Combatre l’oligarquia multimilionària amb l’educació

Si examinem de prop el panorama mediàtic actual, el que veiem és desolador. Ens enfrontem a una allau constant de presentadors de notícies histriònics, fragments de vídeo descontextualitzats, fake news, negacionisme descontrolat, manies especulatives, continguts en streaming destinats a alimentar la set insaciable de “drama” de les xarxes socials. En lloc d’un pluralisme que reflecteixi les diferents opinions i opcions dels individus, tenim una cacofonia que acaba donant pas a la monotonia, un estrèpit insuportable que embota la ment i els sentits. Els responsables emeten deliberadament soroll i descàrregues emocionals. Les plataformes estan controlades per una oligarquia de multimilionaris tecnològics que parlen a l’estil orwellià de llibertat d’expressió, però que en realitat només els interessen els guanys, el poder i el control. Tot i que sembla que mai no ha estat més fàcil per a qualsevol compartir lliurement les seves opinions amb el món, l’aparell que modela els pensaments i sentiments del públic mai no ha estat en mans de menys homes. Sí, tots són “Homes”, de moment no s’entreveuen dones. ¿Què voldrà dir aquest biaix sexual? ¿estem davant d’un fenomen transcendent?

Les possibilitats d’un debat públic raonat i mínimament il·lustrat (com és el cas d’aquest diari que esteu llegint i d’altres) semblen estar reduint-se dia a dia. Com continuarem tenint una democràcia (que es basa, almenys en teoria, en una opinió pública informada) en una esfera pública tan deslluïda? Dona la impressió que ha estat deliberadament enverinada. El problema de la manipulació i la deformació de l’opinió no és nou. Fa un segle que certs intel·lectuals i professionals de la informació, han sostingut que les qüestions de govern a la societat moderna eren massa complicades per a la majoria de la gent i, per tant, havien de deixar-se en mans de les elits i els experts. Per a molts, el paper de l’opinió pública era simplement dir “sí” o “no” a les propostes de les classes competents. “Cal posar el públic al seu lloc” s’ha dit, perquè la societat funcioni de manera eficient i progressi. Sens dubte, aquesta podria ser una manera d’evitar els problemes que avui sorgeixen a les xarxes socials. Però el veritable problema és el pseudopopulisme dels oligarques tecnològics d’avui, que volen obtenir l’aclamació pública de la seva visió profundament elitista de la societat, mantenint alhora el públic dòcil i submís.

Quines alternatives tenim, doncs? El filòsof i reformador educatiu nord-americà John Dewey va proposar una alternativa participativa basada en la idea d’una ciutadania cada cop més informada i formada, ja que només en aquestes condicions la veritable democràcia pot ser positiva. Sona molt atractiu, però ¿com fer l’experiment deweià, quan els mecanismes d’informació i educació són precisament el problema? El filòsof alemany Jürgen Habermas creu en el potencial emancipador d’una esfera pública activa on tots els seus membres deliberen amb llibertat. Però fins i tot en els moments més optimistes, Habermas ha hagut d’admetre que l’entorn contemporani de consumisme compulsiu, manipulació dels mitjans de comunicació i control burocràtic crea un món molt diferent del que va viure la burgesia alfabetitzada del segle XVIII. L’escriptora i filosofa Hannah Arendt pensava que les opinions s’havien de formar, acceptant i coneixent el punt de vista dels altres fins que un, arribés a veure els fets des d’una perspectiva desinteressada, però així i tot exigia que hi hagués fets reals (no falsedats) per interpretar. Les condicions que van fer que tots aquests ideals fossin possibles, encara que fos en teoria, avui estan sotmeses a una pressió considerable per part de la mateixa tecnologia que se suposava que els convertiria en un bé universal.

Personalment, m’agradaria tenir presents aquests models de deliberació pública genuïnament il·lustrada mentre escric aquesta columna i que dirigís una mirada crítica als mals que afligeixen la democràcia, sent alhora escrupolosament demòcrata. Si hagués de triar un dels grans teòrics de l’opinió pública com a guia, potser triaria Arendt, que va escriure que “en matèria d’opinió… el nostre pensament és veritablement discursiu, va, per dir-ho així, d’un lloc a un altre, d’una part del món a una altra, a través de tota mena de punts de vista conflictius, fins que finalment arriba a una opinió general imparcial”.

Els escriptors i els columnistes no poden assolir aquesta hercúlia i universal tasca per si sols. Però si intenten honestament fer la seva part (i modestament també he de dir la meva part), alguna cosa començarà a canviar.