La turistificació com a dissolvent cultural

Desenes de mòbils es van alçar a l’aire gairebé simultàniament la nit de Sant Joan. L’arribada de la flama del Canigó, des del seu punt de distribució a la Plaça Sant Jaume a la cruïlla entre Ramon Turró i Espronceda, al Poblenou, tradicionalment acompanyada per, entre d’altres, el Fènix, la bèstia local, va veure com un allau de cossos i braços estesos impedien la visió i la participació efectiva en el moment a gran part de la multitud allà concentrada. No calia ser molt hàbil per veure que, la majoria, eren turistes que s’acostaven a contemplar un dels rituals locals festius de l’any.

Va ser l’antropòleg Javier Hernández qui, en el documental Patios y Flores (2014), assenyalés que «la festa no és només una activitat de gresca, una activitat de diversió, que també ho és i això està molt bé, sinó que la festa, fonamentalment, és un vehicle de transmissió de la identitat. Estem parlant d’una cosa molt seriosa», en referència a la pèrdua, a l’erosió, que aquest tipus de ritual està patint quan cau en mans del turisme massiu. El cas de la Festa dels Patis de Còrdova, declarada Patrimoni Mundial per la UNESCO l’any 2012, i la posterior turistificació, va portar el professor andalús a advertir del perill que suposava l’entrada indiscriminada i sense límits de les pràctiques turístiques –mercantilització, banalització, etc.– a l’entramat social i cultural dels patis cordovesos. Tot i això, no cal anar-se’n a tants quilòmetres de distància, ni a una festa tan reconeguda, per ser testimoni dels estralls que el turisme pot arribar a ocasionar. Sense anar més lluny, les també anomenades Festes de Gràcia, el principal element de significació de les quals és la decoració que els veïns i les veïnes, organitzats per carrers, elaboren de la seva part d’entramat urbà, ja fa alguns anys que veuen com l’assistència i la participació desborda els números tradicionals de la mà d’un turisme que s’ha tornat omnipresent a la capital catalana. El nivell de tensió assolit es va manifestar amb les nombroses pintades que, durant l’agost passat, van poblar els carrers del barri durant la celebració de les festes. Així, vam veure, tal com van mostrar alguns mitjans de comunicació, grafits de TOURIST GO HOME o Som Festes de Barri si hi ha més turistes que veïnes? a diverses parts de la Vila de Gràcia. Es reprodueix, d’aquesta manera, la mateixa dinàmica que a la ciutat andalusa quan grans quantitats de turistes, volent ser testimonis i partícips d’unes celebracions reconegudes, acaben per alterar-ne de tal manera el desenvolupament que perden el significat i l’objectiu fonamental: (re)creació de teixit social i la precipitació duna determinada identitat.

El paper que juguen els rituals a les societats humanes va ser la pedra angular de la constitució de les ciències socials a finals del segle XIX i principis del XX. Emile Durkheim, un dels pares de la sociologia, a la seva canònica obra Les formes elementals de la vida religiosa (1912), va assenyalar que les celebracions ritualístiques, i no els dogmes o creences, eren les veritables responsables de la relació humana amb un més allà el qual no seria res més que l’expressió simbòlica de la mateixa comunitat. Amb el seu ja famós enunciat d’efervescència col·lectiva, Durkheim presentava els participants en els rituals com a ‘transportats a un món enterament diferent d’aquell que tenen davant dels seus ulls’, és a dir, destacava que aquests posava en connexió allò mundà amb allò sagrat, allò individual amb allò col·lectiu, generant, de passada, un profund sentiment d’identitat grupal.

Tot i que han passat més de cent anys des d’aquella inicial proposta sociològica, i el funcionalisme ha deixat de ser el marc general de coneixement de les ciències socials que en el seu moment es va proposar ser, això no vol dir que les propostes elaborades per Durkheim no continuïn mantenint la seva plena vigència. L’ésser humà és un ésser social per naturalesa, un ésser que necessita els altres per poder sobreviure i que, de fet, viu les conseqüències d’aquest èxit basant-se en la seva capacitat per establir relacions socials. Com assenyala Aristòtil, «només els déus i els animals poden estar sols. I l’home no és ni una cosa ni una altra». I per constituir i mantenir aquesta unitat social són necessaris una sèrie de processos, els rituals, que recordin i recreïn els llaços i relacions que els individus mantenen. La turistificació de carrers i places, considerant aquesta com aquella dinàmica que altera els processos socials d’un territori de manera que fa impossible entendre’ls sense tenir-los en consideració, pot arribar a alterar les festes, a dissoldre el seu caràcter cultural intrínsec de celebració ritual, de manera que es perdi aquesta funció essencial de la mateixa.

Recordem, tal com va assenyalar Javier Hernández al principi d’aquest article, que «estem parlant d’una cosa molt seriosa».