Aquesta dissonància no és una sensació; és una evidència estadística demolidora. Espanya, i per extensió Catalunya, està fallant estrepitosament en la protecció dels seus membres més vulnerables. I ho fa, a més, en un context on els mecanismes tradicionals de protecció —les rendes mínimes condicionades— han demostrat la seva ineficàcia operativa. Davant d’aquest escenari, la resposta institucional, plasmada en la recent Estratègia de lluita contra la pobresa infantil i l’informe del Comitè d’Experts (CETIS), peca d’una timidesa incomprensible. Cal parlar clar: sense universalitat, estem condemnant la infància a la precarietat i el país a l’hivern demogràfic, tot escudant-nos en debats morals sobre la “reciprocitat” que, aplicats als nens, són senzillament perversos.
El miratge del creixement: dades que fan mal
Si analitzem les dades més recents d’Eurostat sobre la privació material i social severa, el panorama és desolador. Ens hem acostumat a sentir que l’economia va com un coet, però les dades ens diuen que el creixement del PIB no es filtra cap avall. La “marea que aixeca tots els vaixells” ha deixat les barques més petites encallades al fang de la pèrdua de poder adquisitiu i l’impossible accés a l’habitatge.
La realitat a Catalunya és especialment preocupant. Si mirem la població total, Catalunya surt malparada en la comparativa estatal. Les dades regionals d’Eurostat mostren que Catalunya ha assolit una taxa de privació material i social severa del 8,6% el 2024, situant-se per sobre de la mitjana espanyola, que és del 8,3%. El deteriorament a casa nostra ha estat molt més acusat: mentre que Espanya ha passat d’un 7,7% el 2019 a un 8,3% el 2024 (+0,6 punts), Catalunya ha passat d’un 6,5% el 2019 a un 8,6% el 2024, un increment de 2,1 punts percentuals. És a dir, la situació de privació severa ha empitjorat a Catalunya més del triple de ràpid que al conjunt de l’Estat en l’últim lustre.
Aquesta fractura social té, a més, un biaix d’origen devastador que no podem ignorar: la població immigrant està sent sistemàticament maltractada pel sistema. Les dades a Espanya són inapel·lables: mentre que la taxa de privació material i social severa per a la població nascuda al país (autòctona) va ser del 5,6% el 2024, per a la població resident a Espanya nascuda fora de la UE aquesta xifra es disparava fins al 17,9%. Estem parlant de més del triple. Aquesta bretxa demostra que el nostre model de “recuperació” es construeix sobre l’esquena de les famílies nouvingudes, que sovint sustenten els sectors més precaris del mercat laboral sense rebre a canvi una protecció social digna.
0-5 anys: el forat negre de la natalitat
Però si hi ha una dada que hauria de fer saltar totes les alarmes, és la que afecta la primera infància. En el segment de 0 a 5 anys, el període més crític per al desenvolupament humà, Espanya és una anomalia negativa a Europa. Segons les dades d’Eurostat, som el quart país de la Unió Europea amb la taxa més alta de privació material i social per a aquests infants (20,5 %), només superats per Romania, Bulgària i Grècia. I el més greu és la tendència: som el segon país de la UE on més ha crescut aquesta pobresa en els últims anys (4,5 punts, només superats per Alemanya). Si ho mirem per la taxa específica de privacions materials per a nens, la xifra és del 19,8% per a menors fins a 5 anys i del 20,5 % per a menors de 16 anys en conjunt.
Aquesta estadística és la clau de volta per entendre el drama de la baixa natalitat a Catalunya i Espanya, en mínims històrics. Sovint ens perdem en debats culturals sobre per què la gent no té fills, però la resposta és material: tenir un fill avui dia és comprar moltes butlletes per a la pobresa. Com podem demanar a les famílies que tinguin fills si l’Estat és incapaç de garantir que aquests no cauran en privacions durant els seus primers cinc anys de vida? La baixa natalitat no és només un canvi de valors; és un mecanisme d’autodefensa de les famílies davant d’un Estat que les deixa a la intempèrie en el moment de màxima vulnerabilitat. I recordem que la decisió de tenir un fill és posterior a una altra d’extrema dificultat també a la nostra societat: la d’emancipar-se per viure en parella o autònomament.
La timidesa incomprensible del CETIS i l’Estratègia Catalana
Davant d’aquest incendi social, la Generalitat de Catalunya ha impulsat l’Estratègia de lluita contra la pobresa infantil 2025-2030 i ha comptat amb l’assessorament del Comitè d’Experts per a la Transformació i la Innovació Social (CETIS). L’anàlisi que fan és correcta en el diagnòstic: reconeixen que el sistema actual de protecció social té una capacitat redistributiva molt baixa i que les rendes condicionades com la Renda Garantida (RGC) i l’Ingrés Mínim Vital (IMV) fracassen per l’altíssim non-take-up (milers de famílies no les demanen per desconeixement, burocràcia o estigma).
Tanmateix, quan arriba el moment de proposar solucions valentes, el comitè s’arronsa de manera incomprensible. En lloc de proposar una prestació universal per infant (de 0 a 18 anys) que elimini d’arrel l’estigma i garanteixi un terra d’ingressos segur, i com es fa, i s’ha contrastat en resultats, en la majoria de països de la UE, el document proposa un “ús estratègic de la universalitat” extremadament limitat: aplicar-la només en les primeres etapes de la infància (per exemple, de 0 a 1 any).
Aquesta proposta és decebedora i contradictòria amb les dades que acabem de veure. Si sabem que la privació en la franja de 0 a 5 anys és crítica i està creixent, ¿quin sentit té tallar l’ajut universal al primer any? La pobresa no desapareix quan el nadó aprèn a caminar. Limitar la universalitat als nadons és una mesura cosmètica que no soluciona el problema estructural ni dona la seguretat a llarg termini necessària per revertir la caiguda de la natalitat.
Justificar aquesta prudència per “limitacions pressupostàries” en un moment de rècord de recaptació fiscal és una decisió política, no tècnica. És decidir que la infància no és una prioritat. Continuar apostant per “cosir” un sistema de rendes condicionades que fa aigua és insistir en l’error de la focalització, que sempre deixa a la gent més vulnerable —i molt especialment a les famílies immigrants amb menys domini de la burocràcia— fora del sistema.
La batalla cultural: reciprocitat, condicionalitat i els infants
Més enllà dels números, hi ha un debat de fons que bloqueja l’avanç cap a una prestació universal per infant digna: el debat sobre la “reciprocitat”. Descartat el debat de la impossibilitat del seu finançament (després de veure com apareixen sense aparents dificultats milers de milions per incrementar la despesa militar), els detractors de la incondicionalitat argumenten que rebre una renda sense contraprestació laboral és moralment qüestionable.
Aquest argument, quan parlem de pobresa infantil, revela la seva crueltat. En primer lloc, hem de recordar un principi bàsic de justícia: els infants no són responsables de la situació dels seus pares. Un nen de tres anys no té “culpes” de mercat. No se li pot exigir reciprocitat laboral ni “esforç” a canvi de menjar o tenir calefacció. Quan condicionem els ajuts o “paguetes” al fet que els pares compleixin certs itineraris d’inserció o requisits administratius, a qui estem castigant realment és a l’infant. Negar una prestació a un nen perquè els seus pares no han pogut navegar la burocràcia és violència institucional.
Però, a més, cal desmuntar el concepte mateix de reciprocitat. Hi ha una confusió interessada entre reciprocitat i condicionalitat. La condicionalitat és control i càstig (“t’ho dono si fas X”). La reciprocitat, en canvi, és un vincle bidireccional amb la societat. Contribuïm de moltes maneres: amb les cures, amb la participació comunitària, amb la creació cultural. Una prestació universal per criança no trenca la reciprocitat; al contrari, la fa possible en llibertat, entenent aquests ingressos com un “dividend social” del valor de la terra i del que hem creat i creem col·lectivament i continuadament.
La necessitat d’un canvi de paradigma
Les dades d’Eurostat són un avís a navegants. El creixement macroeconòmic d’Espanya està construït sobre peus de fang si deixem enrere els nostres infants i permetem que Catalunya lideri l’empitjorament de la privació material. La proposta catalana ha de ser més valenta. No n’hi ha prou amb universalitzar els 0-1 anys com a esquer burocràtic. Cal trencar amb la lògica de la sospita.
Si volem recuperar la natalitat i, sobretot, la dignitat, hem d’entendre que protegir els menors de 0 a 18 anys de manera incondicional no és una despesa, sinó la inversió més bàsica en el futur del país. Els infants no han de “merèixer” ser protegits; és el seu dret. Garantir aquest dret és l’acte de reciprocitat més gran que podem fer com a societat.
Nota
A diferència de les taxes de risc de pobresa monetàries, que són indicadors de desigualtat (% de persones per sota del 60% de la mediana d’ingressos de les llars d’un territori) i no indiquen el patiment degut a la pobresa (la taxa de risc de pobresa monetària seria la mateixa en un territori tant si dividissin per dos o multipliquessin per 2 o per qualsevol altra xifra les rendes de totes les llars), la taxa de privació material i social severa és el percentatge de persones que viuen en llars que pateixen almenys set de les tretze limitacions següents:
- No pot permetre’s anar de vacances almenys una setmana a l’any.
- No poden permetre’s un menjar amb carn, pollastre o peix almenys cada dos dies.
- No poden permetre’s mantindre l’habitatge amb una temperatura adequada.
- No tenen capacitat per a afrontar despeses imprevistes.
- Ha tingut retards en el pagaments de despeses relacionades amb l’habitatge principal (hipoteca o lloguer, rebuts de gas, comunitat,…) o en compres a terminis en els últims 12 mesos.
- No pot permetre’s disposar d’un automòbil.
- No pot substituir mobles desbaratats o vells.
- No pot permetre’s substituir roba desbaratada per una altra nova.
- No pot permetre’s tindre dos parells de sabates en bones condicions.
- No pot permetre’s reunir-se amb amics/família per a menjar o prendre alguna cosa almenys una vegada al mes.
- No pot permetre’s participar regularment en activitats d’oci.
- No pot permetre’s gastar una xicoteta quantitat de diners en si mateix.
- No pot permetre’s connexió a internet.
Els set primers conceptes definits a nivell de llar, i els sis últims definits a nivell persona. Per altra banda; Eurostat va crear el 2021 l’indicador de taxa de privació material específica dels infants.
Aquest indicador específic es calcula cada tres anys, utilitzant les dades recollides a través del mòdul triennal de l’EU-SILC sobre “infants” recollides per primera vegada el 2021. Permet calcular indicadors de privació material específics per a infants (menors de 16 anys) i complementa la informació anual utilitzada per calcular l’indicador AROPE i els seus tres components, inclòs l’indicador de privació material i social, tal com s’ha explicat anteriorment.
En total, s’utilitzen 17 ítems per calcular cada tres anys la privació material infantil. En aquest cas, es considera que un infant està privat si pateix una manca forçada d’almenys tres ítems dels 17 ítems (sense ponderar). L’indicador de privació material específica per a infants es basa en les següents llistes d’elements:
1) Dotze elements de privació material específica per a infants recollits en el conjunt de tres variables anuals:
- Alguna roba nova (no de segona mà)
- Dos parells de sabates que li vagin bé (incloses unes sabates per a tot tipus de clima)
- Fruites i verdures un cop al dia
- Un àpat amb carn, pollastre o peix (o equivalent vegetarià) almenys un cop al dia
- Llibres a casa adequats per a la seva edat
- Equipament d’oci a l’aire lliure
- Jocs d’interior
- Activitats d’oci regulars
- Celebracions en ocasions especials
- Convidar amics a jugar o menjar de tant en tant
- Participar en excursions escolars i esdeveniments escolars que costin diners
- Anar de vacances fora de casa almenys una setmana a l’any
2) Quatre variables de la llar recollides anualment:
- Substituir mobles gastats
- Capacitat per afrontar endarreriments de pagament (en pagaments d’hipoteca o lloguer,
- factures de serveis públics, quotes de compra a terminis o altres pagaments de préstecs)
- Capacitat per mantenir la llar adequadament calenta
- Tenir accés a un cotxe/furgoneta per a ús personal
3) Una variable de privació material recollida anualment a nivell individual per a adults de la llar:
- Tenir connexió a Internet (si almenys la meitat dels adults de la llar no tenen aquest article, es considera que el nen no en té)
