La sentència de Rubiales i el proper 8 de març

Fa pocs dies que hem conegut la sentència dictada pel jutge en el cas contra Luís Rubiales pel petó no consentit a Jennifer Hermoso en el moment de felicitar la victòria de la selecció femenina de futbol al mundial de Sydney. Una sentència doblement indignant pel moviment feminista. D’una banda, perquè només consisteix en una multa ridícula i un allunyament de la jugadora que no li costarà gens de complir. De l’altra, la sentència desestima l’existència de coaccions a l’entorn de la jugadora perquè retirés la denúncia al·legant que no hi ha proves al respecte, quan hem vist passar una munió de testimonis de companyes i familiars relatant el contrari. Una sentència que la campiona del món ja ha anunciat que recorrerà.

Aquesta sentència envia un claríssim missatge a la societat que il·lustra com opera la justícia patriarcal, sempre a favor dels agressors, perquè fins i tot amb fets que han passat sota tots els focus mediàtics globals, en realitat ni els considera greus ni atorga credibilitat a la víctima, traslladant-li a ella la sospita del delicte de mentir. Ara imaginem-nos que això passa -i passa, això i molt més, cada dia i a tothora- en una fàbrica, un magatzem, un mitjà de transport, un hospital, una escola o una llar. Qui pot assumir el coratge i els riscos que comporta, i les conseqüències que segur que tindrà, una denúncia? Va, dona, hauries d’estar prou contenta, a sobre que et fan un petó…

Doncs aquests fets son a la base de la profunda anomalia de la nostra societat, que es diu democràtica però continua considerant les dones ciutadanes de segona. Que les lleis proclamin que som iguals continua essent una estafa i aquests episodis ens en fan conscients. Algunes lleis que teòricament s’han aprovat per posar-hi remei, com la Ley Orgánica 10/2022, de 6 de septiembre, de garantía integral de la libertad sexual, coneguda com la llei de “només sí és sí”, molt criticada pel moviment feminista, estan tenint efectes perversos fins i tot després de la reforma exprés que s’hi va haver de fer un cop aprovada, pels errors de tècnica jurídica que contenia.

Dues novetats de la llei inicialment pensades per protegir la llibertat sexual, com el fet d’eliminar la figura de l’abús i convertir totes les seves vulneracions en agressions, i el fet d’elevar conseqüentment les penes mínimes a aplicar, estan portant a una inhibició perillosa davant d’alguns fets que jutges, fiscals i societat no consideren realment delictius. Només així s’explica l’acarnissament en els interrogatoris a les víctimes que denuncien, o les sentències que minimitzen els fets i que directament en descarten una part perquè això comportaria proposar penes més altes, com en el cas Rubiales.

En una recent presentació de l’obra col·lectiva Hijas del Miedo y otros relatos de violencia de género (2024), que és una recopilació de relats basats en casos reals que han colpit especialment les autores -jutgesses de l’Asociación de Mujeres Juezas de España amb una rica i variada experiència professional- es va plantejar el paper de la llei del “només sí és sí” en la decebedora sentència del cas Rubiales, que s’havia conegut el dia anterior. La valoració de les professionals de la judicatura va ser a l’hora negativa i positiva. Negativa, perquè comprenien la insatisfacció del moviment feminista. Però també positiva, perquè el missatge enviat a la societat, malgrat tot, és que això simplement no es pot fer. Perquè el canvi profund que necessita el sistema judicial ha de ser paral·lel a un canvi social que realment condemni aquests fets. Un canvi a les antípodes d’aquella idea encara tan arrelada que és la base de la violència de gènere, la que dona per fet que les dones som dels homes, i que s’expressa sovint en comentaris com ara “al final a les dones no se us podrá dir ni fer res”.  Comentaris que, efectivament, encerten de ple! No, no se’ns pot dir ni fer res que no decidim ni desitgem. Res que ens discrimini, res que ens violenti.

La realitat que vivim, però, és que les velles i les noves forces del patriarcat continúen sotmetent els drets de les dones i les nenes als desitjos dels homes en totes les esferes. Les estadístiques mostren un augment exponencial de la violència sexual i una desigualtat econòmica que no disminueix, alhora que creix la seva negació entre els més joves, nois i també noies. Les millores son lentes i fràgils, i és per això que el moviment feminista torna a convocar pel proper 8 de març, Dia Internacional de la Dona Treballadora, una potent manifestació a Barcelona centrada en la denúncia de totes les formes de violència i explotació de les dones i les nenes arreu del món.