El barrio del Turó de la Peira es una enorme indecencia urbanística. Hoy, antes de escribir las Barcelonas, lo caminé con el fin de intentar comprender mejor sus puertas y salidas, un disparate que quizá se ideó como laberinto o manicomio, prueba irrefutable de cómo jamás debió existir, pero claro, tampoco se pueden pedir peras al olmo, más aún si su planificación lo ubicaba, sin equipamientos de ningún tipo, entre un parque y la autopista nada disimulado que es Fabra i Puig. Los accesos, además de absurdos, de las escaleras a los requiebros cuando se ingresa desde Sant Iscle, son…
Autor: jcorominas
No hace muchos días una lectora me dijo que apreciaba mucho cómo las Barcelonas hacen hablar a las calles y los muros. No, amiga, no soy yo, todos esos elementos hablan solos y me facilitan las investigaciones, a veces por desgracia, pues determinadas historias sería mejor no contarlas desde su inexistencia. Pero ocurrieron, y por eso mismo conviene recordarlas. Eran las tres y cuarto de la madrugada del domingo 11 de noviembre de 1990. Había llovido muchísimo todo el fin de semana y, según los bomberos, las filtraciones de agua causaron el hundimiento de las vigas correspondientes a los comedores…
No fa gaire una lectora em digué que admirava molt com les Barcelones fan parlar els carrers i els murs. No amiga, no sóc jo, tots aquests elements parlen sols i em faciliten les investigacions, a vegades per desgràcia, doncs determinades històries fóra millor no narrar-les des de la seva inexistència. Però ocorregueren, i per això mateix convé recordar-les. Era un quart de quatre de la matinada del diumenge 11 de novembre de 1990. Havia plogut moltíssim tot el cap de setmana, i, segons els bombers, les filtracions d’aigua causaren l’esfondrament de les bigues corresponents als menjadors de la quarta…
Cuando abrieron las puertas de la Pandemia pude recuperar el placer de viajar por Europa. Cuando aterrizo en Alemania siempre tengo las mismas sensaciones al pasear por sus ciudades. En primera instancia sucumbo a una especie de desorientación provocada por la inmensidad del espacio. Después de localizar los hitos del lugar toca adentrarse en la totalidad. Cuando me sumerjo en la misma adquiero unos rudimentos de constancia y comprensión. Las últimas experiencias han sido en urbes muy distintas, coincidentes en ser potencias por sí mismas En Colonia pude moverme con garantías mediante rutas en las que el Rin tenía escasa…
Quan obriren les portes de la pandèmia vaig poder recuperar el plaer de viatjar per Europa. Quan aterro a Alemanya sempre tinc les mateixes sensacions mentre passejo per les seves ciutats. En primera instància hi ha una espècie de desorientació provocada per la immensitat de l’espai. Després de localitzar les fites del lloc toca endinsar-se en la totalitat. Quan m’hi capbusso adquireixo uns rudiments de constància i comprensió. Les darreres experiències han sigut a urbs ben distintes, coincidents en ser potències per sí mateixes. A Colònia vaig moure’m amb garanties, mitjançant rutes on el Rin tenia escassa rellevància perquè el…
Una de les meves obsessions més típiques és la de delimitar bé les fronteres dels llocs. Durant la sèrie dedicada a Vilapicina, com abans amb La Jota, he insistit molt a com aquest territori, ple d’identitat pròpia, pertany a Nou Barris per un caprici dels vuitanta molt Conferència de Berlin de 1885 i el seu repartiment d’Àfrica a base de línies poc conseqüents. Les diferències entre zones poden percebre’s amb relativa facilitat des de l’observació de carrers i edificis, també vàlids per a captar perversions, anòmales, gairebé sempre perpetrades per constructors i urbanistes sense respecte pel passat, víctima del seu…
Una de mis obsesiones más típicas es la de delimitar bien las fronteras de los lugares. Durante la serie dedicada a Vilapicina, como antes con La Jota, he insistido mucho en cómo este territorio, con identidad propia, pertenece a Nou Barris por un capricho de los ochenta muy Conferencia de Berlín de 1885 y su repartimiento de África a base de líneas poco consecuentes. Las diferencias entre zonas pueden percibirse con relativa facilidad desde la observación de calles y edificios, válidos asimismo para captar perversiones anómalas, casi siempre perpetradas por constructores y urbanistas sin respeto alguno por el pasado, víctima…
La libertad de hallarnos en la frontera comporta el riesgo de perdernos. Duero con Petrarca nos abre vistas a todos los puntos cardinales, cada uno alternativa para avanzar. El problema y el don son la duda. Esta mañana he cumplido el ritual de revisitar por sempiterna vez el lugar de estudio. Como en un futuro no muy lejano quiero adentrarme en el barrio del empresario Sanahuja, en las estribaciones del Turó de la Peira, he optado por un recorrido distinto para acercarme a la encrucijada de barrios adonde volveremos tarde o temprano. De este modo, he bajado por Peris Mencheta,…
La llibertat de trobar-nos a la frontera comporta el risc de perdre’ns. Duero amb Petrarca ens obre vistes a tots els punts cardinals, cadascun alternativa per a avançar. El problema i el do és el dubte. Aquest matí he complert el ritual de revisitar per sempiterna vegada el lloc d’estudi. Com en un futur no molt llunyà vull endinsar-me en el barri de l’empresari Sanahuja, als contraforts del Turó de la Peira, he optat per un recorregut diferent per apropar-me a la cruïlla de barris a on tornarem d’aquí pocs paràgrafs. D’aquesta manera, he baixat per Peris Menchet, potser per…
Els espais poden llegir-se de moltes maneres. Per a mi, el carrer de Sant Rafael està ple de llegendes i estímuls. El seu recorregut actual va de Robadors a la rambla del Raval. A la cantonada amb aquesta darrera hi figura una placa des dels primers anys dels vuitanta. És de ceràmica i, pel que es veu, fou vandalitzada més d’una vegada per les joventuts de l’extinta –o no tant– CiU, airades contra el record del gran anarquista Salvador Seguí, assassinat en aquest punt el 10 de març de 1923, durant la lenta agonia del Pistolerisme. Això del “Noi del…
