Oriol Bartomeus: “El procés l’encapçala la generació antiga i no les noves generacions”

Oriol Bartomeus, director de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS-UAB), ha publicat el llibre “El pes del temps. Relat del relleu generacional a Espanya”. Hi estudia l’evolució de la societat espanyola a partir de les generacions diferents que s’hi han anat succeint i analitza les conseqüències polítiques que han tingut aquests relleus generacionals.

El llibre estudia com ha canviat la relació entre la ciutadania i la política a Espanya a partir dels relleus generacionals. Quin pes han tingut i tenen les generacions en els canvis de la nostra societat?

Més que quin pes tenen les generacions són els canvis els que fan les generacions. Aquesta és la idea del llibre. És a dir, hi ha generacions perquè hi ha canvis. Cadascú té la seva idea de les generacions. És com les meigas. O sigui, sí, hi ha una ombra allà, però és molt difícil d’agafar-les, d’assegurar-se que existeixen. Hi ha moltes tipologies de generacions. La tipologia que faig servir jo, la meva idea de generació és que hi ha generacions perquè hi ha canvis. Com que hi ha canvis a la societat, la gent que neix en aquest món nou produït a partir del canvi és diferent de l’anterior, simplement perquè la gent quan neix va aprenent i es va impregnant del seu món. Si aquest món fos sempre igual, no hi hauria generacions. Tothom seria igualment jove, igualment vell i ja està. Quan hi ha canvis, un és jove com els seus avis o els seus pares en el seu moment, però jove en un context diferent. I aquest context és el que t’impregna d’alguna manera amb una sèrie d’elements que després expresses en la teva vida. Un dels aspectes en què s’expressa aquesta diferent manera d’entendre el món i de viure-hi és la política. Les diferents generacions són expressions del canvi. Cadascú de nosaltres som expressions del nostre temps. El nostre temps d’alguna manera ens ha fet ser com som. I és això. No és que les generacions facin el canvi. És que les generacions són expressions del canvi. És el canvi el que fa les generacions i no a l’inrevés.

Parla de cinc generacions. La més antiga la de la guerra civil

Està a punt de desaparèixer. En queden molt pocs membres, són molt grans. És una generació que els anys 77-78 eren importants perquè eren molts, eren el grup més nombrós, però eren menys importants perquè els havia passat per davant la generació de la postguerra. O sigui, quan arriba la transició, quan arriba el canvi, els de la Guerra Civil ja no el dirigeixen. El canvi el dirigeix la generació de la postguerra. Són els nascuts a partir del 1940.

No és que les generacions facin el canvi. És el canvi el que fa les generacions

Diu que aquesta és la generació més llarga.

Aquesta ha sigut la generació dominant des de finals dels 60 fins fa quatre dies. Apareixen els altres el 2014-2015. El 2011, amb el 15M, ja comencen a aparèixer, però a partir del 14-15 és quan qualla clarament la generació que donarà relleu a la generació de la postguerra.

Jo entraria en aquesta generació de la postguerra. Vaig néixer el 1956.

Tu ets del final. Definim generacions perquè les hem de definir i ho fem d’aquesta manera, dient que la generació de la postguerra comença al 40 i acaba al 60. Vol dir això que tots els nascuts del 40 al 60 tenen els mateixos valors? Crec que no. A la generació de la postguerra pots veure diferències entre els primers i els últims. Els que arriben a la transició amb família i els que arriben a la transició com a joves són diferents. Els que viuen l’alliberament que representen els anys 70 com a joves o els que ja hi arriben casats i amb fills són una mica diferents, però són la mateixa generació.

Després ve la generació del desarrollismo, els que van començar a viure relativament bé, tot i que no hi havia democràcia.

Són els nens de la tele. Són els que ja des de petits neixen amb la tele i el 600. Per tant, tenen una infantesa molt més bona que la dels seus pares i mares. Pateixen, entre cometes, el fet de ser una gran massa, perquè són 15 anys de baby boom brutal. Són els nanos que, quan arriben, a la universitat són moltíssims, són els que, quan encara hi ha la mili, perquè aquests són els últims que fan la mili, troben que hi ha els excedents de cupo, que quan arriben al mercat laboral, són ciento y la madre, però són els primers que estudien anglès sense ser de casa bona. Són els que estrenen la democràcia com a nens joves o joves nens.

Als fills i filles de la democràcia els qualifica de generació crítica.

Sí, perquè aquests són els que neixen amb la democràcia, que es fan grans durant allò que en diuen el bipartidisme. Es fan grans amb Jordi Pujol a la Generalitat i Felipe González al govern central. Voten per primera vegada l’any 94 a les primeres eleccions que guanya el PP, a les europees. Es van fent grans amb la democràcia ja assentada. I, per tant, no a la part èpica del començament de la democràcia sinó a la part ja de baixada, de normalització. Els primers són els que neixen el 76, que tenen 14 anys quan comencen a esclatar tots els casos de corrupció, la davallada dels últims anys del govern socialista i arriba el recanvi del PP. Són la gent que protagonitzarà el 2011 i, a partir del 14 i el 15, l’esclat. O sigui, el dir: Prou! S’ha acabat!. Són els que es llencen en massa a votar pels partits nous, els que seran la base forta del primer Podemos i de Ciudadanos. Són els que abandonen el PSOE a partir del 2011 i el PP a partir del 2012. Els abandonen en massa i formaran el gruix de la nova política. Són diferents perquè ja han nascut plenament integrats en un país normalitzat, en un país europeu, en una democràcia normal. Són els que tenen un ordinador. Són una altra gent. Han viscut des de petits en un món molt més accelerat, amb moltes opcions de vida, a una velocitat molt més alta que els seus pares o germans grans. Són els nous. Aquests són els que ara estan començant a manar. I, per tant, seran els que manaran els propers 30 anys.

I els últims, molt joves, són els que neixen amb la crisi del 2008, que tindran 18 anys l’any 2026.

Aquests són la generació de la crisi. No tenen la cosa aquella, que sí que tenen els de la democràcia, del cabreig “de viuràs pitjor que els teus pares”, perquè als de la democràcia encara els van vendre la moto que eren la generació més preparada i s’havien de menjar al món i han descobert que no és així. La crisi els arriba quan estan començant a sortir al mercat laboral, a plantejar-se allò de fer una família, viure… Els que neixen a partir de la crisi, ja ho fan amb ella. A aquests no se’ls ha venut la moto de vosaltres us ho menjareu tot, sinó més aviat al contrari, neixen amb la crisi i van enllaçant crisi rere crisi. No sabem com seran, però segurament seran diferents, perquè el bagatge que tenen és diferent. Ja tenen assumit que aquest és un món en crisi. Els altres, no. Pensa que als de la generació de la democràcia el 2008 enganxa els primers amb 30 i pocs anys. S’estan començant a plantejar comprar un pis, tenir família, tenir una bona feina… Han fet tot el procés que tocava, s’han format, han anat a les universitats, après anglès, han viatjat, i arriben al moment de sortir i se’ls desmunta tot el tinglado que els havien venut. Veníem d’uns anys de subidón, subidón, subidón, que són els anys de quan ells són joves, i, de sobte, tot esclata.

Hem passat d’uns valors dominants d’estabilitat, de fidelitat, de coherència, a uns valors de rapidesa, novetat, canvi

Diu que votem com vivim

A cada generació hi ha uns valors dominants. I aquí hi ha hagut un canvi important. Hem passat d’uns valors dominants, que eren valors d’estabilitat, de fidelitat, de coherència, a uns valors de rapidesa, novetat, canvi. Fa seixanta anys l’estabilitat era un valor important. La vida era endreçada, hi havia uns ritus de pas, unes etapes molt marcades, molt clarament definides, a la qual la gent s’adequava. Hi havia gent que no s’adequava, però aquests eren la perifèria, el friki, l’estrany. Aquesta idea d’una mena de vida definida, fins a un cert punt estable, una manera de ser al món, que se suposava que era la bona, hores d’ara ha canviat. I ara què mana? Ara mana la multiopció. Ara no hi ha una sola opció legítima. Ara tot és legítim. El que mana és la recerca del canvi, de la novetat, sortir de la zona de confort, arriscar-se, tens 50 anys i pots començar la vida de nou, et pots casar, separar-te, tornar-te a casar, tornar a separar-te… No passa res. No només no passa res, és que això és el que és bo. Si una persona s’estigués ara amb la mateixa parella i la mateixa feina tota la vida seria considerat un fracassat. Els meus alumnes, que tenen vint i pocs anys, em diuen “ jo estudio Periodisme, però no exerceixo de periodista sinó que em munto un forn de pà ecològic, després me’n vaig a, no sé, a Borneo, a fer jo què sé què… Això és el que toca.

Aquesta inestabilitat porta a revolucions polítiques?

Aquesta inestabilitat és el que els forneix a ells. Aquesta inestabilitat és el seu ser natural a la vida. Les generacions grans viuen amb cert desassossec la inestabilitat, perquè ells venen d’un altre món. En canvi, pels nous, la inestabilitat és el seu medi natural. No viurien feliços en un entorn estable. Estan adaptats a aquest entorn. Són animalons que han crescut en aquest entorn i han entès que aquest és l’entorn desitjable, l’entorn de la inestabilitat, el sortir de la zona de confort. Llavors, clar, això ho traslladen a la política. En quin sentit? En el sentit que no es lliguen a ningú. El votant fidel era molt majoritari en les velles generacions. S’havia de ser un votant fidel perquè vol dir que tenies les idees molt clares. “Jo sempre he votat aquest partit perquè, en el meu món, el món antic, l’estabilitat, la fidelitat es tenia com una cosa bona”. Un tenia una posició i tenia aquesta estabilitat i aquesta fidelitat en el món polític. Els actuals són diferents en el sentit que, per a ells, la idea de tenir una posició pròpia vol dir no lligar-se amb ningú. Això no vol dir que no tinguin ideologia. Tenen posició política. El que no accepten és que aquesta posició política només els vinculi a un partit concret. “Jo tinc una posició política i em poso en el mercat i miro quines ofertes tinc”.

Si una persona s’estigués ara amb la mateixa parella i la mateixa feina tota la vida seria considerat un fracassat

Allò del partit per tota la vida ha quedat antiquat

Ja ha quedat antiquat. Els vells partits s’aguanten principalment pel vot fidel que encara mantenen de les generacions antigues. El vot socialista ha canviat. Hi ha hagut un relleu generacional, però la base estable del vot socialista segueixen essent els que l’any 82 van votar Felipe. Segueixen essent aquests. El que passa és que cada cop són menys, perquè van morint, perquè ara ja estan tocant el límit. Aquesta és la base que encara l’aguanta. I la base del Partit Popular és la gent nascuda als anys 40-50. A partir d’aquí, en les noves generacions, els nascuts a partir del 61 i més a partir del 76, hi ha una part que tenen vot fidel, però cada cop, a cada nova generació, hi ha més i més i més gent que fa aquest vot mercantil. “A veure, què m’ofereixes? Quina és l’opció que representa els meus interessos?”. I avui pots ser tu i demà pot ser l’altre, i demà pot ser un altre. Fan un vot molt de la seva vida. No voten per quatre anys, voten per l’ara. Per tant, els partits cada cop més estan sotmesos a la dictadura del present, el present més present. Per molts electors les eleccions s’esgoten el dia de les eleccions. “Jo voto perquè Vox no arribi al govern. El diumenge a la nit ja he vist que Vox no arriba al govern, ja he fet la meva feina”. A partir d’ara…

Té a veure això amb que sorgeixin trumps, mileis i gent així?

És per dos elements. Un que és la novetat. Les noves generacions, cada cop més criades en aquesta idea de la  novetat constant, se senten atretes pel que és nou, pel que és diferent, per un discurs que trenqui les costures del sistema, per algú que li diu ‘fill de puta’ a algú altre, aquesta mena de coses. Això per una banda i després, per una altra banda, és la menor gravetat de les decisions. Cada cop més les decisions que es prenen en política equivalen a les decisions que prenen aquestes noves generacions en la seva vida, que són decisions de pam, pam, pam. Aquestes decisions són constants i costa donar-los una jerarquia. Què és més important? Comprar-te uns pantalons o votar a les eleccions? No acaben de donar-li jerarquia. Això fa que es vegi com no greu l’opció per ofertes extremistes. “Què pot passar? Avui voto Trump i demà votaré algú altre. No passa res”. Per què? Perquè en el fons no estic pensant en el llarg termini quan voto. Estic pensant en el moment actual i ja veurem més endavant.

Són més patriotes? S’apunten al nosaltres primer, a l’American First? El nacionalisme influeix en ells?

Són més interessats i més individualistes i, per tant, més insolidaris. El marge de l’interès ha quedat molt reduït perquè en el fons es mouen per interès i estan en una societat cada cop més individualista, més encapsulada, més tribal. Hem d’entendre que, a partir del 2008, hi ha un món que se’n va a la merda. O sigui, hi ha un sistema que en el cas de l’Europa occidental i els Estats Units ve des del 1945, que està basat en grans institucions, en una democràcia basada en partits grans i en una mena de manera de fer i de pensar, que l’any 2008 queda exposat, queda despullat. El contracte social, la idea aquesta de dir “si tu fas tot això, tindràs tot això altre. Si estudies molt, hi ha un ascensor social…”, comença a fer-se malbé els anys 80 i l’alegria econòmica fa que continuï, però el 2008 se’n va en orris. La idea de l’individu completament alliberat, que si vols, pots, que tot depèn de la capacitat que tinguis de formar-te i de la teva iniciativa, el 2008 s’ensorra. Aquest individu alliberat queda absolutament desvalgut davant de la tempesta i, a més a més, en un món que no entén. Aquest individu enmig de la tempesta el que busca és refugi, un pal on agafar-se. I el refugi i el pal aquest tendeixen a ser opcions que són identitàries, és la tribu, és la nació, és la raça. Tothom se sent ferit, tothom se sent víctima i, per tant, tothom exigeix reconeixement,tothom exigeix que se’l salvi d’alguna manera d’aquesta tempesta, d’aquest món que no entenem. D’aquí venen un altre cop les opcions fortes. Reneix el nacionalisme, reneixen els conflictes de raça, reneix o es recrea tota la qüestió identitària sobre gènere, sobre sexe. La qüestió és sentir-se part d’alguna cosa, d’un grup.

Això explica l’ascens de l’independentisme a Catalunya o aquí hi juguen altres factors?

L’ascens de l’independentisme, el procés s’explica per mil coses. Hi ha també relleu generacional, tot i que el procés és molt divertit perquè és antigeneracional. El procés l’encapçala la generació antiga i no les noves generacions. Els que es tornen independentistes a la tardor del 2012 són els vells, no els nous, són els votants de Convergència. El procés té més a veure amb la conversió de la petita burgesia propietària a l’antisistema. Hi ha aquests petits propietaris, la gent de Convergència, que en un moment de crisi econòmica, de crisi generalitzada, quan veuen que el seu món trontolla, es converteixen en antisistema. I en aquest cas, ser antisistema vol dir ser anti-Espanya. El seu partit els diu que ara toca ser independentista. I ho veus a les enquestes. En qüestió de mesos, a partir del setembre del 2012, de la gran manifestació independentista, de la conversió de Convergència en un partit independentista, tens que la preferència per la independència passa del 25% al 45%. És la gent de més de 60 anys que votava Convergència, que va passar de ser partidària de l’autonomia a ser independentista en un mes. No són els joves els que es tornen independentistes. Els joves ja ho eren. Previ al 2012, a Catalunya la preferència per a la independència té un clar element generacional. Quan més nova és la generació, més preferència per la independència. Això matisat per qüestions de llengua i d’origen familiar. A partir del 2012, a partir del procés, aquesta lògica, aquest correlació entre la independència i les generacions es trenca perquè els vells es tornen independentistes. I a partir de llavors, la preferència per a la independència s’explica per qüestions familiars i de llengua, que és el mateix. O sigui, orígens geogràfics catalans i llengua catalana. Ja està.

Els vells partits s’aguanten principalment pel vot fidel que encara mantenen de les generacions antigues

Es pot preveure què passarà, a partir d’ara, amb els joves de la generació de la/les crisis?

No es pot saber. És molt difícil de saber. La gent que encara té 16 anys i els que venen darrere, perquè clar, va naixent gent, no sabem com seran. El que sí sabem és el món en el que han crescut. Aquests tios han nascut en un món encara més accelerat que l’anterior. Són els de les xarxes socials. S’informen a través de les xarxes socials. Per tant, s’informen a través d’inputs, de flaixos d’informació, de trossos d’informació. En aquest sentit, segueixen la lògica dels predecessors. En això no ha canviat res. Què ha canviat? Ha canviat que aquests han nascut ja en un món destrossat, en un món sense certeses, polaritzat, molt dur, molt fort, ple de crisis, de crisis pertot arreu. Han nascut en un món que no era el món ideal en el qual van néixer els anteriors, que ho van fer en un món meravellós. Des de la crisi del 93-95, que és la minicrisi postolímpica, portàvem 10 anys d’accelerada econòmica. Això era Babilònia. Els nanos que van créixer en aquest món són els que després es van fotre d’hòsties amb la crisi. Els que venen darrere ja han nascut en aquest món. No sabem com això els haurà impregnat, però és evident que ho haurà fet d’una manera diferent. Potser no seran tant del rotllo nostàlgic. Als que van viure el món feliç de la bombolla immobiliària i els hi va esclatar tot és comprensible que comprin el missatge nostàlgic d’‘els temps passats van ser millors’. Els nous que no han viscut aquests temps, no ho sabem. Els que ara mateix resen el rosari al carrer Ferraz són nois, no noies, nascuts a partir dels anys 80-90, que han viscut una democràcia que buff… Aquestà penya és la que compra el discurs de Vox, el discurs de Milei.

La divisió clàssica entre dreta i esquerra, ja no funciona?

Sí que funciona. Portem 50 anys dient que ja no funciona, i sí que funciona, i tant que funciona, i funciona encara més. Perquè estem en la democràcia tribal. Ara els d’esquerra són més d’esquerres i els de dreta són més de dretes. És això que en diem la polarització. De vegades tenim la idea que la polarització és un mal que apareix, com una mena de virus propagat per les xarxes socials. La polarització és la manera que té la política de sobreviure en aquest món. Aquest és un món, sobretot en el negoci polític, en el negoci econòmic, en el negoci social, cultural, que es basa en l’atenció. Aquí has de cridar l’atenció. Per ser en aquest món, t’han de veure. I en aquest món, que està ple de soroll, l’única manera que et vegin és cridar prou! Cridar prou vol dir sortir-te del guió, perquè si surts del guió, que és el que fa la publicitat, llavors captes l’atenció. Si fas lo de sempre, no captes l’atenció. La política, per gust o per ganes, no ho sé, es veu obligada a cridar l’atenció. Cridar l’atenció vol dir fer el bèstia. I això també retroalimenta una societat que veu en la política això: Els discursos cada cop són més durs, més bèsties, es trenquen absolutament totes les costures de la bona educació. Ara es pot insultar i no passa res. L’insult està normalitzat, la violència està normalitzada, i això ens porta a aquest món de fanàtics, a aquesta política de hooligans. Però és que és una política de hooligans, és una societat de hooligans, és una economia de hooligans.

La gent de més de 60 anys que votava Convergència va passar de ser partidària de l’autonomia a ser independentista en un mes

I la filosofia, la reflexió tranquil·la, el diàleg, arraconats…

Aquí hi ha hagut una cosa que a mi em sembla molt important i de fons, que és el canvi del model de negoci dels mitjans de comunicació. Quan teníem quatre televisions, el negoci de la televisió consistia en capturar com més públic millor. Perquè funcionés econòmicament la cosa, el que havies de fer era una programació per tota la família. Per tota la família vol dir per al tiet comunista i per a la iaia convergent. Tots les cadenes feien més o menys la mateixa programació. Amb matisos, però la programació era més o menys la mateixa. I per garantir que poguessis llançar la canya o la xarxa i aconseguir el major nombre d’espectadors, havies de fer una televisió no ideològica, una televisió àmplia. I això genera el consens. Les classes mitjanes neixen gràcies a l’estat del benestar i a la televisió. La televisió és el gran element de culturalització homogènia. Es crea un gran grup que, més o menys, comparteix perfils, comparteix idees. O sigui, la classe mitjana és aquella cosa que ara ens sembla tant estranya que era el gran consens. A mesura que van entrant noves televisions, el model de negoci canvia. La qüestió ara ja no és atrapar la màxima audiència possible. La qüestió és fer-te fort en un nínxol. A més a més, les televisions baixen els costos i és més barat tenir-ne una. Si t’assegures un 15% de l’audiència, el teu negoci pot funcionar. Com t’assegures un 15% de l’audiència? Fent una programació flu-flu per a tothom? No. Especialitzant-la. Per tant, políticament, endurint el discurs. I ara tenim una cadena per esquerranosos, una cadena per frikis de la política, que és la mateixa que diu que és la cadena dels esquerranosos. Tenim una cadena per dones de casa. Tenim una cadena per gent del PP. Tenim una cadena del gobierno, que és del gobierno i cada cop és més del gobierno. Tenim una cadena d’esports. Tenim vàries cadenes de nens. Que només donem nens, nens, nens; tot el dia són dibuixos animats. Això fa que l’audiència es vagi especialitzant i endurint. Els missatges ja no són missatges que intenten abastar a tothom, sinó que són missatges directament dirigits cap a tu, a més a més potenciat per l’algoritme. Això ens fa sistemes democràtics en els quals el diàleg es fa cada cop més difícil. No ens trobem, no compartim llocs. I la pandèmia encara ens ha fet encara més separats. Fixa’t el que, per exemple, està passant a Xile. Són incapaços de fer una Constitució. I el que ens està passant aquí. Tenim un país que, des del 2014, està demanant un nou acord perquè el que ve del 78 s’aguanta a dures penes. Potser seria el moment de fer la llista del que no funciona i intentar solucionar-ho. És el que passa a Catalunya, també. Aquesta incapacitat de reunir-se, de trobar-se, negociar… Mira el que ha passat! Negociar s’entén com cedir, com trair.

Diu que vivim en una societat de 10 “is”: individualista, instantània, impacient, irritada, intransigent, intermitent o de l’impacte, irresponsable, incoherent, irreflexiva, o intranscendent i incerta. Fatal, no?

No. Em vaig haver de controlar molt a l’hora d’escriure-ho, perquè, clar, lo normal és llançar-te i dir que això del relleu generacional ens està portant cap a un món horrorós. La idea del llibre era intentar entendre-ho. És a dir, sí, vivim en un món que és més individualista, més immediat i, per tant, és més impacient. I com que és més impacient és més irritat. Però tampoc estic dient que això és una merda. No, no, això és així. Ja està. No passa res. I, per tant, tampoc carreguem les culpes sobre ningú. Això és així. Vivim en un món irritat, perquè és impacient, perquè no acceptem, perquè ens costa, perquè els altres ens emprenyen i perquè volem les coses i les volem ja. I ho volem tot. Ja està. És així. Què vol dir? La idea és que entenguem que si les coses són així, la política és així. Tampoc és culpa de la política. És el món que tenim. És el món on ens toca viure.

L’insult està normalitzat, la violència està normalitzada, i això ens porta a aquest món de fanàtics

I arriba la intel·ligència artificial. Com la pairà aquesta última generació? Què s’imagina?

No ho sé, no en tinc ni idea.

El món no tornarà a ser com era abans

No, el món no tornarà a ser com era abans, però hi ha coses que reneixen. Per exemple, la guerra civil. Estava enterrada, acabada. O sigui, el 1978 va enterrar la guerra. La generació de la postguerra diu que “n’estem fins als mismíssims de la guerra. Prou, ja! Acabem-ho. La guerra s’ha acabat. Punt”. I la generació de la democràcia desenterra la guerra i diu que “no ho heu fet bé. L’heu enterrat malament. Anem a desenterrar-la i a enterrar-la bé”. El món avança, però hi ha coses que tornen. La idea que el món avança en una direcció i tots sempre anem més enllà no és certa. Tot és una barreja. Què està passant amb el feixisme? Nanos de 20 anys dient ‘viva Franco’. Què coi està passant? Anar cap endavant no vol dir anar només endavant. Hi ha coses del passat que tornen, que venen, que es barregen, que es presenten de forma diferent. És així. Un altre cop s’està posant al damunt de la taula l’etern retorn de la qüestió territorial. Una altra vegada. I el tema és el mateix, però les posicions són una mica diferents. Més o menys trobes el ressò de coses que ja es van discutir el 1978 i que ja s’havien discutit el 1931. Ara tens gent que et diu que això de les comunitats autònomes ha sigut un desastre i hem d’anar cap endavant. I uns altres que diuen que hem d’anar tant cap endavant que “nosaltres ens n’anem”. Les notes són les mateixes, la música és diferent. Amb les mateixes notes fem una altra mena de música, però les notes segueixen sent les mateixes. És com en el cas català. La unitat civil se’n va anar a fer punyetes amb el procés. Se’ns va trencar absolutament. Tens ara discursos que te’ls trobes en pamflets dels anys 30.

Xarxes socials com Twitter/X, que influeixen en la gent de les noves generacions, no han ajudat gaire a facilitar el diàleg tranquil i constructiu. Han fet molt de mal?

No sé si han fet mal o no han fet mal, però és veritat que ens fan ser d’una mena de manera. És la resposta fàcil, curta, breu, l’informar-se amb una frase, amb un vídeo. I ara entrem en una nova fase, que és on està la frontera entre la veritat i la mentida.

La unitat civil se’n va anar a fer punyetes amb el procés. Tens ara discursos que te’ls trobes en pamflets dels anys 30

Cadascú té la seva veritat, diu

Cadascú té la seva veritat, perquè cadascú s’ha de reassegurar d’alguna manera. Potser els nous ja no necessitaran tenir la seva veritat i viuran molt feliços en aquest món híbrid, on no saps què és veritat i què és mentida, i se’ls enfotrà fins a un cert punt. Nosaltres encara necessitem reafirmar-nos. Què creiem? Jo crec en això. Necessito creure en alguna cosa. Igual els nous ja no necessitaran creure en res. I viuran feliços en un univers de “potser sí, potser no”. O potser reaccionen en contra d’aquesta cosa híbrida i diguin no, no, no, no, no, jo vull la veritat. I buscaran la veritat. Vés a saber, igual veiem un renaixement de la religió. Jo què sé…

Potser es tornen tots bojos.

O igual es tornen tots bojos. Igual aconseguim, finalment, que l’ésser humà es torni boig. Crec, i això és una hipòtesi, que hem arribat al punt màxim d’incertesa que pot acceptar l’ésser humà. Estem demanant a la gent que gestioni una quantitat d’informació, de trossos d’informació, vivim en un batibull, en un túrmix. No sé si no hem arribat al límit a les nostres capacitats d’acceptar informació.

Farem un pet?

Potser ja l’hem fet i no ho sabem. Però no passa res. Alegria, o sigui, ja està. No té per què ser dolent.