Encara que és més que probable que Donald Trump no sàpiga qui va ser el Cid Campeador, el cert és que li està passant el que diu la llegenda d’aquell guerrer: està guanyant batalles després d’estar (políticament mig) mort.
El trumpisme, que tan tòxic ha resultat per als Estats Units des de fa gairebé una dècada, ha barrejat el neoliberalisme econòmic i l’ultraconservadorisme cultural amb la demagògia, el descrèdit de la democràcia, la deslegitimació dels governants, la tergiversació de la realitat a través de les fake news, l’explotació controlada de les xarxes socials a través dels bots, la judicialització de la política a través de les lawfare, el supremacisme, la xenofòbia, el masclisme i la crispació i polarització de la societat. Els efectes psicosocials de la pandèmia no han fet més que agreujar tots aquests fenòmens, que els trumpistes i “liberals” no només han reconegut sinó que s’han ventat de fomentar-los (“aixequem els murs!”, “a les dones això els agrada!”).
En els darrers dies, els escenaris polítics espanyols i català han donat mostres de la implantació d’aquest trumpisme, que fa temps va ser importat irresponsablement a la Península per alguns gurus autòctons de comunicació política i que els partits de dretes espanyols i catalans han adaptat aplicadament, tot i que no només ells.
L’assalt de l’Ajuntament de Lorca per part d’uns ramaders instigats per la ultradreta murciana; l’esperpèntica votació al Congrés de la reforma laboral (en realitat, s’hauria d’anomenar contrareforma laboral perquè canvia la legislació involutiva de Rajoy), i les contradictòries decisions de la presidenta del Parlament de Catalunya al voltant de la inhabilitació d’un diputat de la CUP són tres successos gairebé simultanis que fan recordar els millors capítols del vergonyós mandat presidencial del multimilionari novaiorquès, ple de mentides, arbitrarietats i provocacions.
Lorca no es pot comparar amb Washington. Ni l’assalt d’unes masses menys incontrolades del que semblava al Congrés dels EUA és equiparable a la bretolada d’una colla de camperols fanatitzats a la casa consistorial d’una població murciana. Però el mecanisme activat és el mateix: el total menyspreu per a les institucions democràtiques, deslegitimades de forma insistent a través de múltiples canals comunicatius de la ultradreta. Ho va fer Trump allí i ho està aplicant Vox –i copiant el PP— aquí.
El dia del debat i votació de la reforma laboral, la dreta espanyola va convertir per enèsima vegada les Corts en una barreja de camp de futbol i niu de conspiradors. Primer, el PP va repetir el tamayazo amb els dos diputats de la Unió del Poble Navarrès, que van canviar per un no el vot afirmatiu que havia decidit la direcció del seu partit. Després, els diputats populars van cridar com si fos un gol propi en una final de Champions quan van creure que la contrareforma laboral era rebutjada pel ple. I, segons més tard, els mateixos diputats-hooligans van esclatar d’indignació quan es van adonar que havien perdut perquè un dels seus es va equivocar a l’hora d’enviar el vot telemàtic i va permetre que la llei impulsada per la vicepresidenta Yolanda Díaz seguia endavant. Van acusar de prevaricació a la presidenta del Congrés. Els va costar poc tornar a parlar de cop d’Estat i de Govern il·legítim. I, naturalment, van tornar a posar-se sota les togues dels jutges perquè els donessin la raó. Sempre el mateix guió: insults, crispació, deslegitimació del govern (si s’està a l’oposició) i nul·la capacitat d’autocrítica. Ja no ho dissimulen: si no controlen el Parlament, els sobra.
Catalunya tampoc s’allibera del trumpisme i algú també ha volgut tancar el Parlament. Laura Borràs s’enfronta aquests dies a les seves pròpies contradiccions a més de bona part del seu partit, Junts per Catalunya, sobrat d’aspirants a rellevar-la a la mínima ensopegada. Borràs va criticar el seu antecessor, Roger Torrent, quan aquest va inhabilitar per ordre judicial a Quim Torra. “Desobeir” és un verb que els postconvergents usen sovint, però practiquen poques vegades quan són al poder i poden perdre’l. És el que li ha succeït ara a la presidenta del Parlament, qui, després de molts escarafalls, ha reconegut que va complir les ordres de la Junta Electoral d’inhabilitar al diputat de la CUP Pau Juvillà, condemnat en una sentència del Tribunal Suprem que ha estat recorreguda i, per tant, no és ferma. Ningú està obligat a desobeir a la Junta Electoral, encara que les seves decisions puguin ser considerades per la majoria de la Cambra injustes i sectàries. Però sí que estan obligats a ser coherents amb el que proclamen aquells que s’omplen la boca de mantenir actituds èpiques. La ciutadania –començant pels mateixos votants independentistes– està farta de veure jugar els seus líders de farol o que es facin trampes al solitari. Que Borràs parli ara de què en aquest assumpte s’han vessat moltes mentides i falsedats provoca, com a mínim, un somriure paternalista com el que la presidenta del Parlament ens té tan acostumats mentre parla amb to condescendent.
Postdata: El polític occidental més fan de Trump probablement es Boris Johnson. El, de moment, primer ministre britànic, també fan i mal imitador de Winston Churchill, està passant pels seus pitjors moments a Downing Street, precisament per les reiterades festetes que va muntar en plena pandèmia, en companyia dels seus subordinats. Emula a Trump, que sostenia que les normes són per als altres, no per a ell i els meus amics. D’aquest escàndol i del protagonitzat pel príncep Andreu, que s’ha quedat sense títols honorífics i, de fet, ha estat expulsat de la família reial pels seus abusos a menors, em vull quedar amb les lliçons que ens ha donat novament la democràcia britànica.
Theresa May, anterior premier britànica i del mateix partit conservador que Johnson, el va deixar a l’alçada del betum a la Cambra dels Comuns. Davant de tots els diputats de Westminster el va renyar com una institutriu a un nen petit, ros i blanquet. ¿Quan veurem als parlaments espanyol i català que un antecessor del president del Govern recrimini en públic algun comportament del seu successor tot i ser del mateix partit? De moment, ens hem de conformar amb les crítiques off the record o amagats sota l’eufemisme de “l’entorn de l’expresident X”. Encara hem de menjar moltes sopes a l’hora d’igualar-nos amb el tarannà de les velles democràcies.
Aquest és un article original de La Futura Channel.