L’any 2015, en plena expansió del Procés, Gabriel Rufián es va convertir en diputat del Congreso per ERC. No va trigar molt a donar-se a conèixer en els mitjans en dir que “en 18 mesos deixaré el meu escó per a tornar a la República Catalana”. Aquestes van ser les seves primeres paraules virals, unes que li van generar una profunda animadversió, d’una banda, de la societat espanyola que, encara avui, li recorda de tant en tant aquestes declaracions. Però també van ser importants quant a la definició del caràcter polític de Rufián. Aquest anava a abanderar a partir d’aquest moment una manera de fer les coses diferent del que s’acostumava: algú sense por de confrontar directament (alguna cosa que, vaga dir, en aquest moment era bastant inusual).
Per descomptat, des de 2015 ha plogut molt. El Procés va créixer, va ser perseguit i finalment va col·lapsar sense aconseguir la independència de Catalunya. I de mentre li anaven apareixent els primers cabells blancs,, Rufián va anar virant el seu plantejament polític cap a una estratègia que ell mai va tenir objeccions a explicitar: tractar de ser el més útil possible al servei del canvi soci-polític progressista. Durant aquesta transformació Rufián va mantenir en tot moment el seu caràcter directe i el seu estil de confrontació, afegint a l’equació una vocació de pragmatisme polític.
El pragmatisme de Rufián es traduiria en l’aposta, com ell comentava recentment, pel malmenorisme: no és la simpatia o proximitat cap al PSOE el que li predisposa a donar-li el seu suport, perquè ho comprèn com un partit que no pren mesures d’esquerres tret que se senti realment forçat a això, sinó el temor a una alternativa pitjor que obri la porta al feixisme de la mà de PP i VOX.
Al meu mode de veure, aquest malmenorisme és un dels punts més delicats de Rufián. Si bé és caut en advertir del risc que l’anhela de puresa ideològica de l’esquerra li porti a la inacció i a l’esfondrament de les seves possibilitats, la veritat és que en l’enfocament malmenorista es perden infinitat de matisos i variables, sempre darrere d’evitar un mal major que, tal vegada, només s’està posposant en intentar tapar les vies d’aigua (en comptes de construir una nova barcassa que substitueixi a la ja esquerdada).
Al seu torn, aquest pragmatisme en el qual se simplifica la problemàtica amb el seu estil categòric, provocador i amb un llenguatge accessible, li ha portat al fet que la seva figura transcendeixi les ambicions i l’estructura d’ERC. En aquest sentit, en les línies anteriors he escrit sobre el suport de Rufián al PSOE, com si fos això una qüestió individual. Per descomptat, ell segueix la tradicional disciplina de partit a Espanya. No obstant això, d’algun temps ençà la seva figura ha sobrepassat l’esfera d’actuació del seu partit, veient-se d’alguna manera com un aglutinador del vot d’esquerres a Espanya. De fet, la transparència del personatge polític és tal que ni tan sols en això estem llegint aviesses intencions: no fa molts mesos va advocar per la creació d’una coalició política d’esquerres plurinacional, sigui el que sigui això.
Per descomptat, és impossible entendre l’auge d’una figura com la de Rufián sense el clima reaccionari que es viu internacionalment i nacionalment. El seu caràcter directe és aplaudit perquè, d’alguna forma, hi ha un cert clam popular que demana que aquesta reacció sigui contestada rotundament, la qual cosa li permet emprar a Rufián la brotxa grossa sense haver d’anar als complexos matisos i detalls de la ideologia política, alguna cosa que escapa a la seva línia d’actuació.
La seva progressiva popularització ha comportat fins i tot una certa fetitxització en la qual surt a relluir, dins d’un context jocós i subversiu, el seu caràcter de sex-symbol (és recomanable seguir la sana fixació per Rufián de la influencer, artista i activista Gloria del Toro en Instagram).
En tot cas, més enllà de les seves cèlebres aparicions i confrontacions presidides pel seu caràcter directe i col·lisionant, cal reparar en com Rufián ha après a bregar amb la pressió dels propagandistes d’ultradreta: amb sarcasme, ironia i humor. Aquesta és potser el seu millor, més nítida i original aportació. Fins al punt de guanyar-se una sort de pseudo-respecte per part d’alguns com Vito Quiles. I si algú arriba fins a aquest punt, caldrà concloure que alguna mena de màgia hi ha en el fenomen Rufián.
