És curiós que sovint s’acusa certs personatges vinculats a la cultura de bressolar-se en el gronxador de la trivialitat quan aquesta vegada han estat molts, massa, observadors als quals se suposa intenció crítica els que han reaccionat davant la novetat musical amb una superficialitat insuportable. “Lux” és un mos dur de mastegar per massa desdentats desproveïts de sensibilitat i curiositat per adonar-se que la nostra motomami circula en roda lliure a tota velocitat i sense deure-li un duro a ningú.
“Lux” no és una obra fàcil i requereix atenció tant per escoltar-la com per intentar comprendre-la. Com ha dit Rosalía en una entrevista recent, “hi ha un esforç compositiu més gran que en qualsevol que hagi fet abans”; de fet, el disc revela una tasca intensíssima de construcció d’una peça que podríem anomenar d’orfebreria, en què no hi ha trucs ni recursos fàcils, que avui dia es poden aconseguir fàcilment amb elements tècnics o amb certes picades d’ullet estètiques perquè el públic piqui l’ham. Hi ha un abans i un després d’aquest treball a la carrera de Rosalía, que ha estat una estudiant de música aprofitada, una professional esforçada i una exploradora valenta, però el després a què “Lux” apunta és la consciència de l’artista que la música popular moderna ha arribat a un límit conceptual i estètic que ella es veu cridada a sobrepassar.
En aquest sentit, “Lux” pertany al gènere històric d’àlbums conceptuals que han assenyalat èpoques de canvi i recerca: “Revolver”, “Sergeant Pepper’s”, “Pet sounds”, “The Wall”, “Tommy”, “Exile on Main Street” i discos similars. Fa tres anys un servidor va escriure en aquest diari el següent: “”No sé on serà capaç d’arribar Rosalia en la seva evolució. No sembla un camí fàcil; simula fer un pop proper als gustos de públics molt populars, però va a la recerca de noves formes expressives basades en la superació d’esquemes coneguts.
La desorientació de molts es deu al fet que ho fa amb una complexitat inusual. Hi ha dues maneres de ser un artista pop: una, caracteritzar-se per un aspecte estilístic clarament identificable que es faci amb un segment de públic el més gran possible; altra, carregar-se a l’esquena la història sencera de la música popular i la cultura pop globalitzada dels segles XX i XXI.”. Ara ja podem veure cap a on apuntava l’artista: a una complexitat sense concessions que obliga tant als artistes com al seu públic a abandonar les excuses per a endinsar-se en terrenys desconeguts als quals la música mai ha renunciat a entrar.
A hores d’ara, els continguts i referències espirituals de “Lux” no haurien de sorprendre a cap observador culte, sobretot després de la recuperació de la figura de Hildegarda de Bingen, abadessa benedictina, santa del segle XII, doctora de l’església, música i mare de la història natural, mitjançant algunes obres discogràfiques i cinematogràfiques sobre ella, que han tingut molt d’èxit en els darrers anys.
Només cal esmentar que els escrits de santa Hildegarda han inspirat Rosalía i aleshores algú amb una mica de cap hauria de pensar-s’ho dues vegades abans de ficar els peus a la galleda; no demano tant si es troben amb la presència en el disc de Juliana de Norwich, anacoreta venerada per l’Església catòlica, l’església d’Anglaterra i l’església luterana, autora d’una frase que haurien de considerar els qui qualifiquen l’edat mitjana d’“edat fosca”: “I tot està bé, i tot estarà bé, i tota mena de coses aniran bé”.
Cal llegir Victòria Cirlot i Laia de Ahumada, la primera, una de les més importants medievalistes europees, i la segona, filòloga que busca la creació d’un nou llenguatge que transmeti l’experiència espiritual fora dels àmbits religiosos. Resseguir els fragments i al·lusions a figures espirituals cristianes, musulmanes i orientals sembrades en “Lux” pot ser un particular curs d’història de l’espiritualitat universal que beneficiaria tots els qui no utilitzen les paraules “mística” i “misticisme” com a arma llancívola.
Ni treballar amb les músiques, els instruments i la veu, ni fer-ho amb els conceptes, paraules i idees que integren aquesta obra han estat tasques fàcils. Un pensa que si una artista espanyola com ella ha aconseguit que la London Symphony Orchestra s’avingui a participar extensament en un disc això no és, per dir-ho amb brusquedat, pa del que fer rosegons. Les fotetes, les entrevistes a la tele, les performances a Madrid són tasques de promoció que cal exercir en aquest ofici cruel en què res no és veritat ni és mentida. El més notable és que Rosalía les escomet sense fer melindros, amb una professionalitat que molts voldríem per a altres especialistes no precisament artistes. I aquesta serietat és un exemple que cal tenir en compte en algú que, després d’haver realitzat l’opus magne de “Lux”, podria gitar-se a descansar.
Fa cinc anys, un servidor va escriure en aquestes pàgines de Catalunya Plural, com a titular, “Rosalía és Mick Jagger”. Ara podria dir “Rosalia és Paul McCartney” i em quedaria tan ample.
