Article original publicat a LaMarea
Arribo a Atocha a les 8.35 des de Sants-Estació i corro a agafar un taxi. La sessió comença a les 9.00 en punt i m’agradaria ser-hi per observar el desfilament de polítics. Però passa una cosa que, per tràgica, em fa riure: el taxista no sap on és el Senat i es dirigeix cap a un restaurant amb el mateix nom, i al meu cap ressona el mantra popular: “¿De què serveix el Senat…?”. Li dic que crec que no és allà, i junts mirem Google Maps. Em deixa a mig quilòmetre del Senat. Hi arribo a les 9.13.
La d’avui és una compareixença excepcional: un president compareix a una comissió d’investigació per un cas de corrupció que l’esquitxa de prop. Això explica l’expectació mediàtica, amb —es diu— periodistes d’arreu del món. Està batejada com a “Comissió sobre els contractes, llicències, concessions, ajudes i altres operacions del Govern i del sector públic relacionades amb la intermediació de Koldo García Izaguirre i amb les altres persones vinculades a la trama investigada a l’Operació Delorme, i respecte dels presumptes delictes relatius a la corrupció que tinguin una relació, directa o indirecta, o connexió amb les mateixes”. Un títol una mica llarg.
La compareixença comença amb la intervenció de la senyora Caballero, que li retreu un reguitzell de negligències i il·legalitats, a les quals Sánchez respon tranquil, amb un somriure irònic: “Un plaer ser aquí…”. Riallades generalitzades a la sala de premsa, que entén bé de què va la cosa: Sánchez ha vingut a lluitar. És a dir, a seduir indecisos, a convèncer convençuts i a intentar ridiculitzar l’enemic. Perdrà temps davant les preguntes difícils; s’allargarà allà on cregui que pot guanyar alguna cosa. El PP esperarà caçar-lo en alguna resposta. I els partits petits intentaran tenir un instant de lluïment. Però la comissió difícilment revelarà res de nou.
Quan li pregunten sobre l’informe de la Unitat Central Operativa del cas Koldo en què s’explica que, presumptament, Ábalos i Koldo utilitzaven els termes “xistorres” i “enciams” per referir-se, respectivament, als bitllets de 500 i 100 euros, el president respon que altres preferien les “magdalenes” i els “bescuits” —en al·lusió al llenguatge en clau de la trama de corrupció del PP al País Valencià—. Quan li pregunten qui anava al Peugeot, respon, amb un somriure, que “depèn del dia”. Quan el senador de Vox, amb una vena del coll inflada, li demana “per què riu si està compareixent en una comissió d’investigació?”, el president respon que “això s’assembla més a una comissió de difamació”. I després, davant l’enuig del president de la comissió i l’afirmació que “això és seriós”, Sánchez respon: “Bé, jo crec que això és un circ”.
Ara bé: que aconsegueixi escapolir-se de les preguntes no implica que el Peugeot deixi de perseguir-lo. Recordem que Sánchez deu bona part de la seva trajectòria al relat que va construir a les primàries de 2014, viatjant en cotxe per tot l’Estat i oposant-se a l’establishment del partit d’aleshores. Ara aquest record èpic ha quedat tacat per sempre. Qui viatjava al cotxe a banda de Pedro Sánchez? Ábalos, Koldo i Santos Cerdán. No sempre, probablement. Però moltes vegades.
Miren Uxue Barcos, del Grup Confederal d’Esquerres, li preguntarà si van fallar els mecanismes interns de control del partit, al que el president respondrà: “Crec que el comitè va encertar en reconèixer que podíem millorar els mecanismes interns i, de fet, vam modificar el codi per fer… etc., i després vam sol·licitar una auditoria externa addicional…”. És a dir, que sí, que van fallar. Bé.
La majoria del temps de les intervencions —i de les respostes— és filler. Farciment. Contingut buit. És en aquests moments quan em permeto desconnectar de la pantalla i observar al meu voltant. Sense ànim d’ofendre ningú, i menys als meus col·legues periodistes, constato que és fàcil distingir dos tipus: els famosos, que passegen més i es deixen veure; i els no famosos, que teclegen més i es veuen menys. Tanco parèntesi.
El senador de Compromís aprofita la seva intervenció per queixar-se que Mazón encara no hagi comparegut en aquesta mateixa comissió d’investigació. És cert. El PP té majoria absoluta en aquesta cambra, raó per la qual Sánchez és avui aquí, a diferència del president de la Generalitat del País Valencià.
Quan comença la compareixença del senador Eduard Pujol, de Junts per Catalunya, alguns companys de mitjans catalans, que estaven relaxats a un costat, parlant, corren de tornada a les seves respectives cadires. A Junts per Catalunya, grosso modo, Sánchez els allarga la mà i els recorda que amb el PP estarien molt pitjor. També evita humiliar un orador poc hàbil, segurament amb la intenció de reconduir les relacions amb la formació de Puigdemont.
Durant tota la compareixença, el president respon a unes quantes qüestions que “no en té constància” o que “no se’n recorda bé”. Aquest tipus de frases no són la manera més convincent de defensar-se, però sí la més segura. Per començar, et protegeixen d’una acusació de fals testimoni.
Per algun motiu que desconec, Bildu és l’únic partit que ha estat capaç de fer preguntes directes sense necessitat d’afegir un context específic en el qual, d’alguna manera, en surtin beneficiats; i s’agraeix, perquè també facilita respostes una mica (no del tot) més directes. Per exemple:
—Com es van finançar durant la campanya de les primàries de 2014?
—Amb una associació sense ànim de lucre.
—Com va conèixer el senyor Aldama?
—No me’n recordo.
—Va prendre vostè la decisió que Koldo custodiés els avals amb els resultats de les primàries?
—No, no la vaig prendre jo.
El plat principal s’ha deixat pel final. Hi havia dubtes sobre qui participaria, per part del PP, a la comissió d’investigació. Uns rumors que, en realitat, només afecten una petita minoria —sent generosos— de la població, perquè, siguem honestos: ¿quants senadors i senadores podria enumerar vostè?
En tot cas, el privilegi recau en el senador Miranda, que entra amb un ganivet entre les dents. No el deixarà respirar i l’atacarà per tots els costats. Li preguntarà pel seu germà, per la seva dona, per Veneçuela i per Maduro: “¿És Veneçuela una dictadura, sí o no? ¿Sí o no? ¿A favor o en contra del règim de Maduro? ¿A favor o en contra?”
Sánchez respondrà sense rebaixar aquest somriure constant que, després d’hores, ja sembla més impostat. “Digui alguna veritat, encara que sigui una!”, li espeta Miranda davant l’elusió constant de les preguntes. Quan Sánchez se sent acorralat, posa el focus en Madrid i en el germà d’Ayuso. Aquí hi té un filó.
Però no s’aconsegueix treure res en clar, més enllà que sí, que el PSOE pagava (paga) en efectiu algunes retribucions. Tot i que això sigui legal sempre que hi hagi un justificant, és una imatge incòmoda per a qualsevol polític, i Pedro Sánchez, si és alguna cosa, és polític.
La sessió acaba amb un to brusc. Suposo que qui cregui en la corrupció total que presenta el PP estarà més convençut avui que és així. I qui cregui en l’honestedat del president, continuarà creient-hi.
I la veritat, on deu ser?
Doncs probablement una mica aquí i una mica allà. O molt aquí i poc allà. Però el que és clar és que haurem d’esperar per conèixer-la.
