La Cooperativa de Vivienda Les Juntes: Reivindicant les Accions Comunitàries Contra l’Especulació Immobiliària

No sabia que aquí trobaria una altra violència. No era la de les armes, sinó la de l’habitatge: nits al carrer, habitacions sense accés a bany, estafes, lloguers que canviaven cada mes. Durant anys es va dedicar a cuidar altres persones en una ciutat que poques vegades la va cuidar a ella.

Ens trobem en un bar, a prop del metro Pubilla Casas. Després del cafè, Lu es dirigirà a Pomezia, on reparteix menjar a veïnes i organitza el rober solidari. Ens explica que és allà on va trobar ambdues coses: una llar i una casa.

Pomezia és un espai habitat per LaFundició, una cooperativa que allotja allí un laboratori social i cultural a través de diversos projectes: la botiga agroecològica Keras Buti, la comissió veïnal de La Florida, entre altres. En aquell lloc, Lu va trobar el bàsic quan va viure el pitjor de la crisi de l’habitatge —un bany, un lloc per rentar la roba—, però també alguna cosa més difícil de trobar: una comunitat.

Aquest mateix espai també acull les reunions i activitats de la cooperativa de vivienda dispersa Les Juntes. En pocs mesos, després d’anys de lluita, Lu accedirà allí al seu primer habitatge estable, que compartirà amb altres dues dones. Al voltant d’aquest procés de cooperativisme i organització ciutadana, no només es construeixen alternatives habitacionals estables per a persones excloses del mercat, sinó que també es forgen agents polítics que participen a la vida pública del barri. Lu col·labora al rober solidari i a la distribució d’aliments, sostenint, segons les seves paraules, la xarxa que la va sostenir.

La cooperativa Les Juntes neix a La Florida, el barri més dens d’Europa i, alhora, un dels més estigmatitzats de l’àrea metropolitana de Barcelona. Però aquest territori, històricament assenyalat com a “perillós” o “ingovernable”, avui encarna alguna cosa diferent: la possibilitat de disputar el dret a habitar, a quedar-se. La cooperativa sorgeix d’una aposta senzilla i radical: col·lectivitzar l’habitatge i les decisions sobre el territori, garantir que les veïnes es quedin a casa i mostrar com les institucions públiques podrien i haurien de fer-ho, perquè avui el dret a l’habitatge no està garantit.

Les Juntes accedeix a les vivendes mitjançant l’eina de tanteig i retracte, que permet a l’Estat o a entitats socials comprar un habitatge abans que surti al mercat immobiliari o després d’un desnonament, a preus reduïts. Mitjançant donacions, quotes de socis, préstecs solidaris i títols participatius, la cooperativa va aconseguir les seves cinc primeres vivendes l’últim any i treballa per ampliar-ne aquest nombre. No es tracta només d’adquirir immobles: es tracta de treure les vivendes de la lògica de l’especulació i convertir-les en béns comuns sota gestió comunitària.

El model que proposa Les Juntes està dirigit a qui més pateix els efectes del mercat i l’especulació. Tal com demostren les investigacions de l’Observatori Desc i PAH BCN (2023) i d’IDRA (2024), són les famílies, les mares soles amb fills, les persones migrades racialitzades i la classe treballadora qui avui viuen en condicions habitacionals més precàries. Tot i pagar de mitjana lloguers més alts, s’enfronten a més obstacles per accedir a un habitatge i són qui pateixen més desnonaments. A diferència dels models cooperatius tradicionals o de l’habitatge protegit, aquí no s’exigeix inversió inicial, documents ni salaris mínims: només ser veïna del barri i participar activament a la vida col·lectiva. És una forma de resistència contra el desplaçament i d’arrelament davant l’expulsió sistemàtica.

Joan Subirats, catedràtic i polític espanyol, explicava en un article a El País que el sistema públic ha de donar resposta a les necessitats socials, però cal enriquir-lo amb iniciatives de la societat civil. Mentre assenyala com la dreta ha sabut instrumentalitzar la crítica al sistema públic, sosté que des de l’esquerra també hem de prendre’s seriosament la necessitat de qüestionar-lo: no es tracta de defensar cegament un Estat del benestar que no sempre funciona, sinó d’entendre que les seves respostes han de complementar-se amb iniciatives socials. Els barris, les famílies —sobretot mares i àvies— i les organitzacions populars sostenen bona part de la feina de cures i de reproducció social, moltes vegades en condicions de precarietat i invisibilitat. Aquí resideix la veritable complementarietat: les iniciatives ciutadanes no només cobreixen buits institucionals, sinó que els interpel·len, produint ciutadania, democràcia i autogestió.

Les Juntes treballa amb poblacions especialment afectades pels desnonaments i la discriminació immobiliària, en la seva majoria famílies migrades de La Florida. La seva experiència mostra que l’accés a l’habitatge a través del tanteig i retracte podria tenir un impacte molt més gran si comptés amb un marc estable de col·laboració públic-comunitària. No es tracta de delegar la funció de l’Estat, sinó de construir formes de cogestió del territori capaces de prevenir desnonaments, reduir la despesa pública i enfortir les xarxes veïnals que sostenen la vida quotidiana. Visibilitzar i enfortir els treballs de cures des i per als territoris més afectats.

En un context d’especulació i financiarització de l’habitatge, els projectes veïnals de les perifèries demostren que les solucions per garantir el dret a habitar no només poden venir de dalt. Davant la creixent individualització, cal reforçar els espais d’organització col·lectiva des dels barris, encarnant i fomentant polítiques de l’habitatge que desmercantilitzen, redistribueixen i polititzen l’espai urbà. Aquests espais no només garanteixen sostre a qui ha estat sistemàticament exclòs del mercat i de les polítiques públiques, sinó que també produeixen comunitat, xarxes de suport i noves formes de ciutadania.

És en aquest teixit on històries com la de Lu es transformen: de la vulnerabilitat a l’acció, del desnonament a l’arrelament. Més que un model replicable, Les Juntes és una pràctica viva que demostra que la ciutadania continua activa i interpel·lant els buits institucionals. Que el dret a l’habitatge no es mendiga ni es delega: es conquista i es cuida col·lectivament.