A lo largo de estas páginas he insistido muchas veces en la increíble pereza congénita del barcelonés, a buen seguro más acentuada durante el confinamiento y el desarrollo de la pandemia por la limitación de movimientos, impuesta con criterio y sólo poética por deparar epifanías al cruzar determinadas fronteras, prohibidas cuando hasta hace nada formaban parte de la normalidad sin aristas. Durante esos extraños meses de primavera me sumergí mucho en los mapas. Lo he contado en más de una ocasión. La experiencia con la topografía me sirvió para desarrollar mejor mi trabajo, sobre todo porque, de repente, los inmuebles…
Autor: jcorominas
Para echar algo de menos primero debe desaparecer. La Historia barcelonesa de los años 40 es una grandísima desconocida por muchos factores. Entre ellos, las obviedades deben recalcarse, la efectividad del terror desplegado en esa ciudad de rojos, masones, ateos, ácratas y separatistas, teñida por el miedo y el sonido de tantos fusilamientos, limpias de funcionarios, pobreza extrema, cortes de luz y el silencio como reino indiscutido. Durante esos años la administración municipal elaboró una tabula rasa para catapultar el nuevo orden triunfal, el del saludo nacional brazo en alto, desfiles por la Diagonal y sobre todo, porque no queda…
Per a trobar quelcom a faltar i enyorar-se primer ha de desaparèixer. La Història barcelonina dels anys 40 és una grandíssima desconeguda per un gran conjunt de factors. Entre ells, les obvietats sempre s’han de recalcar, l’efectivitat del terror desplegat a la nostra ciutat de rojos, maçons, ateus, àcrates i separatistes, tenyida per la por i el so de tants afusellaments, neteja d funcionaris, pobresa extrema, talls de llum i el silenci com a regne indiscutit. Durant aquests anys l’administració municipal no perdé temps i elaborà una tabula rasa per a catapultar el nou ordre triomfal, el de la salutació…
Som a principis de maig de 1906 al Camp de l’Arpa; el periodista ho posa entre cometes per la seva ignorància barcelonina, com si aquest petit tros de l’immens poble de Sant Martí de Provençals no formés part de la capital catalana des del maleit 20 d’abril de 1897, data del Reial Decret d’Agregació. L’ambient encara és rural. La tarda invita al joc i uns nens, com ha de ser, jugaven pels camps de civada entre el torrent de la Guineu i la línia del ferrocarril del Nord, a l’antic camí de Granollers més conegut a la nostra època com…
Estamos a principios de mayo de 1906 en el Camp de l’Arpa; el periodista lo pone entre comillas para confirmar su ignorancia barcelonesa, como si ese trocito, otrora perteneciente al inmenso pueblo de Sant Martí de Provençals, no formara parte de la capital catalana desde el dichoso 20 de abril de 1897, fecha del Real Decreto de Agregación. El ambiente aún es rural. La tarde invita al juego y unos niños, como debe ser, golfean en los campos de cebada entre el torrent de la Guineu y la línea del ferrocarril del Norte en el antiguo camino de Granollers, más…
Antes 515. Ahora 295. El cambio de numeración del carrer Industria tuvo consecuencias y saber ese antaño nos ayuda a reconstruirlo mejor. Nos situamos en el cruce de la calle protagonista de la serie con otra más bien desconocida, la del Guinardó, denominación sólo adquirida en julio de 1929, cuando se desestimó su falsa continuidad con Escornalbou, justo arriba de passeig Maragall. Ahora mismo la única referencia para comprender qué fue esa construcción de altura modesta y ventanales simétricos en un austero frontispicio como guiño a las fábricas de finales del siglo XIX es un rótulo: Alchemika. Ese era el…
Abans 515. Ara 295. El canvi de numeració del carrer Industria tingué conseqüències, i conèixer aquest antuvi ens ajuda a reconstruir-lo millor. Ens situem a la cruïlla del carrer protagonista de la sèrie amb un altre més aviat més desconegut, el del Guinardó, denominació tan sols adquirida el juliol de 1929, quan es desestimà la seva falsa continuïtat amb Escornalbou, just al damunt de passeig Maragall. Ara mateix la única referència per a comprendre que fou aquesta construcció d’alçada modesta i finestres simètriques a un auster frontispici en record a les fàbriques de la fi del segle XIX és un…
Si és possible anem al gra. Entre París 220 i el número 1 d’Industria hi ha un quilòmetre i quatre-cents metres segons les indicacions de Google Maps, bastant significatives per mostrar-nos com era un despropòsit contemplar la unió d’aquest tram en un sol carrer. Aquest somni degué néixer a la fi del segle XIX, es mantingué durant la República, ho veiérem a l’anterior entrega mitjançant la denominació de passatge de Paris a un res proper a l’Hospital de Sant Pau, i encara mantingué certa puixança durant els vint primers anys del Franquisme, fins a caure derrotada a la fi de…
Vayamos al grano, si es posible. Entre París 220 y el número 1 de Industria media un quilómetro cuatrocientos metros según las indicaciones de Google Maps, bastante significativas al mostrarnos cómo era una barbaridad contemplar la unión de ese tramo en una sola calle. Ese sueño debió nacer a finales del siglo XIX, se mantuvo durante la República, lo vimos en la entrega anterior mediante la denominación de pasaje de París a una nada cercana al Hospital de Sant Pau, y aún mantuvo cierta pujanza durante los veinte primeros años del Franquismo, hasta caer derrotada a finales de 1965, cuando…
Potser, com sempre sense saber-ho, m’he ficat a un bon embolic amb l’inici d’aquesta sèrie; em dóna força igual des de la sinceritat d’oferir-vos investigacions, amb les seves costures ben visible. En realitat, aquesta neix per la lectura d’un volum sobre Carmen Broto. Encara no puc confessar el motiu del meu interès. En aquell assaig, notable i molt menyspreat per amiguismes i altres històries de la premsa d’aquest petit país anomenat Catalunya, Manuel Trallero i Josep Guixà mencionaven un canvi a la numeració del carrer Industria, i malgrat devorar la seva obra fa més d’una dècada he esperat amb molta parsimònia…

