La Unió Europea a la cruïlla: entre la irrellevància i la recerca d’autonomia en les negociacions de pau a Ucraïna

La guerra a Ucraïna, que compleix aquest mes tres anys des de la invasió russa, ha entrat en una fase crítica amb la reactivació de negociacions de pau impulsades pels Estats Units i Rússia. Tot i això, un actor clau en aquest conflicte -la Unió Europea (UE)- enfronta un dilema existencial: ser relegada a un paper secundari o redefinir la seva autonomia estratègica en un escenari on Washington i Moscou semblen decidir el futur d’Europa sense comptar-hi.

L’Administració Trump ha deixat clar que Europa no tindrà un seient a la taula de negociacions. Keith Kellogg, enviat especial de Trump per a Ucraïna, va declarar sense embuts: “Soc de l’escola del realisme, i això no passarà”, referint-se a l’exclusió de la UE. Aquest enfocament unilateral, que prioritza un acord ràpid entre Washington i Moscou, ignora anys d’esforç europeu en sancions econòmiques (com els 210.000 milions d’euros en actius russos congelats) i suport militar a Kíev.

La trucada telefònica entre Trump i Putin del 14 de febrer, que va acordar iniciar converses “immediates”, va deixar en evidència la fractura transatlàntica. Mentre Europa s’esforçava per mantenir una postura unificada, la Casa Blanca va negociar amb el Kremlin sense consultar prèviament Brussel·les, cosa que Ursula von der Leyen, presidenta de la Comissió Europea, va qualificar de “perillós precedent”.

La UE ha estat un pilar financer per a Ucraïna, mobilitzant 124.000 milions d’euros en ajuda i acollint més de 200.000 refugiats. Tot i això, la seva influència política i militar s’ha vist minada per la dependència històrica dels Estats Units en matèria de defensa. Trump ha aprofitat aquesta vulnerabilitat, exigint als països de l’OTAN incrementar la despesa militar fins al 5% del PIB –una xifra “provocativa”, segons analistes–, mentre descarta la filiació ucraïnesa a l’Aliança.

El secretari de Defensa nord-americà, Pete Hegseth, fins i tot va suggerir que Ucraïna renunciï a Crimea i el Donbàs, cosa que Alemanya va qualificar d’“error estratègic”. Per a José Ignacio Torreblanca, del Consell Europeu de Relacions Exteriors, aquesta postura reflecteix un càlcul fred: “Trump vol tancar el capítol ucraïnès per centrar-se en l’Indo-Pacífic, encara que això signifiqui sacrificar la seguretat europea”.

Davant d’aquesta cruïlla, líders com Emmanuel Macron i Olaf Scholz han reivindicat la necessitat d’una “autonomia estratègica”. Macron va proposar desplegar 40.000 soldats europeus a Ucraïna sota lideratge polonès, una idea rebutjada pel seu alt cost polític i logístic. Per la seva banda, Zelenski va advocar per la creació d’un “Exèrcit Europeu”, argumentant que “els diners no detenen un assalt enemic; cal una força unida”.

Tanmateix, les divisions internes persisteixen. Hongria, sota Viktor Orbán, ha elogiat l’aproximació de Trump, mentre països de l’Est com Polònia exigeixen més fermesa contra Rússia. A més, augmentar la despesa en defensa genera resistències a governs fràgils, com l’espanyol o l’italià, que temen l’impacte electoral de retallades socials.

Europa tem que un pacte impulsat per Trump concedeixi massa Putin, legitimant l’annexió de territoris i deixant Ucraïna vulnerable.“Una pau injusta seria una derrota geopolítica”, va advertir el ministre espanyol José Manuel Albares. A més, Brussel·les anticipa que assumirà el gruix de la reconstrucció ucraïnesa -estimada en 486.000 milions d’euros- mentre Washington es retira. I si bé Von der Leyen insisteix que “Ucraïna és part de la família europea”, la UE no té eines per imposar la seva veu en un món cada cop més multipolar. Mentre Trump i Putin negocien a Riad, Europa ha de decidir si accepta el paper d’espectadora o lluita per escriure el seu destí.