Durante muchas semanas he caminado el torrent de la Guineu para comprenderlo. A la hora de escribir sobre su triple nacimiento tengo el problema de no poder multiplicarme, pues por ahora sólo tengo una entidad corporal. Por eso mismo explicar su descenso desde el Guinardó resultará complicado, aunque no está de más intentar la proeza. Estoy en el parque del Guinardó y abordo su primer ramal desde la Fuente del Cuento, por donde bajaba hasta alcanzar un cruce hoy en día desdibujado, el de avinguda de Verge de Montserrat con Garriga y Roca. Ese ángulo, poco frecuentado por los habitantes…
Autor: jcorominas
Durant moltes setmanes he caminat el torrent de la Guineu per a comprendre’l. A l’hora d’escriure sobre el seu triple naixement tinc el problema de no poder multiplicar-me, ja que fins ara només tinc una entitat corporal i no puc dividir-me. Per això mateix explicar el seu descens des del Guinardó resultarà complicat, si bé no està pas de més provar la proesa. Sóc al parc del Guinardó i entomo el seu primer brancal des de la Font del Cuento, per on baixava fins a arribar a una cruïlla avui més aviat desdibuixada, la de l’avinguda Verge de Montserrat amb…
Miro el nen de la rutlla i tot fa olor de la meva infància. Ni ara ni aleshores m’agradava l’avinguda Verge de Montserrat, però sense ella seria impossible arribar al parc del Guinardó, on fèiem excursions els caps de setmana, fins als seus cims, destí d’avui per a encetar una nova sèrie d’aroma fluvial com a excusa. A la dècada dels vuitanta del segle passat l’estàtua, datada el 1961 malgrat el seu aire noucentista, era un símbol del barri, des del meu punt de vista quelcom un xic forçat, doncs al Guinardó abunden referències a remarcar per a no perdre…
Miro al niño del aro y todo huele a mi infancia. Ni entonces ni ahora me gustaba l’avinguda de la Verge de Montserrat, pero sin ella sería imposible alcanzar el parque del Guinardó, donde hacíamos excursiones los fines de semana, hasta sus cumbres, destino de hoy para iniciar una nueva serie de aroma fluvial como excusa. En la década de los ochenta del siglo pasado la estatua, fechada en 1961 pese a su aire novecentista, era un símbolo del barrio, desde mi punto de vista algo forzado, pues en el Guinardó abundan referencias a remarcar para no perder patrimonio y…
Toda su inmensidad era un enorme misterio, más aún para los niños del Guinardó. Cuando crecí nada cambió en exceso, si bien el tránsito a la edad adulta pudo aportarme mayores rudimentos desde la documentación, tampoco muy extensa hasta hace bien poco, cuando el Institut Ravetllat-Pla devino un pulmón más para el barrio gracias a la donación efectuada por la hija del doctor con apellido de escritor ampurdanés a la ciudad de Barcelona. Miro un mapa de los años treinta y una de mis obsesiones recurrentes de las últimas semanas ni siquiera existía en el planisferio. El carrer de Cartagena…
Tota la seva immensitat era un enorme misteri, més encara pels vailets del Guinardó. Quan vaig créixer res canvià gaire; així i tot el trànsit cap a l’edat adulta m’aportà més rudiments documentals, ni molt menys extensos, almenys així era fins fa ben poc, quan l’Institut Ravetllat-Pla esdevingué un altre pulmó més pel barri gràcies a la donació feta per la filla del doctor amb cognom d’escriptor empordanès a la ciutat de Barcelona. Miro un mapa dels anys trenta i una de les meves obsessions de les darreres setmanes ni tan sols existia al planisferi. El carrer de Cartagena no…
Considerar el tramo de la ronda del Guinardó entre Sardenya y Cartagena como bonito podría juzgarse una herejía, pero dado su cambio brutal a lo largo del último decenio tampoco es ninguna barbaridad, sobre todo si se atiende a la demolición de su belleza antigua, una de las más naturales de Barcelona al ser, sin medias tintas, una especie de pequeño paraíso rural entre su modus vivendi y su enjambre de caminitos. Ahora el verde vuelve a brillar en el barrio gracias a muchos pulmones, como el mismo Parc de les Aigües, el del Guinardó o la última aportación, cerrada…
Considerar el tram de la ronda del Guinardó entre Sardenya i Cartagena com quelcom bonic podria ser una heretgia, però donat el seu canvi brutal durant el darrer decenni tampoc és cap barbaritat, sobretot si atenem a la demolició de la seva antiga bellesa, una de les més naturals de Barcelona, sent, sense mitges tintes, una espècie de petit paradís rural entre el seu modus vivendi i el seu eixam de caminets. Ara el verd torna a lluir al barri gràcies a molts pulmons, com el mateix Parc de les Aigües, el del Guinardó o la darrera aportació, tancada de…
La semana pasada os engañé un poco por motivos pedagógicos y mecanismos del guion de estos artículos. Vimos la formación del primer tramo de la ronda del Guinardó, hasta su número 31, un inmueble en ángulo configurador tanto de este inicio como del carrer de Praga. Si lo dejamos atrás vemos de inmediato, centralizando la plaça d’Alfons X el Savi y la gloriosa terraza del Can Chen, una fachada muy imponente, pantalla para la continuidad de seis bloques poco estudiados y de los más increíbles de la ciudad condal por su virtud de crear una calle, sin numeración ni habitantes:…
La setmana passada vaig enganyar-vos per motius pedagògics i mecanismes del guió d’aquests articles. Veiérem la formació del primer tram de la ronda del Guinardó, fins al seu número 31, un immoble en angle configurador tant d’aquest inici com del carrer de Praga. Si el deixem enrere veurem immediatament, centralitzant la plaça d’Alfons X el Savi i la gloriosa terrassa de Can Chen, una façana molt imponent, pantalla per a la continuïtat de sis cubs poc estudiats i dels més increïbles de la ciutat comtal per la seva virtut de crear un carrer, sense numeració ni habitants: Abd el-Kader, entre…

