitat (la seva o la de tots?).
Que els polítics desviïn l’atenció d’assumptes polèmics -per a ells- enfocant una altra escena és habitual, però que molts ciutadans acceptin aquesta perversió de les regles de joc implica que per a ells hi ha altres assumptes en joc, més enllà dels personatges del teatre polític. Les referències a la família en tot aquest embolic no són fútils, atorguen una aura de tragèdia i èpica que vetlla el seu caràcter més prosaic lligat a l’ambició i el gaudi d’obtenir una satisfacció ràpida i clandestina. La família apareix com el mur protector que protegeix el silenci sobre qualsevol misèria dels membres.
Totes les famílies tenen els seus secrets, majors o menors, amb els quals conviure i tapar, si és possible. La família popular és un exemple paradigmàtic d’aquesta altra realitat oculta i també dels límits d’aquells secrets que acaben sempre desvetllant-se i ocasionant terratrèmols i esdeveniments traumàtics. En qualsevol cas, ningú de la família en farà -més enllà del tacticisme polític- un assumpte a debatre i encara menys a posar a cel obert. Això seria profanar allò sagrat que, per definició, ha de quedar sempre embolicat amb el misteri. Potser aquest ha estat l’error de Casado-Egea, tocar el que és intocable sense calcular que l’efecte bumerang se’ls emportaria. La seva amistat antiga afegeix, a més, una altra dada per entendre les passions d’amor i odi i el retret majoritari que han rebut per part dels que hi confiaven: peleles, inexperts, traïdors…
Com a teló de fons d’aquest episodi nacional hi ha la Veu que no deixa de vociferar i els ressons dels quals ni Casado ni el seu equip semblen poder fer callar. És a aquesta empenta superioica a què han cedit i que els converteix en aquestes marionetes, que ara són sacsejades pels seus propis seguidors. Diaz-Ayuso, en canvi, ha trobat una altra fórmula per bregar amb això, la confiança que acumula com l’única capaç de salvar la família, en perill de separació i ruïna.
Catalunya Plural, 2024 
