La dreta i l’extrema dreta utilitzen el debat sobre la seguretat per sembrar inquietud entre la ciutadania i treure’n rèdit electoral. Identifiquen sense base delinqüència i migració per justificar les seves polítiques xenòfobes i donen sempre la mateixa recepta: punitivisme i retallada de drets. Paradoxalment, els que s’autoproclamen màxims defensors de la seguretat mostren un elevadíssim nivell d’ineptitud quan han de gestionar una situació extrema d’inseguretat, una emergència com la DANA del País Valencià de l’octubre de 2024; i pateixen una greu mancança d’elaboració teòrica més enllà de fàcils eslògans sense contingut.
Davant les posicions demagògiques de la dreta les esquerres es mouen amb dificultat en aquest àmbit. Massa sovint en determinats sectors polítics progressistes es viu amb incomoditat haver d’abordar un debat en el que costa trobar una resposta allunyada del populisme però que alhora arribi a la gent que pateix sensació d’inseguretat. N’és una bona prova la greu equivocació de Podemos oposant-se a la delegació de més competències a Catalunya en matèria d’immigració, caient en la trampa de lligar-ho a una visió policial amb biaix centralista, atribuint als Mossos d’esquadra una pretesa aplicació racista d’unes funcions que avui exerceixen el Cos Nacional de Policia i la Guàrdia Civil, que han protagonitzat episodis tan lamentables com el de Tarajal l’any 2014.
Una mica d’història
La manipulació que la dreta i l’extrema dreta fan del debat sobre la seguretat ve de lluny. Després de les eleccions municipals de 1979 les restes del franquisme acusaven els ajuntaments democràtics d’un suposat increment de la delinqüència del que culpaven la democràcia.
Però les esquerres no haurien de sentir-se acomplexades. En el marc d’una manca generalitzada de reflexió sobre les polítiques de seguretat i sobre la policia que van patir les forces democràtiques durant la transició, les experiències innovadores van néixer a partir del 1979 dels ajuntaments governats per partits d’esquerres. Els anys vuitanta el govern de CIU, per començar a aplicar les polítiques de seguretat que definia l’Estatut, va haver de recórrer, des de la Direcció general que encapçalava Miquel Sellarès, a regidors que, com Jaume Curbet i jo mateix, militàvem al PSC i al PSUC; el director del primer Centre de Formació policial fou el socialista Ildefons Valls. I aquesta aportació des de les esquerres va tenir continuïtat amb directors de l’Escola de Policia de Catalunya com Jesús Maria Rodés, Amadeu Recasens, Joan Mauri o Carlos González. Algunes persones que han jugat un paper destacat en les polítiques públiques de seguretat a casa nostra han estat, entre d’altres, professionals com Joan Delort o el militant històric del PSUC, Àngel Abad, tots dos de trajectòria inequívocament progressista; i amb ells, socialistes com Emili Giralt, Jesús Solores o Josep Maria Lahosa. Hi ha força mossos d’esquadra i policies locals progressistes; per a no comprometre ningú, citaré tan sols l’Agustí Vehí, sotsinspector de la Guàrdia Urbana de Figueres, escriptor i doctor en Història, que dissortadament ens va deixar l’any 2013. No és cap anècdota que en les recents eleccions sindicals del Cos de Mossos d’Esquadra, CCOO hagi aconseguit per primera vegada en solitari representació en el Consell de la Policia. Al llarg dels darrers quaranta-cinc anys d’autogovern els tres partits principals de l’esquerra, PSC, Iniciativa i ERC han dirigit durant diverses etapes la conselleria d’Interior.
Seria convenient que els partits progressistes, sobretot quan més a l’esquerra s’ubiquen, intentessin anar més enllà dels coneguts i positius principis de transversalitat i proximitat i abordessin el debat sense complexos. I que superessin, evidentment, l’equivocada pulsió de parlar de la policia tan sols per criticar les males praxis, cosa que cal fer però sense oblidar que és necessari construir un discurs propi sobre la seguretat i els cossos policials.
Una mirada al passat
Els darrers anys s’ha analitzat des d’una perspectiva progressista la història policial de Catalunya i de l’Estat espanyol en publicacions com “Del sometent als mossos d’esquadra. Història de l’ordre públic a Catalunya” (Editorial afers, 2022), coordinada pel professor Àngel Casals, en les obres de l’historiador David Ballester, “Las otras víctimas. La violencia policial durante la Transición ( 1975-1982)” (Unizar.es, 2022) i “Una historia de la Policía española: de los grises y Conesa a los azules y Villarejo” (Pasado y Presente, 2024), o en el relat sobre la trajectòria de qui fou cap dels mossos d’esquadra durant els primers anys de la Segona Republicà, Enric Pérez Farràs, “El soldat lleial” (Pagés editors 2025), escrit pel periodista i exdiputat d’ERC, Pere Bosch. També resulta molt útil per entendre el paper de la policia durant la dictadura “El derecho represivo de Franco (1936-1975)” ( Editorial Trotta, 2023) del catedràtic de Dret Constitucional, Marc Carrillo. Son algunes de les aportacions recents que es sumen a les mítiques obres publicades els anys vuitanta del segle passat per Manuel Ballbé ( “Orden público y militarismo en la España constitucional (1812-1983)”. Alianza, 1983) i per Diego López Garrido ( “La Guardia Civil y los orígenes del Estado centralista”. Crítica, 1982).
Una mirada al present i al futur
Però avui també podem destacar reflexions i mirades sobre les polítiques públiques de seguretat que serveixen per construir un discurs alternatiu al de la dreta i l’extrema dreta. La Universitat Progressista de Catalunya (UPEC) es va atrevir el novembre de l’any passat a organitzar a Barcelona, a la seu de CCOO, la jornada “Les esquerres davant la seguretat”. L’Associació Catalana per a la Prevenció de la Inseguretat a través del Disseny Ambiental (ACPIDA), impulsada l’any 2021 per un dels millors experts del país, el professor Francesc Guillén, ofereix una visió de les polítiques públiques de seguretat que transcendeix l’àmbit estrictament policial i s’endinsa en la prevenció de la delinqüència a partir de l’urbanisme, un aspecte massa sovint oblidat per les administracions públiques. ACPIDA ha publicat “Prevenció de la inseguretat per mitjà del disseny d’espais” (Diputació de Barcelona, 2022).
L’Institut Metròpoli, antic Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona, patrocinat per l’Ajuntament de Barcelona, la UAB i l’AMB i que dirigeix el professor i exregidor d’Iniciativa a la capital catalana, Ricard Gomà, és avui punt de referència obligat en la reflexió i la innovació sobre les polítiques públiques municipals; també en el camp de la seguretat, tal i com ho demostra la publicació “Barris i polítiques públiques de seguretat”, número 67 de la revista Papers. Cristina Sobrino Garcés i Marta Murrià Sangenís han dirigit la coordinació acadèmica mentre que la periodista Anna Oliva ha estat la responsable de la coordinació editorial. La publicació, material imprescindible per a responsables polítics i professionals de la policia i els serveis socials, s’inicia amb un article d’un dels actuals referents de la Criminologia i el Dret Penal, el catedràtic de la Universitat de Sevilla, Juanjo Medina, i inclou dotze valuoses aportacions sobre les polítiques de seguretat als territoris. Va ser presentada el passat 30 de setembre en una interessant Jornada que va tenir lloc al Hub Social de Barcelona i que va aplegar més de cent participants. Es van analitzar les polítiques de barri i les eines de planificació local de seguretat així com la incorporació d’indicadors de seguretat i convivència als instruments de planificació local i de barris. Es van debatre qüestions com el canvis socials i demogràfics que han provocat l’aparició d’interlocutors diferents i menys representatius que les antigues (tot i que encara existents) associacions de veïns, el perill d’utilitzar dades esbiaixades o la diferent capacitat de tolerància segons la zona de la ciutat.
I encara més recentment, el dia 6 d’octubre, l’Institut d’Estudis d’Autogovern de la Generalitat, que encapçala el catedràtic de Dret Constitucional, Xavier Arbós, presentava el número 41 de la seva Revista d’Estudis Autonòmics i Federals, dirigida per Jordi Jaria-Manzano, dedicat a “La gestió de les emergències en l’estat autonòmic. Reflexions sobre un nou paradigma a partir de la DANA catastròfica de 2024”. El títol ja ho diu tot, però no es tracta d’una anàlisi política com les que hem pogut llegir o escoltar el darrer any, sinó acadèmica. El catedràtic de Dret Administratiu de la Universitat d’Alacant, Josep Ochoa Monzó, ha coordinat un número que ajuda a entendre les raons de la nefasta gestió que de la DANA del 2024 va fer la Generalitat valenciana, a partir d’aportacions que clarifiquen el marc competencial i posen èmfasi en la manca de planificació urbanística en zones vulnerables a les inundacions i en el risc que suposa el canvi climàtic, una realitat que alguns sectors de la dreta encara s’entesten en negar.
Amb tot aquest reguitzell de propostes potser estaria bé que no tornéssim a escoltar la cantarella que a les esquerres els hi falta reflexió sobre la seguretat. Potser el que falta és la valentia d’aplicar la reflexió a la complexa realitat quotidiana.
