La historiadora francesa Geneviève Dreyfus-Armand, referent en la recerca sobre l’exili espanyol al segle XX, documenta en el seu assaig El exilio de los republicanos españoles en Francia: de la Guerra Civil a la muerte de Franco (L’Exil des républicains espagnols en France, 1999), publicat l’any 2000 en castellà per l’Editorial Crítica, com el govern francès de la Tercera República, decantat cap a posicions conservadores sota el mandat d’Édouard Daladier (1884-1970), temia importar la Guerra Civil Espanyola al seu propi territori.
A principis de 1939, prop de mig milió de ciutadans espanyols, gairebé la meitat combatents de l’Exèrcit Popular i la resta població civil, van creuar el pas fronterer entre els dos països. Per evitar aquest temut contagi ideològic, el govern francès va decidir transformar platges buides en presons a l’aire lliure. Dreyfus-Armand descriu així el que es trobaven els espanyols que arribaven a les platges d’Argelers (Argelès-sur-Mer), a poc més de trenta quilòmetres de la ciutat de Portbou: «El camp no era res més que una immensa platja deserta, batuda pels vents, sense cap construcció, delimitada per filats i vigilada per tropes colonials (senegalesos i spahis) i per la guàrdia mòbil. […] Els refugiats van haver de dormir a terra, fent forats a la sorra per protegir-se del fred i del vent. La manca d’aigua potable, de latrines i de les condicions higièniques més elementals va provocar epidèmies de disenteria, sarna i tifus. La mortalitat, sobretot infantil, va ser molt elevada durant les primeres setmanes».
Aquesta arribada massiva en tot just unes setmanes, en gran part indocumentada, va alarmar la policia francesa (la Sûreté Nationale) davant la possibilitat que entre els refugiats hi hagués espies franquistes o agents provocadors infiltrats (la invisible Cinquena Columna), que poguessin contribuir a desestabilitzar la rereguarda francesa en cas d’una futura guerra amb Hitler. Aquesta inquietud es va veure agreujada pel fet que molts refugiats van creuar la frontera amb els seus fusells, fet que els convertia a tots en bandits en potència. Les capçaleres de diaris conservadors com L’Action Française (1908-1944) o Gringoire (1928-1944) van aprofitar per titllar els refugiats «d’hordes», «criminals», «saquejadors» i «portadors d’una lepra ideològica» que amenaçava els valors tradicionals francesos.
També hi havia una intencionalitat pensant més enllà de les seves fronteres: França volia evitar una altra guerra a tota costa, tot i el record present dels estralls de la Primera Guerra Mundial. Amb aquesta por diplomàtica malentesa, els dirigents francesos podrien haver pensat que acollir massa bé els republicans s’interpretaria com un acte d’hostilitat cap al nou règim de Franco i els seus aliats, Hitler i Mussolini. En canvi, tenir-los tancats i assetjats podia donar un missatge de tranquil·litat a l’Espanya revoltada, reconeixent les dificultats que tindrien els republicans exiliats per reorganitzar-se vivint en unes condicions tan dantesques.
Dreyfus-Armand subratlla un canvi semàntic en un instant clau que es va produir prèviament, quan el govern francès va passar oficialment d’anomenar-los «Centres d’Acollida» (Centres d’Accueil) a «Camps de Concentració» (Camps de Concentration) en documents administratius de l’època (en concret, en decrets del ministre de l’Interior Albert Sarraut, 1872-1962); un terme que aleshores no tenia la connotació d’extermini nazi, però que definia legalment la privació de llibertat i l’amuntegament forçós de persones considerades «indesitjables». El Decret llei relatiu a la situació i a la policia d’estrangers (Décret-loi relatif à la situation et à la police des étrangers) amb data 12 de novembre de 1938 crea una categoria nova de persones: els «estrangers indesitjables» (étrangers indésirables), i estableix que «qualsevol estranger que no pogués ser repatriat al seu país d’origen, però que fos considerat un perill per a la seguretat nacional o l’ordre públic, podia ser sotmès a mesures de control especials». I, de nou, amb el beneplàcit de la premsa, l’adjectiu «indesitjables» es va convertir en un habitual als titulars dels mitjans de la dreta.
El Decret llei va dotar d’un marc legal la construcció dels camps de concentració a les platges d’Argelers, Sant Cebrià (Saint-Cyprien) i Gurs al Rosselló francès. No eren exactament presons, perquè no s’havien comès delictes, encara que les sortides estiguessin controlades; eren centres d’internament administratiu aparentment temporal que, a la pràctica, significava viure rere filferros espinosos sense haver estat jutjat, de vegades en situacions molt precàries. A la platja d’Argelers (Argelès-sur-Mer), on van arribar els primers refugiats les primeres setmanes de 1939, no hi havia res, literalment: ni barracons, ni latrines, ni cuines. Només sorra, aigua salada i el filat en una platja nua.
El Decret llei esmentat va representar per als exiliats l’antítesi del lema oficial de la República Francesa: «Liberté, Égalité, Fraternité». La Llibertat (Liberté) esperada va produir una paradoxa sobrevinguda: els que fugien del feixisme van ser tancats per la democràcia francesa. La Igualtat (Égalité) va desaparèixer davant l’etiqueta jurídica d’indesitjables, convertint-los administrativament en ciutadans de segona, tractats de manera deshumanitzada. La Fraternitat (Fraternité) va ser inexistent entre les dues repúbliques veïnes, en ser rebuts els nouvinguts com una càrrega i una amenaça. Tanmateix, paradoxalment, el lema que va néixer durant la Revolució Francesa sí que va tenir un lloc on es va expressar en la seva màxima extensió aquell any fatídic: a l’interior dels camps de concentració, on els republicans espanyols exiliats van fer honor a aquests principis, mostrant una solidaritat i una organització cívica que va contribuir a la supervivència en tots els sentits. I ara ho sabem encara amb més detall per algú que va ser allà dins tot aquell temps.
L’autor mallorquí Pau Rodríguez Jiménez-Bravo, que signa les seves obres com a Pau, va descobrir el 1999, amb vint-i-set anys, després de la mort del seu avi Vicente Jiménez-Bravo, que aquest havia escrit un diari personal als anys quaranta sobre les seves vivències transcorregudes al llarg d’una dècada, entre 1936 i 1945; tres quaderns manuscrits i una història real que havia romàs oculta, fins i tot als seus familiars més directes. La politòloga Paloma Aguilar Fernández, professora de la UNED, al seu assaig Memoria y olvido de la Guerra Civil española (1996), publicat per Alianza Editorial, afirmava «com la por a la repetició de la guerra i la repressió franquista van crear una “memòria traumàtica” que va obligar a silenciar el passat per legitimar la democràcia (i protegir les famílies)», fet que explica el pas del “trauma” al “tabú”. Aquest pacte de silenci o «silenci dels vençuts», potser autoimposat per la necessitat de conviure o, senzillament, sobreviure, fa que aquests records siguin reviscuts per una generació que va néixer després que succeïssin els fets i els rememora quan els seus protagonistes ja no són amb nosaltres.
Aquest concepte de «postmemòria» va ser encunyat per Marianne Hirsch al seu llibre Family Frames: Photography, Narrative, and Postmemory (1997). La investigadora nord-americana d’origen romanès, professora de la Columbia University, destacava al seu assaig la importància dels documents familiars, com fotografies, cartes i diaris, per a la preservació i dignificació de la memòria, especialment en moments molt traumàtics amb exilis forçats o poques referències periodístiques; d’aquí la rellevància que siguin les generacions següents les responsables de rescatar aquests documents familiars. Pau, un autor de còmics amb una carrera consolidada, va assumir aquesta responsabilitat quan va decidir que duria a terme la representació en forma de novel·la gràfica de la història escrita del seu avi, Vicente Jiménez-Bravo, que amb disset anys el 1936 va decidir falsificar la seva edat per poder allistar-se i lluitar contra l’exèrcit revoltat.
El resultat és la pentalogia Les cinc banderes, dde la qual fins ara s’han editat dos volums: Les cinc banderes 1. Liberté, égalité, fraternité (2023) i Les cinc banderes 2/5: Rebels amb causa (2025), tots dos editats en castellà i català, i acompanyats d’un dossier complementari de 48 pàgines amb la documentació associada al procés de creació de l’obra, fotografies familiars (incloses les d’instants narrats al diari) i documentació gràfica de l’època de diferents fonts. A més, coincidint amb la publicació d’aquest segon volum, està disponible de forma gratuïta en format PDF una Guía didáctica de las cinco banderas (2025), escrita pel filòsof i formador Jorge Perales amb l’objectiu d’ajudar els docents a utilitzar el còmic com a eina educativa. Totes aquestes edicions estan publicades per l’Editorial Escápula Cómics, creada el 2015 pel mateix autor, que va decidir, de manera empoderada, autopublicar la seva obra, tant la nova com la recuperació de la seva obra anterior, cosa que ha aconseguit fer amb el temps i amb la complicitat dels lectors, ja que una part de les obres han tirat endavant gràcies a projectes de micromecenatge a la plataforma Verkami (el segon volum de Les cinc banderes és el projecte de còmic en català més reeixit de la història de la plataforma, i entre els més destacats en castellà).
Pau manté en la pentalogia el seu estil característic de dibuixar els seus personatges com a animals antropomòrfics, dotats d’una gran expressivitat, representats amb un color que es va mimetitzant amb les escenes dibuixades, alternant les de la infantesa de l’autor en color amb les del període relatat pel protagonista, el seu avi, que, al seu torn, realitza petits salts retrospectius, com el seu allistament, el seu entrenament o les seves primeres escaramusses en el combat. També amb la pèrdua del seu inseparable germà durant el combat (en realitat, desaparegut després d’un bombardeig). Cal fer constar que, tot i ser un diari, està escrit amb posterioritat als fets, en el segon lustre dels anys quaranta; s’entén que ja de tornada a Espanya. Això, esperem-ho, ho veurem els anys vinents gràcies a tots els lectors que li continuen donant suport, i no només amb l’adquisició de les obres, sinó a través de plataformes de mecenatge com Patreon, que li permet rebre suport financer recurrent i sostenible a canvi de contingut exclusiu i avantatges especials per als seus seguidors. Si no en veuen exemplars a les llibreries no tenen excusa, l’editorial disposa de la seva pròpia botiga virtual.
El títol de l’obra al·ludeix a les cinc banderes per les quals va transitar el seu protagonista durant la convulsa dècada compresa entre 1936 i 1945: la bandera republicana del seu país, la francesa com a refugiat, la nazi durant l’ocupació, la britànica i, finalment, la franquista al seu retorn. Els dos primers volums resulten extremadament intensos (per les penúries sofertes, les malalties i el maltractament generalitzat). I intensament detallats, molt ben documentats, del dia a dia al camp de concentració de la platja d’Argelers (Argelès-sur-Mer), acabant aquest segon volum amb milers d’espanyols traslladats en tren en pèssimes condicions cap a les mines de Les Lourdines, al nord de França; en realitat una pedrera subterrània de roca calcària, molt apreciada en arquitectura, ja que molts edificis públics estan construïts amb pedres d’aquestes pedreres. Ara sabem, una vegada més, que algunes d’aquestes pedres les van recollir les mans de republicans treballant en unes condicions deplorables. I ho sabem gràcies a la iniciativa privada d’un dels seus nets, entestat en una tasca titànica de dignificar la memòria històrica… i no només la del seu avi.
