La justícia és igual per a tothom, però no tothom és igual per a la justícia

Hi va haver un temps en què els mitjans de comunicació tendien a projectar una confiança plena, gairebé cega, en una justícia que s’antullava com a sacrosanta. Qualsevol reticència o dubte es feia callar sota la sòlida premissa de l’existència efectiva de la divisió de poders… Com si l’arquitectura institucional d’un Estat impedís per se les tendències o conviccions personals/ideològiques de qui participa en ella… Com si no hi hagués necessitat de fiscalitzar-ne l’actuació perquè, al cap i a la fi, la norma ja ho deixava clar: la judicatura no té res a veure amb el poder polític.

No ha passat gaire temps des d’aquests dies, però aquest lapse s’antullava com una eternitat. El recel sobre el que succeeix en l’estament judicial s’incrementa ja no sols per part de qui es veuen afectats directament per les seves decisions, sinó també per part d’una ciutadania que sent, si més no, una certa perplexitat en veure el que sembla una disparitat de criteris i de temps que no té fàcil explicació. Per no encetar el meló del biaix ideològic… que tothom sap que no existeix, perquè la judicatura és neutral i, igual que els àngels no tenen sexe, ella és capaç de sostreure’s a la temptació ideològica.

Davant les suspicàcies, un crit: independència judicial. A fi de poder explicar les diferències de temps, la resposta és canònica: diferent tipus de causes impliquen diferent tipus de processos. I això és així, certament. Però potser cal preguntar… per què és així?

En un article com aquest és impossible abordar els detalls tècnics dels diferents processos judicials: ni puc, ni sabria per on començar, i encara menys podria resumir-ho en tot just mil paraules. No obstant això, sí que hi ha unes certes intuïcions que, sense necessitat d’entrar en gaire detall, transcendeixen la brotxa grossa de la mera queixa per cansament.

Després de la fallida Declaració d’Independència de Catalunya el 2017, a penes es va trigar res a posar sota presó provisional la part dels polítics independentistes que s’havia quedat a Espanya (mentre es dictaven ordres de detenció per als qui eren fora). En tot just dos anys, ja hi havia sentència i condemna ferma per als qui estaven empresonats a Espanya. Per descomptat, no es pot dir que aquest fos un cas fàcil de jutjar ni que no hi hagués infinitat de variables a tenir en compte. Si bé és cert que no era necessari rastrejar factures falses o comptes en paradisos fiscals, hi havia una altra mena de detalls complexos sobre la tipologia legal dels delictes que presumptament s’havien comès.

Per contra, la trama Gürtel o el cas de la família Pujol s’han mostrat com a casos en què els processos no sols s’estenen en el temps per la labor de rastreig d’informació, sinó que l’aparell legal propicia una dilatació que fa que ara estiguem amb Jordi Pujol, amb 95 anys, veient si declara o no en el cas que porta el seu nom… I han passat onze anys des que es va destapar (tardanament) el cas Pujol.

No obstant això, també recentment vam conèixer la condemna del fiscal general de l’Estat… sense ni tan sols tenir la sentència redactada!

I, entre cas i cas, podríem redactar una enciclopèdia sencera, que encara seria més extensa si haguéssim de parlar d’aquells exonerats per ser inviolables o per ser intocables, que ve a ser gairebé el mateix, fet i fet.

Davant aquesta difusa però persistent sensació de disparitat de criteri, quan no d’una certa injustícia, se’ns alienen elements per a la comprensió plena, però en tenim prou per a llançar alguna hipòtesi plausible.

Si els casos de corrupció semblen ser menys urgents que d’altres, potser és perquè es consideren menys onerosos o erosionants de l’arquitectura del sistema politicoeconòmic-judicial existent. És a dir, els casos de corrupció suposen un problema, un llast econòmic, però d’alguna manera no afecten l’statu quo, no pertorben l’estat de les coses; no hi ha res de subversiu en ells: s’accepta el sistema i simplement se’n busquen les esquerdes per maximitzar-ne l’aprofitament. Unes esquerdes que, d’altra banda, no hi ha grans incentius per arreglar…

En canvi, en el Procés —igual que en alguns altres cèlebres casos polítics—, més enllà que tinguem simpatia o afinitat ideològica cap a ells o no, la veritat és que sí que s’hi descobreix alguna cosa: s’està promovent algun tipus de canvi, s’està afectant l’estructura del sistema vigent i, per tant, els riscos van més enllà del desviament i el minvament recaptatori (que, curiosament, sembla assumir-se com a inexorable i part de la “naturalesa” humana, que no del sistema vigent).

D’aquesta manera, amb el que aquí s’ha escrit, semblaria que el meu plantejament suggereix que la justícia a Espanya posseeix un biaix punitiu-exemplificant. Però això és només així presumptament, és clar.