Las posibilidades para ordenar las parcelas de un hilo urbano son múltiples. En esta ocasión saltaremos de inmueble a inmueble del maestro de obra Josep Masdéu Puigdemasa, tanto por rizar el rizo como excusa para saltar a un rincón nada agotado en las investigaciones, algo poco sorprendente, pues si de algo sirven estas Barcelonas en su intrahistoria es para comprobar cómo es muy fácil criticar la labor desinteresada de redescubrir la ciudad mientras durante décadas casi nadie se ha preocupado por hacerlo. Los hilos y colgaduras, en todos los sentidos, de las redes sociales son estupendas para el ego, mientras…
Autor: jcorominas
Les possibilitats per a ordenar les parcel·les d’un fil urbà són múltiples. Aquesta vegada saltarem d’immoble a immoble del mestre d’obra Josep Masdéu Puigdemasa, bé per filar prim, bé com a excusa per a saltar a un racó res esgotat a les investigacions, quelcom res sorprenent, doncs si d’alguna cosa serveixen aquestes Barcelones a la seva intrahistòria és per a comprovar com és molt fàcil criticar la feina desinteressada de redescobrir la ciutat mentre durant dècades ningú s’ha preocupat per fer-ho. Els fils i les penjades, en tots els sentits, a les xarxes socials són molt bones per a l’ego,…
No recordo quan em parlaren per primer cop del taller Masriera del carrer de Bailén, però sí sé com la majoria de persones senten un encanteri plegat d’ignorància envers la seva imponent façana. Molts d’ells ompliren, quan era més jove i no coneixia com ara la Història de la meva ciutat, el meu cap de pardals de tota mena. Jordi, el seu reixat és el d’una lògia maçònica. Jordi, era un temple romà, arribat intacte als nostres dies. Jordi, és un lloc maleit on es celebren rituals satànics. Tots mentien, no per mala voluntat, sinó per aquella cosa tan barcelonina…
No recuerdo cuando me hablaron por primera vez del taller Masriera del carrer de Bailén, pero sí sé cómo la mayoría de personas sienten un hechizo plagado de ignorancia hacia su imponente fachada. Muchos de ellos llenaron, cuando era más joven y no conocía tan bien la Historia de mi ciudad, mi cabeza con pájaros de todo tipo. Jordi, sus rejas son las de una logia masónica. Jordi, era un templo romano y llegó intacto hasta nuestros días. Jordi, es un lugar maldito donde se celebraban ritos satánicos. Todos mentían, no por mala voluntad, sino por esa cosa tan Barcelonesa…
No quiero convertir en una tradición esto de empezar con la dificultad de ordenar esta serie por el Camp de l’Arpa. Hace años presumía, con mucha mentira entre visillos, de conocer por completo el callejero de Gràcia, algo posible hasta cierto punto por lo enmarañado de su morfología. La de nuestra protagonista de estas semanas es quizá más complicada por sus desapariciones y metamorfosis. Me hallo en una de esas encrucijadas simbólicas donde el Eixample pierde, por el momento, su senda expansiva. Provença muere en Rogent y se inicia el carrer de Degà Bahí, surcado por pequeñas y múltiples aperturas…
No vull convertir en tradició això de començar amb la dificultat d’endreçar aquesta sèrie pel Camp de l’Arpa. Fa anys presumia, amb molta mentida entreteles, de conèixer per complert els carrers de Gràcia, quelcom possible fins a cert punt per com és d’enrevessada la seva morfologia.La de la nostra protagonista d’aquestes setmanes és potser més complicada per les seves desaparicions i metamorfosis. Em trobo en una d’aquelles cruïlles simbòliques on l’Eixample perd, pel moment, la seva senda expansiva. Provença mor a Rogent i s’inicia el carrer de Degà Bahí, travessat per petites i múltiples al seu camí fins al carrer…
Des d’un bon principi d’aquesta sèrie sobre el Camp de l’Arpa he tingut seriosos problemes a l’hora d’endreçar el seu recorregut, entre d’altres motius per la familiaritat amb la seva morfologia, però una cosa és l’hàbit i una altra ben diferent explicar un indret als lectors, sobretot si es pretén contribuir amb dades vàlides no només pel present. Per això mateix he dubtat molt sobre com continuar després de disseccionar el laberint no tan invisible, el problema sempre sol ser l’absència general de curiositat, del tros del carrer Mallorca abans anomenat Núria. L’opció més temptadora hagués sigut prosseguir cap a…
Desde el principio de esta serie sobre el Camp de l’Arpa tuve serios problemas a la hora de ordenar su recorrido, entre otros motivos al estar muy familiarizado con su morfología, pero una cosa es el hábito de uno y otra muy distinta explicar un lugar a los lectores, sobre todo si se pretende contribuir con datos válidos no sólo para el presente. Por ello mismo he dudado mucho sobre cómo continuar tras diseccionar el laberinto no tan invisible, el problema es la ausencia general de curiosidad, del trozo del carrer de Mallorca antes llamado Núria. La opción más tentadora…
Es jueves por la tarde y tras una divertida comida de trabajo, las mejores, cometo el acto masoquista de pasear hasta el Guinardó con el calor sofocándome porque salí de casa con americana y no tengo donde guardarla. Otra persona hubiera cogido el metro y se hubiera quedado tan pancha, pero voy con la cámara de fotos y un defecto de forma en mi cerebro conlleva la obligación de documentarme si ella me acompaña, algo bastante habitual. Tras despedirme de mi socia Cristina, que volverá a aparecer en breve con más detalles, asciendo por el carrer de Rocafort y topo…
És dijous per la tarda i després d’un divertit dinar de feina, els millors, cometo l’acte masoquista de passejar fins el Guinardó, amb la calor menjant-me perquè vaig sortir de casa amb americana i no tinc on guardar-la. Una altra persona hagués agafat el metro i s’hagués quedat tan tranquil·la, però vaig amb la càmera de fotos i un defecte de forma al meu cervell m’obliga a documentar-me. Després d’acomiadar-me de la meva sòcia Cristina, qui reapareixerà en breu amb més detalls, decideixo ascendir pel carrer de Rocafort i topo a la seva cruïlla amb Còrsega amb l’Hort La Lola,…
