Balanç anual: el món que ens ha deixat 2025

Fent memòria, record en els últims anys fer aquest mateix exercici de balanç i valorar com l’auge del anarcocunyadisme, entre altres fenòmens, s’anava consolidant, apostant per un avanç de la mateixa tendència per al següent any. No voldria jo donar-me-les ara de pitonís, però…

No obstant això, no vull fer trampa. L’endeví derrotista resulta seductor i té alguns avantatges obvis en un món sobrecarregat d’esdeveniments. Així que fem una breu recapitulació abans de continuar dient que el món se’n vaa pic.
L’any 2025 va començar amb la segona presidència als EUA de Donald Trump. Ja se sap, primer ve la tragèdia i després… En fi. Sigui com sigui, el poder republicà en totes dues cambres juntament amb el revengisme trumpista van provocar que el nou president no trigués molt a deixar en suspens al món amb les amenaces de la seva política aranzelària, entre altres de les seves fitesses.

Per part seva, Israel va intensificar la ja brutal i sagnant ofensiva a Gaza, aconseguint que fins i tot algunes de les veus més poc inclinades comencessin a parlar de genocidi. Per si no fos prou, la impunitat del govern de Netanyahu lelva portar a tornar a deixar a la vora de l’abisme al món amb les seves fantasies d’expansió territorial i, sobretot, amb l’enfrontament amb l’Iran, aplacat després del rescat de l’oncle Sam que, bombardeig mitjançant, va obstaculitzar la viabilitat del programa nuclear iranià. Ja en els últims mesos, el “alto el foc a Gaza (les cometes és el menys ofensiu que puc posar sobre aquest tema) va servir per a disminuir la pressió a Israel, deixant en un segon pla l’actualitat de la tragèdia palestina, si potser lleument recuperada davant la decisió d’alguns països com Espanya de no participar en Eurovisió en 2026 (peccata minutadavant la barbàrie d’un genocidi, per descomptat).

En clau nacional, el PSOE s’ha anat desgastant dia a dia en el seu govern. Va començar l’any ja en una situació feble, parlamentària i mediàticament, però l’acaba molt pitjor: assetjat pels escàndols sexuals i els presumptes casos de corrupció que ho assolen. Probablement no necessitava el PP això per a continuar desgastant l’acció de govern socialista però a cavall regalat… Vaga dir que el final de l’any també ha estat un gerro d’aigua freda per al PSOE eper una altra banda massa anys negant l’existència de cap lawfare a Espanya, però al final… Tal vegada senten uns certs calfreds.

D’altra banda, Gabriel Rufián s’ha acabat de consolidar com aquesta sort de líder moral de l’esquerra transversal d’Espanya. Almenys així és vist , d’una banda, de la ciutadania que fins fa no tant tenia unes certes objeccions cap a la seva figura per la seva estridència i, sobretot, per la seva càrrega independentista. En canvi, avui dia, representa aquesta política de mínims, el que canta les veritats.

Això sí, amb tots els riscos que l’excessiva simplificació implica, és clar.En clau autonòmica, Isabel Díaz Ayuso ha eclipsat, un any més, a qualsevol altra figura regional mostrant-se en múltiples ocasions embriagada de poder. En el particular, em sorprèn que em pugui continuar sorprenent: quan penso que en algun moment ha arribat al seu topall, ella aconsegueix ficar a ETA i a la fruita a vegades cada vegada més rocambolesques.

Francament, aquesta exacerbació que es detecta en Ayuso no és una cosa exclusiva d’ella. Al cap i a la fi, és impossible entendre un fet tan lamentable com el linxament feixista en Torrepacheco d’aquest estiu de 2025 si no és per la crispació que s’ha anat alimentant amb la sospita davant qualsevol migrant, feminista, persona que s’oposa a l’ona reaccionària, etc. Sense anar més lluny, fa poques setmanes vam tenir a Trump (sí, de nou ell) cridant piggy (porqueta) a una periodista, sense que això tingués a penes repercussió. C

oses de la finestra de Overton… Però, això sí, per a determinada marca de xarcuteria i embotits el problema és la polarització. Sí, així en general. Ja ho deia Ojete Calor: machismo y feminismo son igual…
D’aquesta manera, si alguna cosa ha quedat clar en 2025 és que les poques màscares que poguessin quedar s’han anat revelant. La consolidació d’allò que ja s’intuïa: la impunitat de la força, la gairebé desaparició del dret internacional, la normalització de l’ofensa i de la deshumanització, etc. Tot això que ja apuntava en anys anteriors ha acabat per esclatar de manera definitiva en 2025.

I ara ve el pronòstic. Si bé sempre semblarà més fàcil imaginar-se la fi del món que la fi del capitalisme i, en aquest sentit, sempre serà més fàcil veure que tot està per enfosquir més… La veritat és que, potser és cosa meva, però començament a notar un cert cansament davant tanta ppseudotransparènciai “franquesa”. Tal vegada ecomencema sentir-nos una mica molestos amb aquest amic que ens diu que ell no és dur o bord, solo sincer. Perquè tal vegada aquesta sinceritat no va ser tal, sinó una coartada per a danyar sense conseqüències. I potser volem que tingui alguna conseqüència i responsabilitat el que es diu i el que es fa. Potser… Veurem el que ens n’ofereix 2026.