L’auge d’Aliança Catalana, més enllà dels números del CEO

El darrer baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) confirma que el PSC continua sent la primera força al Parlament, però amb símptomes de desgast. La projecció situa els socialistes entre 38 i 40 escons, però, segons la comparació amb el baròmetre anterior, això suposa perdre entre 2 i 4 diputats.

En canvi, Esquerra Republicana revifa: es col·locaria en segona posició amb 22–23 escons, la qual cosa implica guanyar-ne entre 2 i 3 respecte a l’enquesta anterior. El moviment important, però, es produeix al voltant de Junts per Catalunya i Aliança Catalana. Junts cauria fins als 19–20 escons, cosa que vol dir deixar-se fins a 15–16 diputats en relació amb el darrer baròmetre del CEO. Al mateix temps, Aliança Catalana, que a les eleccions anteriors havia entrat amb només 2 diputats, apareix ara empatada amb Junts, també amb 19–20 escons, després d’un salt de fins a 18 escons en l’estimació.

Al bloc de la dreta espanyola, el moviment és més discret però significatiu: Vox arribaria als 13–14 diputats i avançaria el PP, que es quedaria amb 12–13 escons. La tendència no és tant un gran creixement del PP com el fet que l’espai més dur de la dreta (Vox i Aliança Catalana) guanya pes relatiu. Mentrestant, Comuns continuarien amb uns 6 diputats i la CUP es mouria entre 3 i 4, pràcticament estabilitzades respecte al baròmetre anterior.

Aquestes xifres dibuixen un escenari clar: el PSC continua al capdavant, ERC recupera posicions, Junts s’ensorra i l’extrema dreta —en versió espanyolista i en versió “autòctona”— consolida una presència que fa només uns anys semblava impossible a Catalunya. Però, com sempre passa amb les enquestes, l’important no són només els números, sinó què ens diuen sobre el tipus de país que s’està configurant.

Aliança Catalana: què hi ha darrere del salt?

La lectura més òbvia és que Aliança Catalana s’ha “menjat” una part important de Junts. Diverses anàlisis apunten que al voltant d’un 20% dels antics votants de Junts s’inclinarien ara per Sílvia Orriols, i que la fidelitat de vot de Junts és una de les més baixes del sistema. Però el fenomen va molt més enllà d’un simple transvasament dins del bloc independentista.

El CEO i les cròniques posteriors remarquen un punt crucial: prop de la meitat dels votants potencials d’Aliança Catalana no es defineixen com a independentistes. Això vol dir que el partit no creix perquè representi un “independentisme més pur” o una radicalització coherent del Procés, sinó perquè s’ha convertit en un contenidor ampli de malestar. Un espai on conflueixen votants desencantats amb Junts, votants de Vox i del PP, persones que havien optat per ERC, i gent que, senzillament, no trobava cap opció que verbalitzés la seva frustració.

Aliança Catalana no és, per tant, la continuació del sobiranisme per altres mitjans, sinó una altra cosa: una extrema dreta que utilitza la identitat catalana com a vehicle per articular un discurs d’ordre, de por i d’exclusió. El seu relat se centra menys en la construcció d’un projecte de país i més en la construcció d’un enemic: la immigració, determinats barris, una certa idea d’“invasió” o de “pèrdua de la Catalunya de sempre”.

Aquest detall —que una part substancial del seu electorat no sigui independentista— és el que hauria de fer saltar totes les alarmes. Indica que el que s’està movent no és només l’eix nacional, sinó una reconfiguració del vot identitari en clau autoritària. L’etiqueta “catalana” aquí no apunta tant a un projecte d’emancipació col·lectiva com a una frontera simbòlica: un nosaltres tancat, amenaçat, que necessita aixecar murs (materialment i culturalment) per protegir-se.

Dit d’una altra manera: Aliança Catalana representa el punt de trobada entre un independentisme esgotat i una dreta radical europeïtzada, que comparteix amb altres forces del continent la mateixa fórmula: barrejar precarietat, inseguretat i desigualtat amb un discurs culturalista que assenyala la immigració com a culpable.

Símptoma d’un fracàs estructural, no una anomalia sobtada

Si mirem el fenomen en perspectiva, queda clar que l’auge d’Aliança Catalana no és un llamp caigut del cel, ni el resultat d’un únic error tàctic dels altres partits. És el símptoma d’un procés llarg de degradació institucional i política, en què les forces de govern —a Catalunya, a l’Estat i a Europa— han renunciat a abordar de manera seriosa les arrels materials del malestar social.

Fa anys que amplis sectors de la població conviuen amb precarietat estructural; amb treballs inestables i mal remunerats, amb una crisi de l’habitatge galopant i uns lloguers desbocats, i amb un estat infrafinançat. I tot això mentre l’1% acumula cada vegada més i més riquesa.

En paral·lel, les institucions europees han anat consolidant un marc de polítiques migratòries obertament racistes i securitàries, amb Frontex com a emblema de la idea que les fronteres valen més que les vides. La migració ha estat convertida en un problema policial i militar, no en una realitat humana a gestionar amb drets i justícia. Aquesta lògica, assumida per governs de tots els colors, legitima de facto els marcs mentals sobre els quals opera l’extrema dreta.

A tot això s’hi suma un ecosistema mediàtic i digital que, massa sovint, vincula de manera acrítica delinqüència i immigració, alimenta titulars alarmistes i transforma casos puntuals en proves irrefutables d’un suposat “caos generalitzat”. El resultat és un clima en què la por i el ressentiment es normalitzen, mentre les causes estructurals —polítiques d’habitatge, fiscalitat, regulació laboral, redistribució— queden fora de focus.

En aquest context, Aliança Catalana no fa res especialment original: simplement ocupa l’espai que els altres han deixat buit. Converteix el malestar en vot, però ho fa desplaçant la responsabilitat cap als de sempre: els més vulnerables. No qüestiona els poders econòmics, ni les elits, ni les decisions estructurals que han portat fins aquí. Qüestiona el veí, l’estranger, “els de baix” que són percebuts com a estranys.

Per això, centrar el debat exclusivament en si AC tindrà 18, 19 o 20 diputats és perdre de vista la qüestió fonamental: què pensen fer les forces que es reivindiquen democràtiques i progressistes davant d’aquest malestar? Si la resposta continua sent gestió tecnocràtica, pedaços a curt termini i una apel·lació abstracta a uns “valors europeus” que fa temps que no es tradueixen en polítiques reals, el terreny continuarà sent propici perquè l’extrema dreta creixi.

El CEO no ens diu només qui va guanyant la cursa per la Generalitat. Ens diu, sobretot, que una part creixent del país ha deixat de creure que la política serveixi per millorar la vida. Mentre això no canviï, Aliança Catalana continuarà sent molt més que una enquesta favorable: serà el mirall incòmode d’un sistema que fa anys que deixa massa gent enrere.