La indignitat de la trampa al president Volodímir Zelenski a la Casa Blanca ha confirmat de manera descarnada el canvi absolut de l’escenari mundial des de la segona presidència de Donald Trump. Es tracta d’un espectacular i inquietant gir dels Estats Units d’Amèrica (EUA) en abandonar un aliat i assumir íntegrament els arguments de l’agressor rus: no només l’espectacle públic de l’intolerable rapapolvo de Trump i J.D. Vance a Zelenski va ser una cosa mai vista abans en les relacions diplomàtiques, sinó que el fet d’haver-li donat la volta a la realitat resulta inaudit. Així doncs, per a Trump, Zelenski és un “dictador” (cínicament va adduir després que no recordava haver dit això), mentre es nega a qualificar Putin com a tal i com a agressor.
La Ucraïna agredida inevitablement té mancances democràtiques, però, al seu costat, és un paradís de llibertat i pluralisme en comparació amb l’autocràcia russa. El gir dels EUA té greus conseqüències mundials: en primer lloc, perquè reconfigura les polítiques internacionals al concedir una descarnada primacia als interessos imperials i, en segon lloc, perquè deixen de ser un aliat fiable. En conseqüència, a curt termini, Ucraïna pagarà negativament les conseqüències de l’entesa Trump-Putin ja que es veurà abocada a acceptar unes negociacions per al cessament del foc en males condicions. Això és així perquè, sense l’ajuda militar dels EUA, Ucraïna no podrà de cap manera seguir mantenint el duríssim esforç bèl·lic que fins ara li ha permès resistir. En aquest sentit, el temps treballa en contra d’Ucraïna perquè, a mesura que rebi menys subministraments militars, més avançaran les tropes russes, la qual cosa obligarà a haver d’acceptar converses per a un eventual armistici a mitjà termini.
La Unió Europea no està avui en condicions de suplir els EUA en suport militar: tot i que la seva aportació econòmica és superior a la de la superpotència, no pot competir en l’àmbit militar. La UE no pot proporcionar a curt termini la munició i l’arsenal que necessita Ucraïna per contenir eficaçment l’agressor, la qual cosa revela una de les principals mancances d’aquesta entitat. Des de les guerres que desintegraren Iugoslàvia als anys noranta, la UE afirma voler ser un actor polític geoestratègic rellevant al tauler internacional, però li falten els elements estructurals que li permetrien assumir tal paper.
En resum, la UE paga el preu de no ser un Estat —un escenari hipotètic del qual està (encara) lluny— i per això no té el pes dels EUA, la Xina o Rússia, per exemple. No obstant això, el fet que Trump no doni plenes i segures garanties a tots els membres de l’OTAN sobre l’aplicació del famós article 5 del seu Tractat obliga més que mai la UE a integrar-se molt més i es tracta d’una tasca urgent.
Els informes d’Enrico Letta i Mario Draghi han fet suggeriments d’interès sobre la necessitat de culminar com més aviat millor la unió econòmica i monetària, abordar la qüestió energètica i dotar-se de capacitats tecnològiques de les quals avui dia manca. Sent tot això molt cert, ambdós informes subordinaven un factor clau que és la recuperació i potenciació del model social europeu erosionat. En efecte, si la Comissió i el Banc Central Europeu segueixen anclats en receptes neoliberals, ben corregides, però no assumeixen que és urgent una molt major redistribució social, demostraran una notable miopia política i una forta insolidaritat social. Si es vol contrarestar l’avanç constant de la dreta radical populista, només unes audaces polítiques socials podrien pal·liar-ho. Tot i així, amb l’actual i complexa arquitectura institucional comunitària és difícil anar molt més lluny, ja que el crònic dèficit democràtic (l’elitisme tecnocràtic) no està ni molt menys superat.
En definitiva, donada la política aïllacionista i d’entesa imperialista de Trump amb Putin, la UE té davant seu un veritable desafiament existencial: si vol deixar de ser irrellevant, ha de dotar-se d’instruments econòmics, polítics i, inevitablement, també militars molt més coordinats que els actuals. La UE ja no es pot fiar dels EUA, d’aquí que el desenllaç de la guerra d’Ucraïna sigui també clau per al seu futur. És d’esperar que, en benefici de tots els europeus —incloent, per descomptat, els ucraïnesos— sigui capaç de superar els egoismes nacionals i les visions a curt termini i, sobretot, que pugui revertir l’enemic a casa (Víktor Orbán i tota l’extrema dreta europea trumpista), ja que només així podrà comptar com un actor polític rellevant. Tasca molt difícil, però ineludible i urgent.
