Hola, és l’enemic?

Hi ha dies que les notícies sobre habitatge semblen escrites per un guionista cínic. Obres el diari i llegeixes que el Ministeri d’Habitatge ha llançat una nova línia telefònica d’atenció en matèria d’habitatge. Una línia d’ajuda, diuen. Un número per resoldre dubtes, afegeixen. Irònic que sigui el 047, en referència a aquell article de la Constitució que sempre ha estat paper mullat, governi qui governi. No puc evitar imaginar-me en Gila, despenjant el telèfon i dient allò de: “Hola, és l’enemic?”. Només que ara el gag s’ha fet realitat.

El mateix Estat que va rescatar la banca amb milers de milions ara ofereix assessorament telefònic a qui aquesta mateixa banca continua empenyent al buit. El mateix Estat que va permetre als fons voltors quedar-se amb les nostres cases, ofereix una línia d’atenció per quan la desesperació és la protagonista. La ironia s’escriu sola. En un país on les execucions hipotecàries tornen a disparar-se, els lloguers s’han convertit en una ruleta russa i on les famílies expulsades de casa seva ja no són una crisi, sinó part del paisatge, el Govern decideix que el que falta no són habitatges dignes, sinó un call center. Com si el drama de perdre la llar fos un problema de comunicació. Potser la pròxima mesura serà crear un chatbot per consolar-te mentre la comitiva judicial i la policia truquen a la porta.

Un es pregunta si també respondran quan algú truqui cridant des del límit de l’abisme, com l’Alberto, l’ancià de Torremolinos que es va treure la vida just abans de ser desnonat per no poder pagar la hipoteca. La mort de l’Alberto no és un fet aïllat, és un crit ofegat enmig d’un país que s’ha acostumat a mirar cap a una altra banda. El mateix va passar fa una dècada, quan la PAH i milers de famílies van posar rostre al drama. Avui, la història es repeteix, però amb més cinisme per part d’alguns i amb un discurs que criminalitza la pobresa com a fracàs personal per part d’altres. Aleshores executaven els bancs; avui s’hi afegeixen els fons d’extracció que ens sagnen com vampirs. Però l’essència és la mateixa: protegir el negoci, no la vida.

Mentre els responsables polítics anuncien telèfons, la realitat es mesura en pisos embargats, lloguers impossibles, més de cent desnonaments diaris i persones que es rendeixen. L’habitatge s’ha convertit en el gran negoci del segle XXI i els mateixos actors que van provocar la crisi financera són els que avui controlen barris sencers. Els bancs venen les seves carteres a fons especulatius que, al seu torn, pressionen els llogaters perquè marxin o comprin hipotecant la seva vida amb preus abusius. Tot perfectament legal, tot moralment inacceptable.

I davant d’això, el discurs polític s’omple de gestos buits. Es parla de la problemàtica com si fos una condició natural, no el resultat de decisions polítiques. S’anuncien ajudes que no arriben, lloguers socials que no es renoven, plans d’habitatge que no s’executen. El que és urgent se substitueix pel que és simbòlic. El que és necessari, pel que és publicitari.

Potser per això el telèfon del Ministeri és tan revelador. No com a mesura, sinó com a metàfora. Representa la distància entre la política institucional i la realitat social. És el so del to de trucada quan ningú a l’altra banda pot oferir una solució real. L’Alberto no necessitava un número on trucar, necessitava que algú aturés el seu desnonament, que l’Estat el protegís del desemparament que ell mateix ha permès.

En un país on les cases són actius i les persones estadístiques, el suïcidi de l’Alberto ens recorda allò que molts prefereixen oblidar: que darrere de cada desnonament hi ha una història, una vida, una dignitat trencada. I que cap telèfon, per gratuït que sigui, pot reparar allò que l’avarícia i la desídia política destrueixen cada dia.

Davant de tot això, el Ministeri d’Habitatge encara va més enllà, llançant la campanya “Com t’imagines el teu futur?” amb un vídeo on tres homes grans comparteixen pis des de fa trenta anys. Tot molt càlid, molt d’anunci de iogurts amb fibra. El que no es diu és que el futur que imaginen no és fruit de l’amistat, sinó de la necessitat, del desarrelament; que aquest possible futur ja és una realitat a eradicar.

La campanya pretén inspirar, però el que provoca és indignació. Ens venen la idea que compartir pis serà la nova normalitat, que renunciem no només a tenir una llar, sinó també a crear una família. Un fracàs absolut del sistema que se’ns presenta com una solució creativa. Un pas més en la política del maquillatge: aparentar preocupació sense incomodar el poder financer, ni tocar els privilegis d’aquells que es lucren amb la nostra misèria.

Si el Gila visqués, podria fer una versió moderna del gag: “Hola, és el Ministeri d’Habitatge? Truco pel futur”. I a l’altra banda, una veu institucional, robòticament amable, respondria: “Pensi com de bé s’ho passarà fent croquetes en companyia”.

L’habitatge, aquell dret constitucional que es repeteix com un mantra buit, s’ha transformat en el negoci més lucratiu del país. Els bancs que van provocar la crisi hipotecària avui s’asseuen a negociar amb els fons voltors la venda de les seves carteres d’habitatges mai venuts o arrabassats a cop de desnonament. Els mateixos fons que pressionen les famílies perquè marxin, que compren edificis sencers i els buiden, que acumulen pisos com qui col·lecciona trofeus. Aquests mateixos edificis que, després d’expulsar les veïnes, sovint es converteixen en pisos turístics provocant un desallotjament col·lectiu que deixa els barris sense vida ni memòria. Carrers on ja no hi queda comunitat, només maletes amb rodes. La campanya “Com t’imagines el teu futur?” podria ser, sense voler-ho, el retrat més honest del present: un Estat que no garanteix drets, que confon acompanyar amb renunciar, i dignitat amb docilitat.

Fins que no es resolgui l’emergència habitacional, s’intervingui el mercat i es garanteixi el dret a l’habitatge per a tothom, aquest país continuarà marcant el mateix número: el de la vergonya.