És l’espera una virtut romàntica o una patologia imposada? Resulta revelador observar com la psicologia moderna ha reescrit un dels mites fundacionals de la nostra cultura: l’espera de Penèlope i, en especial, el treball d’una científica que no va poder tornar al seu país natal. La metgessa austríaca Marie Langer (1910-1987) és una reconeguda psicoanalista que va haver de fugir del nazisme, desenvolupant una gran part de la seva activitat professional a Buenos Aires (Argentina), on va morir. Va dedicar la seva carrera a fusionar la psicoanàlisi amb el marxisme i el feminisme, qüestionant la suposada «naturalesa passiva» de la dona, i destacant especialment el seu assaig Maternidad y Sexo. Estudio Psicoanalítico y Psicosomático (1951), en el qual per primera vegada se sistematitzava l’anàlisi psicoanalítica del comportament de Penèlope com una neurosi femenina induïda per la cultura patriarcal.
En la mitologia grega, Penèlope, filla d’Icari d’Esparta i de la nàiade Periboa, és l’esposa d’Odisseu (Ulisses en la tradició llatina), rei d’Ítaca, i mare de Telèmac. La seva història apareix narrada en el poema èpic grec L’Odissea, atribuït a Homer al segle VIII aC. El seu marit va estar vint anys fora de casa, després de deu anys de guerra i deu de viatge de tornada. Durant aquest llarg període de temps, Penèlope va ser festejada per nombrosos pretendents que buscaven desposar-la, davant la sospita que Ulisses havia mort a causa de la seva llarga absència, al mateix temps que espoliaven els béns de la família. Davant la insistència de tots els aspirants al tron, va prometre a cadascun que es casaria quan acabés al seu teler un sudari. Un sudari que ella teixia de dia i desteixia de nit, mantenint enganyats els seus pretendents fins al retorn d’Ulisses.
La síndrome de Penèlope no és un trastorn mental clínic reconegut en manuals de diagnòstic; es tracta d’una metàfora simbòlica que utilitza la psicologia i la sociologia per descriure determinats comportaments, en especial aquells en què la dona (encara que també pot ser un home) decideix esperar que ell torni després d’una ruptura, per exemple, o esperar que ell canviï de comportament cap a ella. En el seu assaig, Langer aborda la figura de Penèlope no com una virtut, sinó com un model d’inhibició, i culpa la cultura patriarcal com la inductora d’un model en el qual el rol de la dona és passiu (roman a l’espera) en contraposició al de l’home, actiu per naturalesa (viatja, treballa, lluita). Identifica, a més, que aquesta espera genera una angoixa que ha de ser gestionada mitjançant actes repetitius i estèrils, com teixir i desteixir. O escriure un diari i rellegir-lo, per exemple.
El desembre de 2025, Norma Editorial publica el còmic El diario de la señorita Litgi, amb guió i dibuix de Kim Aubert, en el qual realitza un exercici de metaficció en descriure la gènesi i el procés en què va ser concebuda l’obra. L’autor es dibuixa a si mateix passejant pels Encants de Barcelona l’octubre de 2007, visualitzant com va descobrir en un garbuix de llibres apilats a terra el que semblava un diari escrit a mà, pel qual amb prou feines va pagar quatre euros després de regatejar. Escrit en català per una dona jove que va viure a la ciutat de Barcelona, la seva lectura va resultar apassionant no només per a ell, sinó per a les persones amb qui va compartir el tresor trobat.
Va resultar que el diari recollia de forma esporàdica els pensaments d’una tal senyoreta Litgi (nom lleugerament canviat de l’original), escrits al llarg de gairebé vint anys a partir del juliol de 1938, quan ella amb prou feines tenia disset anys. El text feia referència a una història romàntica secreta amb un home de trenta-cinc anys en l’instant de conèixer-se, metge, casat i amb dos fills, del bàndol nacional (hi ha una menció a la seva participació en les acaballes de la Guerra Civil). La primera part del diari en realitat és una còpia manuscrita de la mateixa autora, un duplicat del seu diari personal, concebut com un regal íntim a la seva parella, perquè pogués llegir els seus pensaments des de l’instant en què es van conèixer i les reflexions de totes les trobades posteriors. La segona part del diari està escrita directament en original en aquest mateix document, on l’autora reconeix que el seu amant l’hi va tornar pel perill que suposava el contingut en cas que se’l trobés la seva esposa.
En realitat, aquest retorn suposa una petita crisi en la parella, que haurà d’afrontar, a més, un fet traumàtic quan ell accepta una feina a les Illes Canàries un cop acabada la contesa militar. Aquesta separació espaiarà enormement les trobades, amb diversos anys entre elles en alguns casos. A més, ella no podrà escriure-li i quedarà a mercè de les cartes que pugui rebre, que són escasses i disperses en el temps. Tot això serà narrat en paral·lel a petites pinzellades de la seva vida quotidiana, uns paràgrafs amb els quals descobrirem que va estudiar medicina, que va començar a treballar com a ajudant del seu pare a la seva consulta de dentista i que va acabar independitzant-se, anant-se’n a viure sola i muntant la seva pròpia consulta com a dentista al centre de Barcelona, allunyada de l’autoritat paterna.
Kim ja havia abordat el gènere biogràfic en els seus quatre treballs anteriors, on destaquen el díptic L’art de volar (2009) i L’ala trencada (2016), tots dos amb guió d’Antonio Altarriba, que va escriure la història del seu pare i de la seva mare, respectivament (el primer d’ells, guardonat, entre d’altres, amb el Premi Nacional del Còmic el 2010), i el còmic Nieve en los bolsillos. Alemania 1963 (2018), on retratava la seva pròpia experiència personal quan en la seva joventut va decidir abandonar els seus estudis de Belles Arts i emigrar a Alemanya a la recerca de noves oportunitats de feina. En certa manera, les tres obres estan relacionades: les dues primeres a mostrar la realitat d’una família al llarg del segle XX, amb les penúries de la postguerra en plena època franquista, enfront de l’escapatòria temporal que va suposar l’etapa alemanya de Kim, una llibertat que contrastava amb les dures condicions de treball i el fred al qual fa referència en el títol, malgrat la camaraderia entre espanyols, italians i turcs.
A El diario de la señorita Litgi, l’autor es veu obligat a innovar en el procés narratiu, reconeixent implícitament la dificultat de dibuixar un còmic basat en un diari manuscrit amb entrades breus i separades en el temps, amb molt poca informació visual de les fonts originals. En els fulls inicials ens mostra el periple que realitza durant anys el diari trobat, llegit per amistats a qui unia l’emoció que els suposava la seva lectura. En una vinyeta desvela que fins i tot va arribar a inspirar una obra de teatre escrita per l’artista Patricia Soler Vico que, de moment, roman inèdita. Però no va ser fins a una trobada casual (i en són unes quantes enumerades al còmic) en què l’autora Marika el va encoratjar a realitzar un còmic amb una idea que ella ja havia experimentat: alternar el text del diari amb la seva representació gràfica.
Kim escull un disseny de pàgina amb tres files de dues vinyetes cadascuna, utilitzant el color com a element distintiu per als dos moments temporals narrats: l’actual, en color, i aquell en què s’esdevé la història de la protagonista, amb unes pàgines banyades amb un toc beix que aporta una tonalitat nostàlgica, contribuint a emfatitzar la tristesa que desprenen alguns primers plans de la senyoreta Litgi, sobretot en els que s’evidencia la seva soledat, el seu anhel pel passat al costat del seu amat i la seva esperança per un futur junts. Aquesta atmosfera polsegosa i nostàlgica emula les fotografies antigues, en consonància amb el disseny artístic de les vinyetes, amb robes, pentinats i llocs de les èpoques dibuixades, incloses les de finals de la Guerra Civil, cosa que sorprendrà, ja que el còmic comença en un club de tennis, en una piscina, a la platja o assistint a una projecció de cinema, visualitzant que la ciutadania mantenia una activitat social malgrat la guerra.
El fet que escrigui el diari durant anys mostrant els seus sentiments pensant que no l’arribarà a llegir el seu amant evoca la novel·la Carta de una desconocida (Brief einer Unbekannten, 1922), de l’escriptor austríac Stefan Zweig (1881-1941). Protagonitzada per un escriptor que en el seu quaranta-unè aniversari rep una carta d’una dona que no reconeix, en la qual li declara que ha estat enamorada d’ell tota la seva vida, i que fins i tot van arribar a tenir un fill junts per una trobada íntima casual (que ell no recorda) i del qual no sabia de la seva existència, ni tan sols, evidentment, de la seva mort. Com passa amb l’amant de Litgi, tampoc coneixem el nom d’aquesta dona: les dues amants enamorades i invisibles, que han sacrificat una part fonamental de les seves vides a un home idealitzat i absent.
Les dues protagonistes mostren una gran capacitat de resiliència i disciplina en dues èpoques que s’intueixen complicades per a una dona sola (en el cas de ficció, a més, criant un fill sent mare soltera). A la novel·la s’albira que hi ha una decisió personal de romandre a l’ombra, potser amb por de decebre’l, mostrant-se quan sap que la malaltia se l’endurà aviat, com al seu fill (potser de tifus o de grip espanyola), visualitzant l’invisible i desconegut sacrifici vital al llarg de tota la seva existència. És una Penèlope radical, ja que no «teixia» per guanyar temps perquè, en aquest cas, l’home ni tan sols és conscient que existís.
En el seu assaig La tradición eterna (1895), del filòsof Miguel de Unamuno (1864-1936), publicat originalment a la revista La España Moderna (1889-1914) i, més tard, compilat en forma de llibre al recopilatori En torno al casticismo (1902), s’encunyava el terme «intrahistòria» amb el qual reivindicava que la veritable història és la senzilla però intensa vida quotidiana. Kim visualitza aquest concepte de forma magistral, alineant-se amb la tesi d’Unamuno que, al seu torn, utilitzava una potent metàfora marítima per justificar la seva argumentació: «Les onades de la Història, amb la seva remor i la seva escuma que reverberen al sol, roden sobre un mar continu, fondo, immensament més fondo que la capa que ondula sobre un mar silenciós i a l’últim fons del qual mai no arriba el sol». No obstant això, la veritable substància de la història narrada per Kim no està en aquestes onades, sinó en allò que Unamuno defineix a continuació: la realitat que queda fora dels focus.
De la mateixa manera que el diari de Litgi va ser ignorat per la gran història, el filòsof ens recorda que «Tot el que expliquen diàriament els diaris, la història tota del “present moment històric”, no és sinó la superfície del mar, una superfície que es glaça i cristal·litza en els llibres i registres». És aquí on resideix el valor reivindicatiu d’El diario de la señorita Litgi. Kim posa el focus precisament on els mitjans de comunicació mai miren, rescatant aquesta tasca anònima que sosté el món. Unamuno conclou la seva idea amb una imatge que defineix perfectament la vida de la nostra protagonista, un d’aquests milions de persones que construeixen la realitat des de l’anonimat: «Els mitjans de comunicació no diuen res de la vida silenciosa dels milions d’homes sense història que a tota hora del dia i a tots els països del globus es lleven a una ordre del sol i van als seus camps a prosseguir la fosca i silenciosa tasca quotidiana i eterna, aquesta tasca que com la de les madrepòres suboceàniques posa les bases sobre les quals s’alcen els illots de la Història».
Kim executa una tasca titànica en l’àmbit artístic per mostrar la intrahistòria de la senyoreta Litgi, profanant la intimitat d’un diari que potser no va ser destruït per l’autora amb l’esperança de ser llegit algun dia, la qual cosa servirà com a excusa per disminuir la incomoditat del lector que, en certa manera, contribueix a trencar la soledat de la protagonista a través de la lectura dels seus escrits personals. Almenys, no podem ser indiferents. Un gir inesperat en la informació descoberta per l’autor gairebé quan estava acabant el còmic pot ser que doni un sentit a la història que hem llegit, però, com acostuma a passar tant en la ficció com en la vida real, haurà de ser el lector qui imagini aquests motius ocults en el diari.
