En els darrers anys, l’extrema dreta ha crescut a Catalunya i a molts països europeus. Però si volem entendre per què passa, no n’hi ha prou amb mirar els discursos polítics o els resultats electorals. Cal analitzar les causes estructurals: la desigualtat econòmica, la precarietat i la frustració social. L’auge de l’extrema dreta és un símptoma directe de com la democràcia s’està buidant en un context on el futur sembla cada vegada més incert.
Les dades són contundents i revelen una realitat que alimenta el malestar. A Catalunya, l’1% més ric concentra el 28% de la riquesa i el 10% més ric acumula el 60%. Mentrestant, la meitat més pobra de la població ha de repartir-se un escàs 5% de la riquesa total. Catalunya és una de les comunitats més desiguals de l’Estat, tot i ser també una de les més riques. El problema no és la falta de prosperitat, sinó el fet que aquesta prosperitat queda en poques mans i no arriba a la majoria.
La fi del pacte del progrés: quan l’esforç ja no serveix
Durant dècades, el relat de la meritocràcia va funcionar com a mecanisme de contenció. Es prometia que, amb esforç i formació, cadascú podria prosperar. Però aquesta promesa s’ha trencat. Les persones joves treballen més hores per sous més baixos, paguen preus desorbitats per l’habitatge i veuen com el seu projecte vital s’endarrereix indefinidament. La precarietat i la impossibilitat d’accedir a una vida autònoma converteixen el futur en una amenaça. Quan el progrés deixa d’existir com a horitzó, augmenta la ràbia i la desconfiança en el sistema.
El descontentament no és només emocional: té llocs concrets i perfils molt clars. Als barris populars i a les perifèries urbanes, el teixit econòmic s’ha afeblit mentre que els centres de les ciutats s’han transformat en espais de turisme i inversió immobiliària. La sensació d’abandonament i desconnexió política és creixent. Quan les esquerres no ofereixen una alternativa creïble, el discurs del ressentiment troba espai per arrelar.
Quan la democràcia no canvia res, l’autoritarisme ofereix una sortida fàcil
Una democràcia que no millora la vida de la gent es converteix en una representació buida. Si la percepció és que res no canvia, votis qui votis, aleshores el sistema perd legitimitat. És el terreny perfecte perquè el populisme autoritari es presenti com la solució immediata a problemes profunds. L’extrema dreta transforma la ràbia en identitat, substituint el conflicte de classe per un conflicte cultural: nosaltres contra ells. Els culpables passen a ser migrants, feministes, polítics o periodistes, en comptes de les estructures de poder que perpetuen la desigualtat.
Els sectors mitjans que veuen com retrocedeixen econòmicament se senten en risc constant. El seu objectiu deixa de ser avançar i es converteix simplement en no perdre més. Aquesta por, combinada amb l’experiència quotidiana de precarietat, crea el context ideal perquè els discursos de seguretat, ordre i identitat es tornin seductors.
Desigualtat, poder i imaginació política limitada
La concentració de riquesa comporta també concentració de poder mediàtic i cultural. Els grans actors econòmics defineixen quin futur és possible i quin no. La política es converteix en una disputa simbòlica mentre les estructures materials del poder es mantenen intactes. Quan el futur desapareix com a projecte col·lectiu, cadascú busca solucions individuals i la democràcia es debilita.
L’auge de l’extrema dreta a Catalunya i a Europa no és un accident, sinó la conseqüència d’anys d’incapacitat per revertir la desigualtat i garantir drets materials. L’antifeixisme retòric no serveix si no s’acompanya de millores reals en la vida de la gent. Només reconstruint les condicions materials de la igualtat es pot frenar el populisme autoritari.
Redistribuir riquesa i poder per recuperar la democràcia
Afrontar l’extrema dreta vol dir parlar de salaris, fiscalitat justa, habitatge accessible i serveis públics forts. Vol dir reconèixer que l’economia és ideologia i que cada decisió pressupostària afecta la vida de milions de persones. Si no es redistribueixen la riquesa i el poder, el descontentament social continuarà creixent i serà explotat per projectes polítics que prometen solucions ràpides però devastadores.
Quan la democràcia només serveix per gestionar la supervivència i el futur deixa d’existir com a promesa compartida, la porta del feixisme es queda oberta de bat a bat. La batalla contra l’extrema dreta és, sobretot, una batalla per la igualtat i per tornar a creure que la Política pot canviar les coses.


