A l’epíleg de la seva última novel·la gràfica, el mateix Fernando Trueba escriu com va descobrir casualment l’any 2004 el disc O LP (1964) d’Os Cobras, en una nova edició en CD de discos dels seixanta descatalogats feia anys i molt difícils de trobar. En escoltar-lo va quedar sorprès per un sol de piano, acreditat a un tal Tenório Júnior, desconegut per a ell. Poc després, de nou va topar amb el mateix pianista al disc Edison Machado é Samba Novo (1969). “Vaig voler saber-ne més, però no va ser fàcil. En aquella època Internet no estava tan desenvolupat, hi faltava molta informació. El primer que vaig trobar és que no havia fet res en gairebé trenta anys, cap enregistrament, ni tan sols com a acompanyant, cosa que volia dir que havia mort. També vaig descobrir que tenia un sol disc com a líder, Embalo (1964)… Més tard, vaig llegir algunes informacions sobre la seva mort que em van deixar estupefacte”.
La llavor ja estava plantada, i l’afany de saber més coses sobre el músic el va portar a fer diversos viatges i entrevistes a persones que el van conèixer o que tinguessin informació rellevant sobre la seva vida i obra, fins i tot la família. El que va descobrir va ser una vida singular, amb una personalitat aclaparadora, i un gran músic, amb un final tràgic inexplicable. Probablement, “un dels màxims exponents de l’estil samba-jazz durant els anys de la bossa nova“. Nascut el 1941, amb prou feines tenia vint-i-tres anys quan va gravar el seu primer i únic disc propi, poc després d’abandonar els estudis de medicina per poder dedicar-se íntegrament a la seva passió. Durant més d’una dècada va ser un pianista reconegut per la professió i lloat per la crítica, encara que va tenir també penúries econòmiques per l’irregular treball, amb una família que anava creixent, amb quatre fills ja. Fins que la matinada del 18 de març del 1976 va desaparèixer, la matinada de la fosca ciutat de Buenos Aires (Argentina), sense que mai se’n sabés res més… o no exactament.
Els processos creatius de les obres també són interessants per ells mateixos, també en aquest cas. Els diferents projectes que li anaven sorgint a Trueba el van portar a endarrerir el desitjat documental que s’havia proposat enregistrar, tenia desenes d’hores d’entrevistes i tenia molt clar què volia explicar, i ja duia un lustre treballant-hi. Entre els diferents projectes que s’hi anteposaven destaca, especialment, la pel·lícula Chico y Rita (2010), codirigida amb Javier Mariscal i Tono Errando. A l’epíleg, Trueba recorda que “mentre la fèiem es va estrenar Persèpolis (2007) i Vals amb Bashir (2008), que van confirmar que l’animació s’havia fet més gran i que podia explicar històries dures, fer servir la primera persona… També que era la forma, el llenguatge ideal per a cert tipus d’històries; podia arribar a llocs on ni el documental ni el cine amb actors no podien”.
D’aquesta experiència, i de la idea de fer un documental sobre el músic brasiler, en sorgeix la segona pel·lícula d’animació, dirigida a quatre mans entre Fernando Trueba i Javier Mariscal: Dispararon al pianista (They Shot the Piano Player, 2023). A la pel·lícula de ficció, un periodista musical, interpretat per l’actor Jeff Goldblum (en realitat, alter ego de Fernando Trueba), rep l’encàrrec de fer un llibre sobre la bossa nova, un gènere musical que va sorgir al Brasil a finals de la dècada dels cinquanta i que deriva de la samba amb reminiscències del jazz i que va tenir una gran projecció internacional. L’arrel etimològica de les dues paraules «bossa nova» fa referència en portuguès a alguna cosa que sobresurt i, a més, que és nova, per la qual cosa la seva accepció és utilitzada internacionalment per referir-se a l’obra d’autors universals, alguns de tan populars i reconeguts com Vinicius de Moraes (1913-1980), amic personal de Tenório, amb qui va realitzar la seva última gira i va tocar el seu darrer concert.
Aquesta fatídica nit de març del 1976, el pianista va sortir de matinada de l’hotel a comprar una mica de menjar en un restaurant proper, a pocs metres, l’únic lloc obert en una fosca nit. Un hotel i un restaurant que estaven situats a prop d’una comissaria de policia, cosa que va ser nefasta per al músic. Va succeir sis dies abans del cop d’estat dels militars a Argentina, però el clima convuls era palès des de feia mesos, en part impulsat pel conegut -anys després- com a Operació Còndor. Un dels personatges de la ficció explica el que va suposar per al continent: “Els governs de Brasil, Argentina, Paraguai, Xile, Bolívia i Uruguai van celebrar una cimera per col·laborar i combatre qualsevol element considerat subversiu. Podien ser exiliats, dissidents, polítics, militars o dirigents sindicals o estudiantils. Fins i tot la premsa, el clergat o els nens. Ningú no entenia per què algú que havia fugit del seu país podia ser assassinat o desaparèixer en un altre. Com que Amèrica Llatina era un formiguer de dictadors ningú no va investigar”.
Els cops militars se succeïen d’un país a un altre. El 1954, a Paraguai i Guatemala; el 1960, a El Salvador; el 1964, al Brasil; el 1971 a Bolívia; el 1973 a L’Uruguai i Xile, i el 1976 a Argentina, sense oblidar els inacabables conflictes armats de Costa Rica o Nicaragua, entre d’altres, deixant a tots els països centenars de milers de morts i desapareguts, amb greus atemptats a la humanitat. Tenório Júnior va ser una víctima anònima més, per estar al lloc equivocat en el moment equivocat, segrestat al mig del carrer pels coneguts vulgarment com «patotes», format per membres de les Forces Armades, els cossos de seguretat de l’Estat i paramilitars que es dedicaven al segrest, la tortura, la violació, l’assassinat i la desaparició d’opositors, simpatitzants i familiars, en el marc del terrorisme d’Estat de la dictadura militar argentina, però que comptava amb el beneplàcit dels dictadors brasilers, ja que ara se sap que van ser consultats sobre el músic. Per cert, la resposta va ser que no tenia cap relació amb la política, però ja els era igual. La seva dona, embarassada de vuit mesos del seu cinquè fill quan el van torturar i assassinar, dos dies després de la il·legal detenció, reconeix a l’entrevista a Trueba que encara seguia casada amb el músic, en romandre encara desaparegut, ara ja fa quaranta-set anys.
La 71a edició del Festival de Sant Sebastià acull l’estrena nacional de la pel·lícula. Poques setmanes abans, el segell Salamandra Graphic, del Grup Editorial Penguin Random House, publica en castellà la novel·la gràfica Dispararon al pianista (2023), de Fernando Trueba i Javier Mariscal, una adaptació de la pel·lícula, per la qual cosa els crèdits són importants en aquest cas: Arnau Quiles (adaptació de textos), Ruth Fernández, Mir Oliveros i Julieta Zabaleta (maquetació); Dani Jiménez (integració gràfica de textos); i Cristina Huete i Gemma Aguyé (producció), a més de l’equip de dissenyadors de la pel·lícula.
Cada disciplina artística té les seves característiques particulars, els seus avantatges i inconvenients. És evident que a la novel·la gràfica no podrem escoltar la interpretació dels actors, ni la veu dels entrevistats, ni podrem gaudir de la música de Tenòrio, a més de la de Vinicius de Moraes, Tom Jobim, João Gilberto, Caetano Veloso, Milton Nascimento, Gilberto Gil, Paulo Moura, João Donato, Mutinho o Bebo Valdés, entre d’altres (la pel·lícula se situa cronològicament en 2009, ja que apareixen alguns músics que van morir en la següent dècada).
Que no puguem escoltar música mentre llegim no importa (qui diu que no es pot?), sempre tindrem la pel·lícula i tenim els discos, als quals podem acudir en qualsevol moment, i ara tenim també la novel·la gràfica, que es beneficia de ser una adaptació de la pel·lícula, ja que les vinyetes són absolutament meravelloses. El lector es pot prendre el seu temps per gaudir fins a l’últim detall d’una història apassionant en seguir, de mica en mica, els passos i els descobriments que va fent el periodista protagonista de la ficció, tot plegat en una edició exquisida de gran format.
Al guió de Fernando Trueba es fa referència, en diverses ocasions a la nouvelle vague, un moviment cultural amb què s’associa a diversos cineastes francesos, i les produccions dels quals eren coetànies amb la bossa nova, les dues sorgides a finals de la dècada dels cinquanta. Cada art reivindicava la llibertat d’expressió i la innovació tècnica, revolucionant la percepció de l’espectador davant les noves produccions cinematogràfiques o la nova música. A Disparando al pianista apareixen fragments de pel·lícules mítiques com Los cuatrocientos golpes (Les quatre cents coups, 1959), de François Truffaut, o Al final de la escapada (À bout de soufflé, 1960), de Jean-Luc Godard. Destaca especialment l’emotiva entrevista a Milton Nascimiento on reconeix, literalment, que “em considero un fill del cinema“, per explicar a continuació que tres de les cançons del seu primer disc les va escriure just després de veure al cinema la pel·lícula Jules y Jim (Jules et Jim, 1962) de Truffaut, encara afectat per l’emoció viscuda a la sala de cinema.
I qui sap, potser per la maleïda coincidència, recordem també una altra pel·lícula de François Truffaut: Tirad sobre el pianista (Tirez sur le pianiste, 1960). Inspiració o no, la realitat és que, a la seva manera, Trueba i Mariscal també han creat un estil original i sorprenent, amb un mestissatge de ficció i documental, de realitat i animació, art i artesania, cinema i música, que emocionarà als espectadors una vegada més. També amb la novel·la gràfica, només cal recordar les paraules amb què tanca l’epíleg Fernando Trueba: “…les pel·lícules, com la vida, s’esvaeixen, però els llibres no”.
