A poc més d’un any de la catàstrofe de la DANA a València, Mazón va dimitir finalment com a president de la Generalitat. La gota que va fer vessar el got: els esbroncs i improperis que va rebre durant el funeral celebrat en honor de les víctimes (al qual se li havia demanat que no assistís). Després d’aquell episodi, al PP es van adonar que Mazón no era gaire estimat per una part substancial de la ciutadania valenciana (tot i que van trigar un any a adonar-se’n).
A la seva compareixença, francament, el president no va dir en cap moment de manera explícita que dimitia i, sobretot, no va demanar disculpes per gairebé res. Durant l’any que va resistir en el càrrec va tenir temps de donar infinitat de versions diferents sobre per què no es van enviar els avisos corresponents abans que fos massa tard. Tanmateix, tot aquell temps no va ser suficient per arribar a un acte de contrició ni a unes disculpes sinceres. No. El focus de la seva compareixença es va posar en la pressió rebuda, en l’abandonament institucional i en el molt que ha sofert. Potser no mereixen la nostra compassió els negligents?
Encara més recentment, s’han començat a filtrar fragments de les memòries de Joan Carles I. Cal reconèixer que, en aquest cas, el susdit sembla ser molt fidel a la literalitat del format. Tot el que explica sembla tenir poc a veure amb els fets reals i molt amb com ell els recorda al seu cap, amb les seves impressions personals i judicis de valor. Pels fragments que han transcendit, sembla un home una mica enfadat amb el seu fill i, en general, maltractat pels polítics, els mitjans de comunicació i bona part de l’opinió pública espanyola. Sens dubte, el cim d’aquesta actitud queixosa el trobem en una frase que podria haver signat algun dels Chanantes: “Sóc l’únic espanyol que no cobra pensió després de quaranta anys de servei.”
Pobre home. I això ho escriu en el mateix text en què reconeix que no podia rebutjar un regal de 100 milions de dòlars de la monarquia saudita, per exemple. Però no cobra pensió. I això és, sens dubte, tremendament injust. Després de tot el que ha fet per Espanya, després del seu recte i exemplar comportament en tots els àmbits… Potser no mereixen la nostra compassió els nobles?
Durant aquesta setmana també han aparegut imatges i declaracions del judici al fiscal general de l’Estat per la presumpta filtració d’informació sobre Alberto González Amador, parella d’Isabel Díaz Ayuso i també presumpte defraudador d’impostos. Aquest cas té moltes arestes, però, per fer-ho breu, han transcendit unes declaracions de González Amador en què assegura sentir-se acorralat per la persecució no només judicial sinó també política i mediàtica que ha sofert des de fa dos anys. La cirereta del pastís: “O me’n vaig d’Espanya o em suïcido.”
La situació, diu, s’ha tornat tan insostenible i la seva ment tan afectada pel maltractament sofert que la possibilitat de regularitzar la seva situació fiscal sembla que ni se li va arribar a acudir. Potser no mereixen la nostra compassió els presumptes defraudadors?
Aquests tres casos recents mostren unes similituds sorprenents. En general, allò que els uneix és la sensació de maltractament rebut, de discriminació o de sofriment immerescut, cosa que els porta a una profunda victimització de la qual no semblen comprendre el caràcter ridícul. I potser aquesta incapacitat de percebre el risible del seu victimisme té a veure amb el fet que no han sabut anar més enllà dels seus propis interessos i de la seva pròpia perspectiva per entendre com perceben els altres els seus actes.
En victimitzar-se, Mazón fereix aquells que van patir realment les conseqüències dels seus actes presumptament negligents; Joan Carles I ofèn qui s’ha guanyat la vida honradament i amb prou feines té una pensió mínima (o ni això); i González Amador molesta aquells que saben de primera mà que la salut mental és una qüestió extremadament seriosa amb la qual no cal frivolitzar (ni tan sols en nom del dret a la defensa en un judici).
Però gosaria dir que la coïssor no la senten només els directament afectats, sinó també tots aquells capaços de comprendre la gravetat frívola de les seves afirmacions. És a dir, fa mal i cou a qui té empatia.
D’alguna manera, a través d’altaveus com el de Pablo Motos a El Hormiguero, fa temps que algunes veus es queixen que ja no es pot dir res en llibertat. Però, veient Mazón, Joan Carles I, González Amador i companyia, potser el que volen aquestes veus no és poder dir el que els plagui, sinó que ningú els contesti, que no se’ls qüestioni ni se’ls repliqui, que es tingui empatia envers ells i la pèrdua dels seus privilegis, però no envers les víctimes (directes o indirectes) dels seus presumptes abusos.
