Espanya decidia 61 dels 720 escons que conformen el Parlament Europeu. És el quart país de la Unió Europea en representació després d’Alemanya (96), França (81), i Itàlia (76). Ho feia després de conèixer els resultats — preocupants —, a les principals potències europees. Primera força a França i a Àustria, segona força a Alemanya. L’onada de la dreta i extrema dreta continua creixent, també a casa nostra. Ho fa, de fet, des de l’any 1999 a cada elecció de forma ininterrompuda. A França, l’aclaparadora victòria del partit Reagrupació Nacional de Marine Le Pen ja ha tingut conseqüències: Emmanuel Macron ha anunciat la dissolució de l’Assemblea nacional i ha convocat eleccions legislatives el pròxim 30 de juny, en primera volta, i el 7 de juliol en segona.
Però tot i la vital importància de les eleccions europea en un moment en què es decideix el rumb de la política migratòria, la posició del “vell continent” respecte del genocidi israelià a Gaza, o el rol d’Europa respecte de la guerra a Ucraïna, les primeres lectures sempre són en clau nacional. A Espanya aquest desplaçament és relativament més moderat que en altres països. Un premi de consolació, que ni és premi i que difícilment pot consolar a ningú que amb uns certs ideals de democràcia, igualtat i feminisme.
Els resultats electorals
Comença a ser un costum que el Partit Socialista, en l’era de Pedro Sánchez, acabi donant la sorpresa i remunti una situació adversa. Tant, que quasi deixa de ser sorpresa. En la política representativa, més que els mateixos resultats, importa la gestió de les expectatives. El PP, encapçalat per Dolors Montserrat, havia fet de les eleccions europees un plebiscit al mandat de Pedro Sánchez. Necessitaven una victòria clara per sacsejar el govern de Sánchez, i aquesta no ha sigut tal.
Si bé és cert que l’increment en els resultats obtinguts en les eleccions és notable, doncs passen de 13 a 22 diputats, també ho és que els populars venien d’uns dels pitjors resultats en la seva història. Tot hi haver guanyat, no poden donar els resultats per bons. Part de la “culpa” dels relativament bons resultats dels socialistes, que perden només un diputat respecte a els anteriors comicis, s’han d’adjudicar a la solidesa de la seva cap de llista, Teresa Ribera.
En tercer lloc, queda VOX, que passa de dos a sis diputats. L’extrema dreta espanyola no està encara al nivell de l’extrema dreta europea, però a poc a poc s’hi va acostant. Perquè el seu creixement hagués estat netament superior si no fos perquè Se Acabó la Fiesta, un partit d’extrema dreta que orbita al voltant de la figura d’Alvise Pérez, un ex assessor parlamentari de Ciutadans, no s’hagués presentat. Ha obtingut tres diputats.
La guerra fratricida a l’esquerra del PSOE l’ha guanyat, per poc, SUMAR. Ara bé, els tres eurodiputats obtinguts deixen fora del Parlament el diputat d’Izquierda Unida, que anava en quarta posició. IU havia obtingut representació a totes les eleccions europees celebrades…fins ara. Així i tot, Unidas Podemos aconsegueix sobreviure. Irene Montero ha mantingut dos dels sis diputats que tenia la formació morada.
Ara Repúbliques és una coalició de partits nacionalistes i independentistes d’ideologia d’esquerres formada, entre d’altres, per EH Bildu, Esquerra Republicana (ERC), el Bloc Nacionalista Gallec (BNG). Encapçala’t per Diana Riba, han obtingut tres eurodiputats.
Junts per Catalunya tenia tres diputats i ara en té un. El seu cap de llista, Toni Comín, havia intentat convertir les eleccions europees en un pols per a reivindicar la presidència de Puigdemont a la Generalitat de Catalunya. Males notícies pels neoconvergents, que es veuen debilitats a la interna.
Finalment, la coalició per una Europa Solidària (CEUS), l’aliança electoral formada per diversos partits nacionalistes i regionalistes de caràcter conservador. Entre ells, destaquen el Partit Nacionalista Basc (PNB) i Coalició Canària (CC-PNC) ha obtingut un diputat.
Catalunya Plural, 2024 
