Aquest és un reportatge original de LaMarea
ATENES I TESALÒNICA // La Canea, Creta. És 8 d’agost de 2023 i Grècia està commocionada pels incendis en dues de les seves illes més populars, Rodes i Corfú. El foc ho arrasa tot i milers de turistes han hagut de ser evacuats per mar i aire. Mentre el govern del primer ministre Mitsotakis avalua els danys, un equip del Departament de Crim Organitzat de Creta, en col·laboració amb altres cossos policials, irromp de matinada a les instal·lacions d’un dels centres de reproducció mèdicament assistida més prestigiosos del país: el Mediterranean Fertility Center. La policia també entra en diverses cases on troba gairebé 200 dones, la majoria estrangeres, embarassades i immerses en processos de gestació subrogada i d’ovodonació. Els titulars no es fan esperar i l’escàndol a La Canea obre tots els informatius del país: «Desmantellada a Creta una xarxa organitzada de tràfic de dones i nadons».
Ara, gairebé dos anys després, amb el procés judicial encara sense concloure, es van coneixent els detalls: embrions per a parelles diferents creats amb el mateix material genètic, adopcions il·legals, tràfic de dones per a processos de gestació subrogada, tràfic i robatori de material genètic, transferències fictícies d’embrions, expedició de documents falsos o irregularitats en la criopreservació de material genètic, entre altres presumptes delictes. Segons la policia hel·lena, la xarxa explotava dones vulnerables i les utilitzava tant com a donants d’òvuls com a mares subrogades. També s’acusa la clínica de frau a les parelles contractants. Fins a desembre de 2022 s’havien identificat gairebé 200 casos d’explotació de dones (71 dones donants d’òvuls i 98 explotades com a mares gestants).
«Ja se sabia»
Tot i que la ciutadania grega va quedar en xoc per l’operació policial i el que implicava aquest cas de tràfic de dones i nadons a gran escala al cor d’Europa, hi va haver un grup reduït de persones a qui no els va sorprendre. Una d’elles va ser Katerina Fountedaki, professora de Dret Civil a la Universitat Aristòtil de Tessalònica i exvicepresidenta de l’EAIYA, l’organisme que controla els processos de reproducció mèdicament assistida a Grècia.
La raó és senzilla: «Ja se sabia». El 2019, ella i el seu equip havien ordenat el tancament temporal de la clínica després de detectar irregularitats: «Documents perduts, dones que s’amagaven… Es va fer un informe i es va revocar la llicència d’aquesta clínica», explica. El que va succeir després d’aquesta ordre de tancament és un altre dels assumptes que s’està investigant ara: el ministre de Salut va nomenar una nova cúpula de l’EAIYA, que va decidir passar per alt la investigació dels seus antecessors i mantenir la clínica oberta. «El nou president de l’Autoritat no va fer res perquè es tanqués la clínica, tot i conèixer la decisió de tancament. Això va ser corrupció, no manca d’eines», explica Fountedaki.
Imatge publicitària del Mediterranean Fertility Center, la clínica tancada per presumpte tràfic de dones i nadons, entre altres delictes greus. REDES SOCIALES
L’escàndol del Mediterranean Fertility Center no és l’únic que ha sacsejat la indústria de la gestació subrogada a Grècia, però sí l’última evidència dels buits d’aquest sistema i de les perversitats que amaga.
Compensacions opaques
Al país hel·lè, tot i que la llei ha estat objecte de diferents modificacions, la disposició base s’ha mantingut al llarg dels anys: només poden accedir al procediment parelles heterosexuals o dones soles després d’una decisió judicial que certifiqui que la dona contractant no pot gestar. El que també s’ha mantingut són la manca de transparència en diversos àmbits.
Una de les irregularitats més conegudes és el pagament sota mà de compensacions més altes del que estableix la llei. Fins al 2022, la remuneració a les gestants estava limitada a 10.000 euros en concepte de «despeses raonables», és a dir, el pagament de les despeses necessàries per al procediment d’inseminació artificial, l’embaràs, el part i el puerperi, així com la indemnització per danys i perjudicis i salaris perduts durant aquests períodes. Aquesta compensació, però, es va modificar fa dos anys: ara la mare gestant pot rebre fins a 20.000 euros en cas de gestació d’un embrió i 25.000 euros en cas de gestació de dos. Tanmateix, les gestants poden arribar a rebre fins a 50.000 euros, segons fonts consultades.
«Quan es va crear l’EAIYA, vam establir una llista de preus indicatius. Vam començar a escoltar rumors que les parelles [contractants] feien acords amb les mares substitutes; i és probable que fos així. Certament, hi ha zones grises que cal explorar», explica Bassil Tarlatzis, pioner de la reproducció mèdicament assistida a Grècia i president del Consell Científic del FIVI Fertility & IVF Center de Tessalònica.
Tarlatzis, que va posar en marxa la primera unitat de fecundació in vitro al país, ha participat en tots els comitès sobre reproducció mèdicament assistida del Ministeri de Salut. Va ser assessor expert en la redacció de la llei del 2002 i en les seves modificacions posteriors. El 2005 va ser un dels primers membres i vicepresident de l’EAIYA.
La manca de transparència també afecta el reclutament de dones, un tema en què els diferents actors involucrats es passen la pilota uns als altres. La llei estableix que no estan permeses les agències intermediàries i que les clíniques no poden actuar com a tals. Tampoc està permès que les dones gestants es promocionin o publicitin els seus serveis. Llavors, com arriben les parelles i les clíniques a les gestants?
Reclutament de gestants
«A la nostra clínica, requerim que les parelles que busquen subrogació portin la seva pròpia mare substituta. No facilitem el procés de trobar mares substitutes. La nostra funció es limita a oferir serveis de FIV un cop els pares previstos hagin identificat una mare substituta adequada», especifica la directora de comunicació d’Embryolab Fertility Clinic, l’única clínica contactada que, juntament amb FIVI Fertility & IVF Center, ha acceptat ser entrevistada per aquest reportatge. Altres clíniques, com Garavelas Clinic, Pelargos IVF, Fertility Advanced, South Eastern Fertility Solutions, Medimall o Embryoland, mai no van respondre les sol·licituds.
Aquesta informació contrasta amb la que ofereix Eirini Dimou, CEO d’Embryo Consultants, una empresa nascuda arran de l’escàndol a La Canea i que, segons la seva responsable, es dedica «acompanyar les parelles que volen optar per aquesta opció». Quan se li pregunta sobre les mares gestants, respon: «Si vols ser gestant, vas a una clínica i t’hi presentes». Es sobreentén, doncs, que són les clíniques les que fan el match entre la mare gestant i la parella contractant.
Hi ha poca informació sobre el reclutament de gestants a Grècia i, malauradament, després de mesos d’investigació, ha estat infructuós entrevistar-ne cap. Sí que existeix un informe acadèmic que dona algunes pistes.
El 2017, Pantelis Ravdas va publicar l’article acadèmic «La maternitat subrogada a Grècia: dades estadístiques derivades de decisions judicials» a la revista Bioethica 3 (2). A partir de l’estudi de 281 decisions judicials aprovades entre 2003 i 2007, va analitzar els perfils de les parelles contractants i de les dones gestants. Amb aquestes dades, va concloure que l’edat mitjana de les gestants és de 34,26 anys, i la de les que les contracten, de 40,7 anys.
La investigació de Ravdas mostra que només el 35 % de les gestants és d’origen grec. La resta procedeix, sobretot, de Polònia, Bulgària, Geòrgia, Albània i Romania. De totes les estrangeres que decideixen ser gestants, el 81,7 % procedeix de l’Europa de l’Est.
Un altre aspecte que crida l’atenció és la relació entre les parelles contractants i les dones gestants: fins a un 39,5 % existeix una relació d’amistat; no obstant això, el 24 % de les gestants té una relació de dependència laboral amb la parella i un 19 % prefereix no contestar. «En aquesta categoria [on hi ha una relació laboral entre la parella contractant i la gestant] s’inclouen diversos treballs, majoritàriament com a “internes” (per exemple, servei domèstic de neteja), però també independents (manicura, perruqueria…) o dependents (per exemple, oficinistes)», es pot llegir a l’article.
Un altre dels buits negres en relació amb la compensació és què s’indemnitza i què no. «La majoria de casos van bé, però poden sorgir problemes: la gestant pot desenvolupar diabetis durant l’embaràs, o placenta prèvia; potser tingui sagnat… El sagnat obstètric pot ocasionar la mort de la mare i per aturar-lo cal realitzar una histerectomia, és a dir, l’extirpació de l’úter. D’altra banda, què passa si el nadó ha d’estar un temps a la incubadora? Qui assumeix aquesta despesa? Perquè és caríssima. Això ha d’estar clar d’entrada. Fins a quin punt l’assegurança cobreix la gestant? Què passa si hi ha un diagnòstic de síndrome de Down?», es pregunta Tarlatzis.
Això últim és rellevant perquè, en aquest cas, si la parella d’intenció no vol continuar amb l’embaràs, però la mare substituta decideix no avortar, preval el dret de la gestant a no fer-ho. «Què passa aleshores amb aquest nadó?», repeteix l’obstetra. Aquest és un altre dels supòsits no coberts per la llei.
«Els 20.000 euros cobreixen les despeses d’un embaràs normal. Si passa alguna cosa per mala praxis mèdica, s’investiga com a tal; però si es tracta d’una complicació, la gestant no rep cap altra compensació: no hi ha cap disposició per a això», aclareix Fountedaki.
Més enllà del que estableix la llei, l’EAIYA no té control sobre les compensacions ni treballa sobre elles, per la qual cosa les gestants queden desprotegides. La Marea va preguntar a aquest organisme per aquesta circumstància i va respondre que no li consta «que s’hagin produït incidents d’aquest tipus».
De fet, l’EAIYA tampoc avalua casos específics tret que la gestant ho sol·liciti, ni controla el reclutament de mares gestants ni els seus perfils. Tant és així que no existeixen dades governamentals sobre l’origen i les condicions socioeconòmiques d’aquestes persones, només dades acadèmiques no actualitzades.
Qui controla l’EAIYA?
Preguntada per totes aquestes qüestions, l’EAIYA assegura que «durant la inspecció de les clíniques, l’Autoritat supervisa si s’aplica la normativa o no. Les dades (per exemple, de les donants, de les parelles, de les dones gestants) es guarden en arxius amb accés restringit i l’Autoritat examina si els expedients estan ben guardats». És a dir, més enllà de controlar que la documentació estigui al dia, l’EAIYA no posa en marxa cap altre mecanisme de supervisió.
A Grècia existeix un marc legal que controla els requisits per obtenir una llicència per a una clínica de FIV, i l’encarregada de verificar-ne el compliment és l’EAIYA. No obstant això, el marc legal només fa referència a l’equipament, a l’edifici, al personal de la clínica i a la certificació ISO. L’EAIYA no pot, per exemple, verificar l’estructura financera de la clínica.
Silueta del mont Licabeto dominant la ciutat d’Atenes. ÁLVARO MINGUITO
Respecte de l’escàndol a La Canea, la seva postura és clara: «L’actual Autoritat no té informació en els seus arxius sobre els motius esgrimits i com a resultat d’això la clínica va continuar el seu funcionament». Després de l’escàndol, i després que es posés de relleu que a Grècia no existeix un registre nacional ni de donants ni de gestants, des de l’organisme s’assegura que s’està redactant un registre nacional de «mares substitutes i ‘parelles socials’» que es posarà en funcionament «en els pròxims mesos». En el moment d’escriure aquestes línies, això encara no ha succeït.
La normativa a Grècia
Grècia és un dels països de la UE, juntament amb Portugal i Xipre, on la gestació subrogada està permesa, però només de manera altruista. El procediment està regulat per l’Article 1458 del Codi Civil i per fins a quatre lleis (2002, 2005, 2014 i 2022). Aquesta tècnica es va obrir el 2014 a parelles estrangeres; i el 2022 es va augmentar la compensació per a la gestant i es va ampliar el límit per a les mares substitutes fins als 54 anys. En les successives lleis es va mantenir la limitació a parelles heterosexuals i dones soles, l’obligatorietat d’una aprovació judicial i la prohibició de les agències intermediàries: ha de ser la parella contractant qui trobi la mare substituta.
Només les dones de fins a 50 anys de parelles heterosexuals o dones soles incapaces de gestar poden accedir a aquest procediment: és a dir, dones amb el síndrome Mayer-Rokitansky, aquelles amb malformacions congènites de l’úter o amb miomes o altres malalties que facin l’embaràs impossible o perillós.
Per la seva banda, la gestant, que ha de tenir entre 25 i 54 anys i no haver passat per més de dues cesàries, no pot usar els seus propis òvuls; i si està casada, ha de presentar el consentiment del marit. Ella no constarà en els documents de naixement del nadó, que adquireix immediatament la ciutadania dels contractants.
Aquest reportatge forma part de la investigació sobre la indústria dels ventres de lloguer desenvolupada amb el finançament de Journalismfund Europe.
