Aquest paràgraf del periodista Paco Madrid rebateja el Raval com a Barri Xino. Corria 1926 i el terme sorgí al seu llibre Sangre en Atarazanas. No obstant, la fama del lloc, malgrat els intents de Josep Maria de Sagarra i Josep Maria Planes a Nits de Barcelona, es consolidaria gràcies als estrangers de pas, al·lucinants davant aquest espectacle nocturn a una espècie d’illa enmig del centre urbà.
El Xino de mitjans dels anys vint ha sigut estudiat amb esmerç per Paco Villar, bé en volums de caire més general com al monogràfic dedicat a La Criolla del carrer del Cid, temple de l’esperit del temps entre el seu embogit interior, els parroquians ballant sardanes amb frenesí i els seus concursos de transvestits, on de ben segur participà Flor de Otoño, més tard interpretada al cinema per José Sacristán, si bé a la pel·lícula de 1979 el local es situava al carrer de la Carabassa.
La Criolla ens brinda la possibilitat de enlairar l’entusiasme francòfon, on participaren escriptors ben en boga durant el període de entreguerres, com Paul Morand, Francis Carco, Joseph Kessel o Pierre Mac Orlan, qui a La Bandera, adaptada al setè art amb rol protagònic per a Jean Gabin, recollí els majors aplaudiments, fins 1949, quan irrompé Jean Genet amb el seu Journal du Voleur, crònica dels seus anys més desesperats.
La singladura barcelonesa de l’antic presidiari s’ha mitificat des de l’oportunisme típic de la contemporaneïtat. Per això, sospito i proclamo sens dubte com la majoria d’analistes no s’hauran llegit el volum, quedant-se amb l’anècdota de la manifestació de Les Carolines per a protestar contra l’eliminació d’una vespasiana de les Rambles.
La liquidació de l’urinari esborrava de l’avinguda un punt de trobada clàssic dels homosexuals. Genet sempre s’envoltà dels mateixos, i a les pàgines del seu polèmic Diari, liquat pels decennis i la banalització, proliferen referències vàlides per a comprendre com patia un col·lectiu molt valent abans de la Guerra, quan s’esvaïren les seves il·lusions, com les de Pepe, propietari de la Criolla i fundador del Barcelona de Noche, al carrer de les Tàpies.
Pepe rebé varis trets de matinada, a la porta del seu domicili, al carrer de la Porta de Santa Madrona. Era 2 de maig de 1936. A La ciudad violenta conto com el més probable és imaginar una mort per culpa de massa saber de temes polítics, venjant-se amb el seu assassinat el dels germans Badia, ocorregut poc abans com un de tants preludis del catastròfic juliol colpista.
La victoria dels sublevats i els bombardejos arrasaren el Barri Xino, tot i així encara mig incontrolable, tolerant-se fins a cert punt els seus refugis de vici, bé per la seva ubicació geogràfica, bé per l’evolució de la postguerra, sobre tot si es pensa com l’any 1951 arribà la Sisena Flota ianqui, produint-se una petita revolució perquè els marines no depenien de la legislació espanyola.
Això comportà, com estudià Xavier Theros al seu La sisena flota a Barcelona, la unió de vàries forces, en principi oposades. El meu amic José Luis sempre es recreava explicant-me com el Paral·lel semblava acaparar més focus populars, mentre el Xino copsava la mala vida, simbolitzada a locals com el Càdiz del carrer de Montserrat, concentració de borratxos, gais, mariners de barres i estrelles i d’altres bitxos rars, addictes a la caiguda del sol.
D’aquests també gaudim d’informació de primera mà mitjançant Coto vedado, autobiografia de la joventut de Juan Goytisolo, qui no ocultava pas les seves freqüentacions per la zona, algunes saldades amb lleus estades entre reixes, a vegades junt a Jaime Gil de Biedma, més longeu a les seves visites, constants gairebé fins a la seva mort per amor a donar amb joves disposats a mantenir relacions sexuals, de la innocència d’antuvi a la crueltat dels setanta i els vuitanta, quan la decadència del poeta s’assimilà amb la violència de les seves predileccions.
Com pot comprovar-se al llarg d’aquest breu passeig, la literatura del Raval no és una gran desconeguda, sinó més aviat una víctima d’un leitmotiv del mercat editorial espanyol, segons el qual no té sentit reeditar i no existeixen possibilitats reals de vende, com si la tradició importés res, per no parlar del valor documental de textos capaços de ressuscitat espais en continua transformació.
Potser els dos millors texts sobre el Xino de la Segona Postguerra, sense considerar un breu relat de Sergio Pitol, serien l’increïble Izas, Rabizas y Colipoterras y La marge. El primer és una obra conjunta de Camilo José Cela i el fotògraf Joan Colom, el veritable poeta del laberint amb el seu immortal blanc i negre, obcecat a captar a les treballadores de l’ofici més antic del món com a excusa per a estendre el focus a tota la pobresa mai denunciada, invisible pels mitjans de comunicació, més interessats a redactar notes sobre les evolucions de l’avinguda García Morato per a esponjar tanta insalubritat.
La impossibilitat de donar amb aquesta meravella a baix preu és un atemptat contra la Història de Barcelona. Passa el mateix amb la utopia de somniar amb una reedició de La Marge, inèdita des de mitjans dels norantes malgrat el llibre guanyés el Goncourt i tingui una plaça dedicada junt al carrer Sant Ramón.
La marge és una meravella narrativa i antropològica des de la plasmació de les efemèrides d’un turista francès al Xino dels anys seixanta. Des del meu punt de vista combina una sensibilitat extraordinària, un magnífic poder dels cinc sentits i un do especial, imprevisible quan es redactà, doncs ens llega com era la fauna de molts carrers desapareguts, plens de personatges tendres i sòrdids.
El mateix podríem esmentar de cert elements presents a les novel·les del darrer Marsé, com per exemple Caligrafía de los sueños. En aquesta ficció, potser la seva última gran contribució en prosa, baixem amb Ringo a Robador per a assistir a iniciacions eròtiques, ben amanides amb referències a l’origen medieval del sexe de pagament al perímetre, focs precursors de diversos calors.
El recurs a la cambra fosca, l’escala tremolosa i els nervis d’adolescència tenen la seva contrapartida, més aviat poc usual, al retrat del Xino cap a la seva demolició; amb això no parlem de En construcción, mite inevitable i necessari de moderns, sinó de El delantero centro fue asesinado al atardecer, de 1988 i cim de la novel·lística de Manuel Vázquez Montalbán a l’hora d’exhibir una Barcelona poc transitada, mescla de l’instant preolímpic, la drogoaddicció dels vuitanta i la fi d’un món entre enderrocs figurats i literals.
Tota la saga de Carvalho són episodis nacionals de la Ciutat Comtal; amb El delantero s’assoleix un altre nivell, com si el mestre es trobés en estat de gràcia i fos molt conscient de com ningú més estava disposat al risc d’una critica nua des de la suposada lleugeresa dels ets i uts del detectiu i tota la seva tropa.
Mostar l’extinció d’un univers implica, com a mínim, intuir l’aparició de cert futur, d’aquí el to elegíac, tanmateix audible a El triunfo, ópera prima de Francis Casavella. Els seus ingredients gitanos i rumberos eren, mai més ben dit, el cant de llegendes amb els peus a la terra, no en va la fundació de la rumba com a gènere s’ubica al carrer de la Cera, a l’actualitat dotat d’un mural destinat a imposat aquell quilòmetre zero enfront la Gràcia del Pescadilla, derrotat per Peret en aquestes facècies.
Montalbán i Casavella posaren punt i final a la literatura del Xino. Queda pendent la del rebatejat Raval, així com gairebé tota la de la Barcelona posterior a 1992, no tan sols aquella amb ressaca del Procés. Els reptes creatius son immensos. Pel que fa a l’entorn d’aquesta petita sèrie hi ha moltes opcions a destacar, des de la opció del passat per a vendre la moto del model BCN fins al fracàs de la operació per la resistència d’aquests carrers a homologar-se amb els demés de la capital catalana. Aquesta obra de l’endemà haurà d’asseure’s al diva del segle i desfullar margarides per a decidir si vol incorporar la impunitat policial, com a la pallissa i mort de l’empresari Juan Andrés Benítez el 6 d’octubre de 2013, bressols de terrorisme, convivència interracial, quotidianitats truncades, especulacions esgarrifoses o tot aquest enrenou, fins a regalar una crònica amb o sense invent d’aquest present sense escriba, captiu de velocitats envers l’amnèsia.
