Kast: la victòria del pinochetisme

La política xilena només acostuma a ocupar els titulars internacionals cada quatre anys, quan se celebren eleccions presidencials. Tradicionalment, si deixem de banda les mobilitzacions de 2011 o 2019, el bipartidisme ha estat capaç de controlar les institucions polítiques xilenes i el turnisme i una certa moderació centrípeta han imperat al país. Malgrat el moviment social de fons, la victòria de Gabriel Boric al capdavant d’una coalició d’esquerres a l’esquerra de la concertació (l’aliança tradicional entre socialistes i democristians, de la qual forma part l’expresidenta Michelle Bachelet) no ha representat un canvi en aquest sentit.

La polarització política que impregna la política global ha permès reconfigurar les forces a dreta i esquerra; canviant els protagonistes del bipartidisme xilè. Per una banda, la coalició d’esquerres (que aplegava també, aquest cop, a socialistes i socialdemòcrates) ha apostat per una candidata militant del Partit Comunista, Jeannette Jara. De l’altra banda, hi concorria l’amenaça d’un retorn al passat. Un José Antonio Kast que a la segona volta electoral ha comptat amb el suport de la dreta tradicional.

Kast (Partit Republicà) representa una dreta política que combina quatre ingredients principals. Populisme, neoliberalisme, conservadorisme social i autoritarisme institucional. El seu projecte promou un relat de confrontació entre un poble decent i unes elits polítiques i culturals de caràcter progressista a les quals acusen d’haver malmès l’ordre i la seguretat. Alhora defensa una agenda econòmica profundament neoliberal basada en la desregulació del marcat i en l’Estat mínim.

Aquest plantejament es completa amb un conservadorisme social dur, especialment en matèria de drets reproductius, diversitat sexual i educació, que en aquesta campanya ha decidit ometre deliberadament en les seves comunicacions públiques -en contrast amb 2021-. La seva doctrina en aquestes matèries no difereix gens del que promouen a Espanya grups ultraconservadors com Hazte Oír. Com a diputat, va votar contra dispensar gratuïta la píndola de l’endemà, es va oposar a la llei de no discriminació de gènere i va rebutjar l’acord d’unió civil entre persones homosexuals. El pack complet.

Finalment, el nou president electe de Xile propugna una concepció autoritària del poder que legitima l’enduriment penal -especialment contra col·lectius migrants- i l’assumpció d’un rol més rellevant de les forces de seguretat en el marc institucional xilè. A parer de Kast, la democràcia ha d’estar subordinada al manteniment de l’ordre i la seguretat. La combinació d’aquests quatre elements situa Kast dins la nova dreta radical global, amb arrels locals profundes en el llegat polític del pinochetisme.

Kast i el pinochetisme

Una característica contemporània de la nova onada de dreta populista, en auge en l’àmbit global, és la distància que acostumen a marcar amb les dictadures o processos de caràcter autoritari que han viscut els seus països d’origen. La batalla de Marine Le Pen per robar la bandera del gaullisme o la posició de VOX envers el franquisme en són un exemple.

Xile, en canvi, és un país diferent en aquest sentit. Malgrat que Pinochet va abandonar el poder l’any 1990, va ser cap de les forces armades del país fins a 1998 i va ser senador fins a 2002. La petjada autoritària va ser capaç de sobreviure al canvi de règim, situant la centralitat política del país una mica més a la dreta del que és habitual a la resta de països de la regió.

Kast no adhereix formalment a la dictadura, però articula i representa el seu llegat polític i simbòlic. Sense anar més lluny, el seu germà Miguel Kast fou membre dels anomenats Chicago Boys, un grup de governants xilens que, inspirats per les teories de Milton Friedman i Arnold Harberger, van impulsar reformes estructurals a l’economia xilena de signe neoliberal. Evidentment, aquest grup de Chicago Boys van ocupar rols clau a l’administració pinochetista; Miguel Kast fou ministre de l’Oficina de Planificació Nacional (1978-1980), ministre de Treball i Previsió Social (1981-1982) i president del Banc Central de Xile (1982). Sí, efectivament, el germà del nou president de Xile va ser ministre de la dictadura.

Un parentesc familiar, tot i que indicatiu, no és l’únic lligam del nou president electe amb la dictadura de Pinochet. Kast s’ha manifest a favor d’indultar els agents de l’Estat que van violar els drets humans durant aquella etapa, a qui fins i tot va arribar a visitar a les presons per fer-li arribar el seu suport.  No sorprèn si tenim en compte que Kast ha arribat a dir que el govern militar va ser un “mal necessari” per salvar Xile “del comunisme”. El 2017, el nou president xilè va arribar a afirmar que, si estigués viu, Augusto Pinochet l’hagués votat a ell.

A la dreta de Bolsonaro?

En clau comparada, José Antonio Kast pot situar-se clarament a la dreta de Jair Bolsonaro, especialment en l’àmbit econòmic i institucional. Mentre que el bolsonarisme combina un discurs ultraconservador amb un populisme econòmic sovint erràtic i condicionat per la lògica del sistema polític brasiler, Kast s’inscriu en una tradició xilena molt més ortodoxa i coherent de neoliberalisme dur, hereva directa de les reformes estructurals impulsades pels Chicago Boys durant la dictadura.

En aquest mateix eix comparatiu, José Antonio Kast també pot ser comparat amb el president argentí Javier Milei, amb qui comparteix una defensa radical del neoliberalisme i una impugnació frontal de l’Estat com a actor redistributiu, però del qual es diferencia tant en l’estil com en l’arrel ideològica. Milei construeix el seu projecte des d’un anarco liberalisme rupturista, antipolític i fortament personalista, que qüestiona fins i tot l’existència de l’Estat i es presenta com una ruptura amb l’ordre institucional previ. Kast, en canvi, no vol destruir l’Estat sinó posar-lo al servei d’un ordre social jeràrquic, conservador i disciplinari, reforçant les seves funcions coercitives mentre promou la retirada de la seva funció social.

Kast seria, per tant, un candidat populista i neoliberal com Milei, però autoritari i ultraconservador com Bolsonaro. Una fórmula certament perillosa.

Què podem esperar de la seva presidència?

El programa econòmic de Kast posa sobre la taula un fort ajustament fiscal —xifrat en 6.000 milions de dòlars en només divuit mesos— amb una notable ambigüitat sobre els mecanismes concrets per assolir-lo. La seva estratègia passa per la desregulació, la contenció de la despesa i l’eliminació de determinades càrregues fiscals, com les contribucions al primer habitatge. Tot i això, el nou president afirma que no suprimirà prestacions com la pensió garantida universal, tot i que en el passat havia afirmat que tenia intenció de reduir les pensions.

En l’eix de seguretat, Kast ha posat sobre la taula el denominat “Pla Implacable”. Aquesta proposta cerca l’enduriment penal, l’expansió de l’aparell repressiu de l’Estat i la construcció de presons d’alta seguretat, així com la creació de forces especials per intervenir en territoris sota control del crim organitzat. Aquesta lògica s’estén a la política migratòria, on recupera mesures ja formulades en campanyes anteriors, com el finançament de vols per a deportacions massives de persones en situació irregular. Es tracta d’un conjunt de propostes que reforcen una certa concepció de l’ordre públic com a eix central de l’obra de govern, però que obren interrogants significatius tant sobre el seu cost real com sobre la seva compatibilitat amb el marc jurídic vigent.

La bona notícia?

A Xile els presidents només es poden reelegir per dos mandats de manera no consecutiva. El període 2006-2022 va tenir només dos presidents i quatre mandats. Bachelet, Piñera, Bachelet, Piñera. Per tant, Gabriel Boric podria proposar-se novament d’aquí a quatre anys -tot i que a hores d’ara és difícil preveure quin serà el panorama polític llavors-.

Kast, d’aquesta manera, té data de caducitat; un fet especialment rellevant perquè el seu moviment té un innegable caràcter personalista. A més, caldrà veure com es materialitza la incorporació de la dreta tradicional al seu executiu i com funciona aquesta convivència política. Altres excandidats poc sospitosos de ser progressistes, com ara Franco Parisi (Partit de la Gent, 19,71% en primera volta) i Johannes Kaiser (Partit Nacional Llibertari, 13,94% al primer torn) tindran incentius reals per contribuir al desgast de la presidència de Kast.

En conclusió, l’arribada a La Moneda de José Antonio Kast no pot ser llegida com un simple gir conjuntural cap a la dreta, sinó com la normalització d’un projecte polític que combina neoliberalisme radical, autoritarisme institucional i un llegat pinochetista mai del tot superat. El seu mandat posarà a prova tant les institucions xilenes com la capacitat de les forces polítiques i socials progressistes per articular una alternativa sòlida. Kast té data de caducitat, però les idees que representa no desapareixeran soles; el veritable repte per a Xile serà evitar que aquest retorn al passat es consolidi com a horitzó de futur.