Quedem a una cafeteria del centre de la ciutat comtal. Fa una tarda agradable, temperada. Cristina Farré arriba amb pas decidit. Té una energia que descol·loca: parla ràpidament, amb intensitat, amb la mena de convicció que només s’ha vist en persones que s’han jugat la pell de debò. El seu llibre, Ho vam donar tot (Manifesta Llibres), s’ha convertit en un petit fenomen: no només rescata la memòria del Partit Comunista Internacionalista (PCI), sinó que recorda què significava realment lluitar contra el franquisme quan la lluita comportava presó, tortura, exili o mort. És un llibre escrit amb el pols de qui sap que explicar la veritat té un preu —i que, malgrat tot, cal pagar-lo.
Ella va ser qui, en plena agitació estudiantil del 1969, va llançar el bust de Franco per una finestra de la Universitat de Barcelona. L’acció va tenir un enorme ressò polític, però mai no es va saber qui n’havia estat l’autora. Ara, mig segle després, ho explica amb la naturalitat de qui ja no deu res a ningú. És només un fragment d’una vida marcada per la lluita antifranquista, la clandestinitat, l’empresonament, l’exili a Algèria, Colòmbia i Cuba, i el retorn a una Barcelona postolímpica que la va fer sentir estranya en la seva pròpia terra. Va fundar l’Associació ELNA, dedicada a l’educació emocional i a l’empoderament de joves i famílies, convençuda que només canviant la manera de relacionar-nos podrem canviar alguna cosa més profunda.
Quan acabem l’entrevista, l’acompanyo fins a Via Laietana, davant de l’edifici de la policia. Cada mes, un dimarts, s’hi reuneixen associacions que reivindiquen memòria i reparació per a les víctimes de la tortura franquista. Avui, ella serà l’encarregada del parlament. Experiència vital, no li falta. Té clar la importància d’aquests actes, perquè, com diu, “no es pot perdre la memòria perquè, si es perd, es perd tot”.
Escrius que el llibre està dedicat als qui van deixar la vida en el camí revolucionari i a les noves generacions que no ho van viure, però ho han de saber. Però les enquestes diuen que els joves actuals són més de dretes que mai. Quina esperança tens en les noves generacions?
Hi ha un gir a la dreta global, no només entre els joves. És un fenomen mundial. Però també hi ha molta més gent jove implicada del que sembla. Hi ha una part de la joventut que viu en el miratge de l’opulència, però és una il·lusió. I, així i tot, si compares amb altres llocs del món, som uns privilegiats. El problema és que això no omple ningú. No tenim pisos, no tenim expectatives, i no hi ha una militància com la d’abans. Nosaltres ens hi deixàvem la pell, literalment. Treballàvem a la fàbrica, després fèiem reunions, sabíem que ens podien detenir o matar, però hi anàvem. Ara això no es pot repetir. Cal pensar la militància d’una altra manera.
Aquest desencís general potser té a veure amb la sensació que ja no es pot canviar res. Per a tu, què vol dir “canviar el món” avui?
El món està molt pitjor que quan jo militava. En aquell moment hi havia un context internacional: revolucions a tot arreu, esperances compartides. Sabíem que era possible. Després, des dels centres d’intel·ligència i el capitalisme mundial —sobretot els Estats Units—, ho van orquestrar tot molt bé: la droga, la repressió, les divisions internes. I van aconseguir desmantellar-ho tot.
Però la flama de voler una humanitat més justa, sense discriminacions, això no s’apaga mai. Pot quedar amagada, però sempre hi és. Nosaltres no vam triomfar, però encara som aquí per recordar que cal continuar picant pedra. I això, a molts joves, els emociona.
També dius que ara, potser tenim la panxa plena.
No és exactament això. El que dic és que no ens fem il·lusions: la militància no serà la mateixa. Hem d’adaptar els valors a les circumstàncies actuals. Si vols mobilitzar gent, no pots limitar-te a fer un cartellet i prou. Això no serveix. Cal treball de base: porta a porta, parlar amb la gent, convèncer-la. Si no fem això, no avançarem.
Potser també hi ha un pessimisme general, una sensació d’impotència.
I tant. Però jo sempre contesto el mateix: no sé si la revolució és possible, tanmateix és absolutament necessària. I aquesta és la diferència. La humanitat no pot aguantar indefinidament aquesta degradació. La situació és tan insostenible que ha de saltar. Cada vegada hi ha més desigualtats, i això no pot durar per sempre.
Vas encarar la teva militància en el PCE(i)), tot i que la teva família ho havia fet al Front Nacional de Catalunya. Per què et vas decantar pel comunisme i no per l’anarquisme o el catalanisme?
El que més em va moure va ser l’internacionalisme. Sempre he pensat que no hi ha d’haver fronteres, que cadascú ha de poder viure on vulgui. Em sento molt catalana, però la revolució l’hauria fet en qualsevol lloc. A més, vaig viure de prop la qüestió del Sàhara Occidental, i això em va marcar. En aquell moment, l’únic partit realment internacionalista era el PCI.
Però la crítica a l’Estat i al capitalisme també forma part de l’anarquisme.
Sí, però no m’hi vaig trobar. I ara, a aquestes altures, tant se me’n dona. L’altre dia un noi anarquista em va abraçar i em va dir que li agradaria que anés a una casa ocupada a parlar. I hi aniré. Ara l’important és destruir aquest món injust. La resta són matisos.
Sobre Catalunya, dius que el fracàs de l’1-O va ser no entendre que una revolució requereix sacrificis.
És que és evident. Quan t’embranques en una cosa així, saps que hi haurà morts, presos, repressió. No pots fer veure que no ho sabies. La burgesia catalana pensava que els la regalarien. I no. Ningú regala res. Sempre ho dic: no hi ha cap revolució al món que hagi triomfat sense pagar un preu.
Creus que, si s’hagués anat fins al final, hi havia possibilitats reals de fer la independència?
Si s’hagués planificat bé, potser sí. Però no pots deixar la direcció en mans de partits que representen la burgesia catalana. O la independència la lideren les classes populars, o serà més capitalisme català. I a mi això no m’interessa.
Has estat una pionera també dins el moviment feminista, organitzant, entre altres fites, la primera vaga en una presó de dones. Creus que és una de les lluites més fructíferes?
Sí, sens dubte. Al partit teníem moltes dones amb responsabilitats. Érem l’únic partit que tenia més dones que homes al Comitè Central. Però això no vol dir que no hi hagués masclisme. També hi havíem de lluitar dins del partit. Ara, sí que hi ha hagut avenços: més incorporació de la dona al treball, més conscienciació. Però també veig coses que em preocupen. Quan una noia em diu que és normal que el seu novio li controli el mòbil “perquè així no té res a amagar”, penso: què és el que hem avançat, realment? Fa cinquanta anys que lluito contra això. L’extrema dreta ha fet molt mal amb el seu discurs antifeminista, i tot i els avenços, crec que hem progressat poc. Poquet, sincerament.
En el llibre també parles del silenci amb els teus fills i de la importància de la llengua materna. Quina relació hi veus entre identitat i llengua?
Per mi, llengua i identitat són inseparables. Fa quinze anys que no canvio mai de llengua. Si algú em parla en castellà i fa trenta anys que viu aquí, li responc en català i li dic: “Et parlaré a poc a poc, perquè algú t’ha d’ajudar.” La llengua és cultura, és empremta, és memòria.
Això passa arreu. A Algèria, per exemple, els autors que escriuen en francès també arrosseguen aquesta colonització mental. Però al cas català hi ha un problema afegit: la barreja de població i unes polítiques lingüístiques desastroses. No sé si les pròximes generacions viuran en català. I és trist, però és així.
Critiques durament la transició…
És que és evident que la transició va ser una operació cosmètica. Si el 2021 apallissen joves al carrer per defensar Pablo Hasél, això és democràcia? Si tenim un rei corrupte i un raper a la presó? Això és una democràcia hereva del franquisme. I a Europa tampoc hi veig democràcies autèntiques. Però aquí, encara menys: les clavegueres de l’Estat són profundes. Un estat pot funcionar sense clavegueres. Però un estat autoritari, no.
Et va costar tornar de l’exili?
Molt. Va ser el més dur. Tornar a una Barcelona consumista, postolímpica, on molta gent que jo coneixia s’havia venut per un càrrec. Jo venia de la clandestinitat i em vaig trobar un país irreconeixible. Però a poc a poc em vaig implicar en moviments feministes, associacions, solidaritat… Tot el que vaig considerar necessari. Organitzativament, no m’he sentit a gust enlloc. Però col·laboro amb tot el que em sembla just.
Per acabar: què esperes d’aquest llibre?
L’he escrit per deure, com a tribut a la meva generació i a tots els que van lluitar. No és un llibre d’història, és un relat de vida, de conviccions. He trigat set anys a escriure’l, dubtant molt, intentant no ferir ningú. I un dia el veus imprès i penses: “Ja està.” Però és just al contrari: és quan tot comença.
M’ha sorprès molt la resposta, la quantitat de gent que m’escriu, que em truca, que vol parlar del llibre. Fins i tot els dono unes targetes de ceràmica amb el meu contacte. I em diuen coses meravelloses. Crec que aquest llibre no té caducitat. És per al present i per al futur. Si serveix perquè un sol jove pensi que el món es pot canviar, ja haurà valgut la pena.
