
Farà cosa d’un parell de setmanes vaig decidir donar una volta per un seguit d’espais més que ideals per a analitzar determinades constants barcelonines. Vaig agafar el metro fins a Horta, on a la plaça Eivissa, fresca, però amb una obra al seu angle amb Fulton, no vaig poder comprovar si em feren cas i han respectat la placa antiga on es recordava com aquest indret fou, amb anterioritat, l’àgora del mercat d’un poble només agregat a la capital catalana l’any 1904.
Després d’aquest aterratge vaig efectuar el meu passeig fins al seu primer punt, la Clota, un barri que és un poble, a priori protegit des de maig de 2021, sigui pel seu entorn d’horts rurals banyats per la riera de Marcel·lí, sigui per la morfologia del seu nucli urbà, una petita meravella que, així i tot, corre greu perill.
La causa és simple. Com és ben sabut ens trobem davant una galopant crisi d’habitatge on les autoritats diuen posar-se a fons per a invertir des del que és públic, sense que la ciutadania els cregui gaire a partir del que he preguntat durant setmanes a persones de tota mena, condició i edat; desconfien de les promeses, sobretot a la ciutat comtal, on l’alcalde no semblava gaire disposat a complir amb el 30% destinat a la protecció oficial, quelcom aprovat per Ada Colau, la seva antecessora.

Això no obstant, també és ben sabut que a Barcelona si hi ha un terreny lliure és gairebé inevitable que s’hi construeixi, i això és el que passa ara mateix just enfront de l’únic bar de la Clota, fins fa uns mesos un paradís amb vistes fantàstiques, sense ciment de cap mena com a obstacle dels ulls envers Horta.
El futur, donada la lentitud en erigir els previsibles blocs de pisos, encara és lluny. Quan arribi serà vertical, es carregarà una preciosa extensió verge i anul·larà una panoràmica forjada al llarg els segles des d’una prodigiosa inacció humana que propicià la bellesa de no topar amb alçades, molt de moda segons la tendència per a fomentar la densitat i ser, per davant de qualsevol altra cosa, sostenibles.
La primera gran qüestió, després en vindran un parell més, és el pròxim esclat quan els prohoms tallin la cinta inaugural d’aquests apartaments, encara per a determinar si públics perquè a altres llocs així s’anunciaven i mai ho foren, respectarà les essències de la Clota o serà l’excusa per a desfigurar quelcom excepcional fins a destruir-lo, aprofitant-se del seu aïllament per a propulsar un reducte de rics que expulsin a pobres.

A molts això darrer els hi sonarà molt dur, però no és inexacte. Al carrer d’Alarcó, a prop i lluny de les obres en marxa, ja s’aixecaren xalets; els seus propietaris gaudeixen de molts més diners al banc que el 99% del veïnat, indici d’invasions, no sé si insensates, però sens dubte no sol·licitades i molt menys anhelades pels de tota la vida, amb por a ser encerclats abans de rebre l’empenta que els desplaci del seu regne.
Quan deixo enrere la Clota segueixo el meu trajecte fins a Horta; vora el parc de les Rieres tinc un moment d’atroç pànic tot confonent-me i creure que havien acabat amb la Torre del Moro, supervivent d’un conjunt de més volada, sorgit durant el segle XVI.
La torre s’anomena així per un dels rostres al costat de les seves finestres gòtiques. Fins a 2021 fou ocupada per ferrallers; observant-la aquesta tardor no descartaria una presència humana un xic més dissimulada. El problema és que apunta maneres per a exemplificar una pràctica molt ben aplicada i documentada dels Ajuntaments democràtics, consistent en deixar que determinats espais o elements patrimonials o mereixedors de ser-ho es podreixin per a prendre un altre ús, en general amb la finalitat de guanyar metres per a l’especulació.

Això té un paradigma al Lligalbé del Baix Guinardó, si bé també podríem parlar, donat que passegem per Horta, de la baixada de Can Mateu, on no tingueren gaire mirament i es carregaren un grup de cases baixes per a edificar noves que s’integraren dins d’una operació immobiliària.
A les Barcelones repeteixo amb certa assiduïtat allò de “si no es veu, no existeix” i això és el que passa amb la Torre del Moro, que amenaçava d’esfondrar-se i, per tant, era gloriosa en aquests plans de no intervenir i facilitar la seva caiguda, quelcom insuportable pel que fa a cinisme i típic malgrat tots els malgrats.
D’aquest segon quid triguem quelcom més fins a plantar-nos al tercer. Farà cosa d’any i mig vaig detectar com els propietaris d’una finca excepcional del passatge de les Palmeres amb el carrer d’Espiell volien vendre la seva finca. Ho vaig publicar aquestes mateixes pàgines i el cartell de “Es ven desaparegué”. Per una vegada, però era massa il·lusionar-se, vaig creure guanyar la partida, desenganyant-me fa pocs dies, quan vaig passar per davant i vaig veure un enorme solar, prova de la victòria dels de sempre, aquest cop clau per a plantejar una parella de precisions abans de clausurar aquest article.

L’inicial, no menys important, emergeix al voltant de com tota aquella arquitectura franquista pateix una brutal manca de protecció per ser de la dictadura quelcom que, amb poques excepcions, la converteix en un blanc fàcil de desinformació i nul·la protecció patrimonial. La segona és comprovar com aquesta casa de Vilapicina, de precioses finestres que almenys conservo al meu arxiu fotogràfic, s’ha esmicolat amb tota probabilitat sense sotmetre’s a una avaluació prèvia que determinés si mereixia salvar-se.
Fa la sensació, i per això puc errar, que aquesta norma, llançada pels Comuns i qui sap si ignorada fins i tot pels seus creadors, s’aplica poc o res. Ho dedueixo per la intervenció de la piqueta a conjunts dignes de conservar-se per a recollir la pluralitat urbanística de la ciutat durant la seva contemporaneïtat, imposant-se el benefici d’immobiliàries i propietaris del sòl, cosa que no genera cap reacció defensiva de les esquerres, convertides per art de màgic en un calc dels seus adversaris, a saber si més partidaris de preservar murs amb capacitat de relatar una Història que és de tots, mantenint-la per a adaptar-la a la nostra era, estèril per a elaborar un gran pacte nacional d’Habitatge que pensi en aquesta urgència des de variats i complexos punts de vista.



