“Narrar l’abisme” és “un reconeixement del nostre fracàs com a periodistes a l’hora de sembrar a la ciutadania una cultura de drets humans i de pau però també una reivindicació del periodisme com a ofici humanista”, escrius. Per què aquest fracàs?
Perquè m’ha sorprès molt com de ràpid s’han assimilat les propostes militaristes i bel·licistes arran de la invasió d’Ucraïna. Amb la pandèmia vam veure la decisió del president Sánchez d’envoltar-se immediatament a cada roda de premsa d’algun militar i com una part de la ciutadania va sentir alleujament quan els militars van començar a netejar els carrers, de manera que és clar que encara hi ha una secció de la societat que considera que l’autoritarisme, el control, l’exercici de la violència és una font de seguretat.
També ho veig amb la resposta a la proposta d’Europa d’augmentar el pressupost armamentístic sense plantejar-se quines seran les negociacions perquè vagin més enllà de només la defensa mitjançant les armes. També amb la resposta que vam rebre quan va començar la invasió russa d’Ucraïna, quan parlàvem que efectivament era per descomptat una invasió il·legal, il·legítima i injustificable però també es menyspreava aquelles persones que proposaven vies dialogades per sortir del conflicte i se les presentava com a ingènues, il·luses. Hi continua havent molt de pes a la nostra societat, molta reputació de la via de la força, de les armes, de l’exèrcit, que és contrària a la proposta de drets humans i cultura de pau.
Tot i aquest fracàs, insisteixes a reivindicar i practicar el periodisme com una eina per lluitar contra l’odi, contra la por, contra la crueltat. Tossuderia? Esperança? Il·lusió?
Els avenços socials i de drets i llibertats que hem aconseguit, no ja a l’últim segle, que és abismal, sinó en les darreres dècades, ens han de servir de recordatori que les societats democràtiques avancen molt ràpidament i hi tenen un paper fonamental els mitjans de comunicació perquè són els que generen una opinió pública i que quan en el debat presenten determinades qüestions les legitimen.
Tenim una capacitat de sensibilització i impuls democràtic crucial. Llegia la setmana passada un article molt interessant d’Antonio Scurati que parlava de com la manca de concentració i de comprensió a què ens empenyia la tecnologia del mòbil estava posant en perill la democràcia, que se sustenta en el desenvolupament del periodisme, que ens diu quin lloc juguem a la societat i qui són els altres actors, i de la literatura, que ens dona la capacitat de posar-nos en el lloc de l’altre. El periodisme serveix per a totes dues coses i ho hem de reivindicar. A més, ja no és una qüestió del periodisme, és que si ens donem per vençuts el que està en joc és la democràcia.
“La funció periodística es compleix quan posem noms i cognoms als qui promouen els conflictes i crisis humanitàries i se’n lucren”
Una de les idees que transmets al llibre és que quan fas periodisme de conflictes el primer és no fer mal, que segons com s’informa i es parla amb les víctimes dels conflictes es pot fer més mal que bé
Sí. En general, no només en els conflictes, depenent de com ens relacionem amb les persones que han patit profundes vulneracions dels seus drets, depenent de quines preguntes plantegem, quines repreguntes i des de quina posició adoptem davant d’elles, podem estar reconeixent la seva fortalesa per fer front als obstacles i seguir vives i tirar endavant o podem estar revictimitzant-les, explicant-les només des del patiment com si fossin gent sense capacitat de resposta.
Si el resultat de l’entrevista és un retrat que ens presenta aquesta persona com un ésser feble, fràgil i vexat i només interessant pels moments més durs que ha viscut, se sentirà infravalorada. Això pot passar entrevistant un supervivent de la guerra del Sudan o algú que ha estat desnonat.
A més, és injust, perquè aquesta no és la realitat. La realitat és com els éssers humans responem a aquestes situacions. Aquest enfocament és molt més rigorós des de la fortalesa, des d’entendre com s’ha refet aquella persona després del que ha patit. És més inspirador per a les nostres audiències que quan llegeixen tots aquests perfils si el focus està posat en la seva capacitat de supervivència recorden també allò del que som capaços, perquè part de la funció de la memòria democràtica també és aquesta; és a dir, jo sé a què va fer front la meva àvia i totes les violències estructurals que va patir i com va tirar endavant, i jo vaig aprendre de la seva força.
Quan aquesta memòria democràtica s’esborra, el paper del periodisme és recordar-nos-la a través de la gent que ens envolta i que com a éssers humans ens donen força.
En els rescats a la Mediterrània es prevalen aquells testimonis de la dona que ha estat violada diverses vegades o de l’home que ha estat torturat en lloc de posar el focus en el dret a la lliure circulació
Cal fugir dels relats que exciten la llàstima, victimistes, que només s’interessen pel dolor de la gent i no per les causes, assenyales. El periodisme cau sovint en aquest error?
Sí, perquè quan ets en llocs on tot és violència i impunitat hi ha un impuls de denúncia molt fort, d’explicar el que està passant allí que mai no hauria d’haver passat, però aquesta feina és incompleta.
Quan els supervivents ens presten el seu testimoniatge del que han viscut o quan expliquem el que estem veient, la funció periodística es compleix quan assenyalem, investiguem qui són els responsables, qui està encoratjant aquest conflicte, aquesta crisi humanitària, aquesta violència i posant noms i cognoms als qui se’n lucren.
Si no, estarem fent entreteniment, sense capacitat de transformació i, a més, estarem encoratjant aquest fenomen tan preocupant a què estem assistint, que és que gairebé el 40% de la societat espanyola, però és un fenomen global, eviti activament informar-se perquè sent que no pot fer res amb tot aquest cabal de patiment i d’injustícia.
Les persones que cobren per sembrar la discòrdia, l’odi, per trencar la convivència, per manipular, per mentir, són propagandistes, agitadors, o són antidemòcrates, però no tenen res a veure amb el periodisme
Solem etiquetar les víctimes com a bones persones, que no necessàriament ho són. Un altre error del periodisme de conflictes que identifiques és presentar les víctimes sempre com els bons i els victimaris com els dolents. Dius que les coses són més complicades de vegades
I de nou, no només en els conflictes sinó qualsevol víctima de violència de gènere, de qualsevol mena d’atropellament. Pel que fa a les víctimes de conflicte, per suposat, és per això que em sembla tan important l’enfocament de drets humans, i dic que hem fracassat a implantar una cultura de drets humans, perquè el que s’ha fet és perpetuar el model caritatiu, catòlic, del pobret que si mereix que no li passin aquestes coses és perquè és bona persona.
Hem d’estar molt pendents de la premsa de països, per exemple, africans, que estan fent un periodisme boníssim i explicant les coses des d’un prisma radicalment diferent del nostre
Practiques aquest periodisme de narrar per construir pau però també hi ha periodistes a l’altra banda, que promouen les guerres o que fan córrer falses notícies per justificar-les. Com ho portes?
Sóc profundament radical entenent-ho com anar a l’arrel del significat de ser periodista. Per mi, aquelles persones que estan assalariades o que cobren per sembrar la discòrdia, l’odi, per trencar la convivència, per manipular, per mentir, són propagandistes, agitadors, o antidemòcrates, però no tenen res a veure amb el periodisme. El periodisme està molt ben definit, té un codi deontològic, és un pilar de les democràcies perquè ens dóna eines per actuar en consonància i té unes regles molt clares i si no compleixes aquestes regles, doncs no ets periodista. El problema és que hem permès que se segueixin anomenant periodistes molta gent que fan antiperiodisme o alguna cosa que no té res a veure amb aquesta feina, que els col·legis de periodistes no han denunciat els grans promotors del nostre descrèdit, que podria citar perfectament -Ana Rosa Quintana i companyia, per exemple, en aquest país- i diria més: el tercer sector, ONGs, associacions i entitats haurien de recórrer al Defensor del Poble per denunciar tots aquests actors que estan inundant des de fa trenta anys les nostres societats de discursos falsos, de la por i de l’odi. Aleshores no hauríem d’estar explicant sempre que aquestes persones no es dediquen a fer el que fem nosaltres.
A l’apartat de narrar per entendre, critiques que el periodisme occidental ignori grans crisis humanitàries en països del sud i només s’hi acosti quan ja són de proporcions enormes, però que no les posi en context. Què cal fer perquè la gent sàpiga que al Sudan hi ha ara mateix una crisi humanitària terrible?
Té solució si als mitjans de comunicació ens donen espais per explicar no només els moments més dramàtics de determinades societats que sembla que només interessen quan pateixen una guerra o una crisi humanitària. L’exemple del Sudan és molt revelador en aquest sentit, perquè és el que ara pateix la crisi humanitària més greu de tot el planeta. Però el Sudan, si haguéssim explicat amb seguiment i recursos la revolució que la seva població va dur a terme entre el 2018 i el 2019, que va aconseguir enderrocar el dictador més sagnant de les últimes dècades d’Àfrica amb una revolució èpica, cosa que ni tan sols va aconseguir la Cort Penal Internacional amb una ordre de detenció, que van morir centenars de persones per posar en marxa una transició democràtica, joves i adults, homes i dones, si tot això ho haguéssim explicat hauria estat més difícil que la comunitat internacional abandonés aquest procés de transició democràtica i que després l’exèrcit i els paramilitars es declaressin una guerra per quedar-se amb els recursos del país. També s’hauria aconseguit que quan escrivim sobre els sudanesos, part de la societat a què ens dirigim no els vegin com a éssers condemnats a morir-se de gana o per la guerra, sinó com a éssers humans iguals, amb capacitat per haver fet aquesta revolució i que per un conflicte en què a més hi ha molts actors internacionals i països implicats estan patint aquesta situació. Si només ho expliquem quan estan en el moment de més crisi humanitària, el que acaba calant és que aquestes persones no han estat, des del punt de vista més colonialista, correctament civilitzades o que no tenen capacitat per tirar endavant i que depenen de l’ajuda internacional, quan és tot el contrari. Són pobles sotmesos a espoli i aquests espolis són els que generen moltíssima violència. Hi ha solució? Això ho portem denunciant generacions i generacions de periodistes. Tinc l’esperança posada en la gent més jove de les nostres societats, les del nord global, que ja són mestisses, i molts dels joves que seran periodistes en poc temps, i alguns ja ho són, són descendents de persones que van ser refugiades o migrants d’aquestes societats i la seva visió és molt més propera i, per tant, rica, i ho explicaran. I després també perquè, com diu el pensador indi britànic Pankaj Mishra, Occident no s’assabenta de res i cada vegada pinta menys al tauler geostratègic. Hem d’estar molt pendents de la premsa de països, per exemple, africans, que estan fent un periodisme boníssim i que ho estan explicant des d’un prisma radicalment diferent del nostre. Així que sí, confio que estem en un moment de transició i que seran els joves periodistes els que aconseguiran allò que nosaltres no hem aconseguit.
Vivim en la ignorància més absoluta del periodisme que es fa als països del Sud. Desconeixem la feina dels seus periodistes del tot
Una periodista sudanesa de The Guardian, Zeinab Mohammed Salih, ha cobert la guerra des de dins i és una passada. Les seves cròniques són totes de premi i sempre posant el focus en els qui són darrere: Rússia per finançar la invasió d’Ucraïna, Ucraïna recolzant l’exèrcit posant drons per testar la seva nova indústria armamentística,… Són gent que ha crescut tenint clar que la guerra és un negoci i, per tant, no es perd en si el seu front avança 100 metres o 250 metres sinó que assenyalen els que han segrestat tradicionalment els seus països. Hi ha un mitjà que es diu Jeune Afrique, amb plantejaments, enfocaments molt més joves que els nostres. Tenen l’impuls de gent que, en molts casos, són les primeres generacions de les seves famílies que s’han format a universitats tant africanes com europees, que tenen una ideologia decolonial i s’estan explicant d’una manera súper interessant. Europa s’ha convertit en un continent envellit i se’ns ha assecat una mica la imaginació.
De vegades sents vergonya de ser europea, reconeixes. Et passa molt?
Sí. Em passava molt i m’està passant molt més amb el genocidi de Gaza. És paradoxal perquè sóc molt europeista. Europa ha caigut en la irrellevància política perquè ha perdut els seus valors fundacionals, i si vol jugar algun tipus de paper ha de ser refundant-se sobre la base dels valors universals dels drets humans i de la defensa del dret internacional. Exactament el contrari del que estem fent ara. Quan viatjo a llocs que no només han patit el colonialisme europeu sinó que ara pateixen el neocolonialisme amb tota la impunitat de les seves empreses o com al Sahel, per exemple, amb el paper lamentable que ha jugat França, amb el desplegament de tropes que no han aconseguit ni molt menys acabar amb les guerres i amb els grups armats gihadistes, sinó tot el contrari, generant noves dinàmiques de violència, fa que sigui molt conscient de tot allò que el meu cos blanc representa en aquests contextos de segles d’explotació i de racisme i altres greuges. El genocidi de Gaza ha demostrat el trencament absolut que hi ha entre les societats civils i les nostres institucions. Dic paradoxal perquè al mateix temps que això cada vegada em pesa més i em fa més vergonya, ara que he viatjat diverses vegades en l’últim any a Cisjordània, el que em trobo és que malgrat que el govern d’Espanya no ha aprovat el que va aprovar quan Rússia va envair Ucraïna -l’embargament d’armes, la ruptura de relacions diplomàtiques, les sancions econòmiques, l’expulsió de l’ambaixadora,…- en comparació amb d’altres països, com el discurs ha estat molt més fort i més clar condemnant el genocidi i en suport al poble palestí, en aquests moments ser espanyol o espanyola a Cisjordània t’obre totes les portes perquè el poble palestí d’allí, que sap que molt aviat pot estar en la mateixa situació que Gaza, segueix molt atempta quins són els suports internacionals amb què compten. I han vist les mobilitzacions massives d’Espanya, però també les declaracions dels nostres representants públics. Sent súpercrítica amb allò que no ha fet el nostre govern, cal reconèixer que la nostra política exterior, que es finança amb els nostres impostos i en el nostre nom, marca diferències. Aleshores hi ha aquesta dualitat, però el paper que està jugant Europa pel que fa a tots aquests escenaris, però també pel que fa a la submissió a Donald Trump que Von der Leyen ha decidit assumir en nom de la Unió Europea, sembla que està al servei d’acabar amb el projecte de la Unió Europea, la veritat.
Europa ha caigut en la irrellevància política perquè ha perdut els valors fundacionals
Tens claríssim que el periodisme no ha de ser neutral. Dius que ha de ser tot al contrari
És que la neutralitat és defensar l’estatus quo, és defensar l’ordre internacional injust, és defensar la desigualtat creixent, com si fossin fenòmens naturals que no es poden canviar i tot aquest escenari suposadament neutral que de vegades es presenta asèpticament com el dret natural és resultat de decisions polítiques. El paper del periodisme és fer un assenyalament que aquest escenari que estem retratant, aquesta realitat que estem explicant, no és així per ciència infusa sinó que és el resultat de decisions dels representants públics i podria ser diferent. I que aquesta altra manera seria respectant, no diré ja drets humans, sinó valors bàsics que abans, fins no fa tant, hi havia un consens, que ser bona persona era respectar la igualtat, respectar la justícia, la solidaritat. Aquest ordre reaccionari que no només està intentant segrestar les democràcies, arrasar amb aquest consens de valors, sinó que vol imposar-ne un altre, on la maldat, l’egoisme, la manca de respecte i la crueltat -perquè jo passaria de parlar de l’era de la por a l’era de la crueltat- siguin la norma. En això estan sempre invertint els seus recursos i la seva aposta comunicativa. La posada en escena de la reunió d’Egipte sobre la treva de Gaza, en què només hi havia homes blancs i una dona, Giorgia Meloni, no precisament gaire demòcrata, en què Donald Trump va saludar tots aquests homes rics dels quals estava envoltat, el que estava dient és que el que és valuós per a ells és el llenguatge dels diners i que defensen un ordre on les dones som subalternes, secundàries. I ho estan normalitzant. Vídeos com el que vam veure de Trump escombrant els manifestants amb excrement és una manera d’arrasar qualsevol tipus d’ètica pública. El periodisme també ha de combatre tot això i estar recordant contínuament que això és una anomalia històrica al servei dels que volen concentrar cada cop més poder i diners.
Acabes dient que no hi pot haver un bon periodisme de guerra que no persegueixi amb valentia, paciència i anhel la pau. Has trobat periodistes que fan aquest periodisme de pau a les cobertures de conflictes i crisis humanitàries?
Sí.
Sou molts o sou pocs?
És una pregunta molt filosòfica. Cada cop hi ha més periodistes que repudien la guerra, no els resulta gens ni mica un escenari atractiu ni els estimula l’exaltació de la violència, i quan cobreixen conflictes ho fan com quan cobreixen una crisi migratòria o una fam. Tenen un afany de denunciar i recordar que tot conflicte s’acaba amb una negociació. Hi ha molt pocs conflictes que acaben per l’extermini de l’altra part, sortosament. Aquests periodistes estan intentant tot el temps identificar quines són les dinàmiques que fan que aquest conflicte es perpetuï. Crec que no hi ha hagut mai tants periodistes formats en aquesta cultura de pau i que la transmeten als seus mitjans. El que passa és que després hi ha determinats personatges que tenen molta difusió i molt reconeixement, molta visibilitat, que segueixen encarnant aquesta vella figura de l’home reporter de guerra a qui encantava sortir envoltat de suposadament bombardejos i que el que li agradava era només explicar la primera línia del front i no els que fan possible la vida en aquests contextos, que solen estar a la reraguarda. Crec sincerament que és un model en extinció, que queden uns quants dinosaures però que és llei de vida que vagin desapareixent i que cada cop són més els que fan un periodisme molt més enfocat a la població civil i al dret a la pau d’aquests pobles.
Cada vegada hi ha més periodistes que repudien la guerra, no els resulta pas un escenari atractiu ni els estimula l’exaltació de la violència
El periodisme, a més de les causes, té el deure d’identificar els causants, aconseguir que s’obrin investigacions judicials, escrius. Això requereix valentia i comportar riscos. Molts periodistes han pagat amb la seva vida treballar així. Compensa?
A mi, sí. Tenir l’oportunitat d’exercir el periodisme en llocs que o estan definint històricament la nostra era o on s’estan lliurant batalles de poder, és un privilegi absolut. Som cada vegada menys perquè la precarietat d’aquest ofici ha anat deixant molta gent fora, perquè l’han hagut d’abandonar per aquest motiu. Enmig de tots aquests escenaris, a més de molta violència, et trobes gent que les circumstàncies fan que hagin de fer gestes de les quals aprenem moltíssim de la capacitat que tenim com a éssers humans. I sobretot estableixes relacions molt enriquidores i que moltes vegades es mantenen en el temps perquè es donen en circumstàncies molt difícils. Els que defensen els drets humans, els activistes militants, són gent molt apassionada per la vida i que transmeten aquesta passió perquè el que volen és que tothom en pugui gaudir. Són espais on trobes també el millor de l’ésser humà, que no necessàriament ha de ser en un conflicte, que poden ser les assemblees de barri que lluiten contra el racisme institucional. Tot el que siguin espais on es defensa activament la decència, em reafirmen que estic dedicant el meu temps, la meva energia i el meu esforç a allò que fa que valgui la pena cada dia.
Portes dues dècades dedicada a aquest tipus de periodisme. Quines petjades han deixat en el teu caràcter, en el teu ànim?
No ho sé. Això ho haurà de dir la gent. Em sento superagraïda a totes aquestes persones i poder seguir en contacte amb elles. Tinc una sensació de gratitud molt profunda. Cada vegada tinc més afany per ser capaç recollir a la meva feina tota aquesta complexitat, sortir dels maniqueismes, combatre les trinxeres partidistes, ideològiques o del blanc i negre. M’adono que el meu compromís, a banda dels drets humans, és cada cop més amb la democràcia i com reivindicar els espais de convivència, de la pluralitat i del debat d’idees, del conviure amb qui pensa diferent. Gran part del meu esforç i del meu treball versa ara sobre intentar mostrar que és possible que convisquin formes molt diferents de concebre la vida perquè si ens donem per vençuts en aquest sentit acabarem com el que va passar a Colòmbia durant dècades i dècades, que qui pensava diferent o lluitava per coses diferents eren éssers d’un sol ús i calia exterminar-los i qui tenia més força era qui ho podia fer. Això em sembla l’escenari més temible de tots. El compromís democràtic i el sentiment de gratitud són els que més s’han anat reforçant en mi els darrers anys.
Quina va ser la teva primera sortida com a periodista per informar d’un conflicte o una crisi humanitària?
La primera crisi humanitària va ser la lluita contra el treball esclau al Brasil i el primer conflicte va ser la guerra al Líban, el 2007-2008. Vaig arribar quan ja s’acabava, però encara atacs. Em va servir per constatar la impunitat de què se sabia Israel amo i senyor. No només en aquests atacs va arrasar barris sencers, sense que la comunitat internacional mogués un dit sinó que als que ens acostàvem a la frontera, el que es deia línia verda, es dedicaven a disparar per sobre dels nostres caps per demostrar la seva força encara que ja hi havia una treva, un acord. I érem clarament periodistes. A més de cobrir aquest conflicte vaig tenir l’oportunitat de conèixer la situació del poble palestí que hi viu refugiat sense drets bàsics de ciutadania des de fa dècades. Pensava molt en aquells nens que eren néts dels primers refugiats que vivien la seva primera guerra provocada per Israel però ni tan sols al seu país. Va ser el primer conflicte on vaig establir un lligam molt fort amb els drets del poble palestí que he continuat treballant sempre.
Ets més escèptica avui que fa vint anys?
No. És més, diria que tota la meva esperança està molt dipositada en la gent jove, que va ser la primera que es va mobilitzar contra el genocidi, que va ser la primera que es va mobilitzar contra la crisi climàtica. Sóc conscient de totes les amenaces que hi ha però és molt difícil que jo m’oblidi de com ha canviat el nostre país en els darrers quaranta anys i tots els drets i oportunitats que he tingut en comparació amb la meva àvia i fins i tot la meva mare. La meva àvia no va poder anar a l’escola i la meva mare va anar-hi un any i la resta va tenir professors que anaven pel camp. Aquest salt tan enorme que va significar la transició democràtica i els drets que vam aconseguir com a dones a mi em segueix servint de motor de propulsió per ser conscient que encara que fins i tot sembla que estem sota un núvol molt gris no estem en el pitjor dels temps possibles. No m’he tornat més escèptica sobre la naturalesa humana, ben al contrari. Com més conec, més troballes sobre grans conquestes fetes per gent anònima vaig coneixent i més esperança tinc que ens en sortirem com vam sortir-nos-en d’altres contextos fins i tot pitjors.
Com més conec, més troballes sobre grans conquestes fetes per gent anònima vaig coneixent i més esperança tinc que ens en sortirem com ens n’hem sortit d’altres contextos fins i tot pitjors
Alguna vegada has caigut en la temptació de creure que el teu “narrar” era inútil, que queia en el buit?
No, perquè fins i tot en els moments en què puc pensar que una història no té prou difusió mediàtica o no me l’han volgut publicar, ja només recollir els testimonis, com explico al llibre, complia funcions molt importants. Per a les persones que estan en aquests contextos i han patit aquestes situacions el poder posar paraules al que mai hauria d’haver passat, el poder parlar dels seus éssers estimats que van ser assassinats com una forma de fer memòria i combatre aquest oblit, que és un dels objectius dels responsables, dels victimaris, complir amb aquesta aspiració última que mai abandona al ser humà amb l’esperança que algú agafi el relleu i fins i tot el fet de saber que en aquests contextos d’impunitat, on són plenament conscients que difícilment es farà justícia, el més semblant a aquesta justícia, veritat i reparació serà aquest procés de donar testimoni, o fins i tot en el cas dels palestins que ja narren simplement perquè sapiguem que existeixen, que és una cosa que Israel vol esborrar des del principi, tot això encara que després no es publiqui, la trobada entre el periodista i la persona que ho ha patit és positiu. Per això dic que el nostre ofici és profundament humanista, preserva la nostra humanitat i tenim el gran desafiament d’aconseguir que aquest 40% de ciutadania que no sap què fer amb tant de dolor torni a informar-se perquè entengui que ja en el fet d’escoltar està fent justícia.
El compromís democràtic i el sentiment de gratitud són els que més s’han anat reforçant en mi els darrers anys
