No, el dret a l’avortament no està a debat

Tornar a parlar d’un dret tan bàsic ha vingut, precisament, de la mà d’una dona. Parlem del màxim exponent de la llibertat, a ulls seus. Parlem de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso. Però, una vegada més, apel·la i defensa la llibertat que li convé. En aquest cas, no en la llibertat de les dones en escollir si decideixen o no avortar, sinó en la llibertat dels metges que decideixen practicar un avortament o no. A més, en aquesta distòpica narcisista que té, Ayuso es posa com a exemple dels dos avortaments que va tenir, tots dos accidentals i que els posa al mateix nivell que els d’una dona que no vol ser mare, que avorta per necessitat. I és aquí on la presidenta de la Comunitat de Madrid aprofita i treu pit; ella, malauradament, no va poder ser mare. D’altres, malauradament, no van voler ser-ho i, tant que a ella li agrada la llibertat, s’ha de respectar.

L’avortament és un tràngol difícil, gens agradable i en molts casos traumàtic. A més, en d’altres és una necessitat quan la persona gestant no desitja tenir un bebè, per les raons que siguin. És per això que es va legislar el dret a interrompre voluntàriament l’embaràs, perquè totes les dones que ho necessitin, amb les màximes garanties sanitàries possibles, per evitar la clandestinitat, per no haver de costejar-lo i per a tenir un suport clínic i psicològic. Ben llunyà queda quan les dones anaven a Londres a avortar, dones de bona família, clar, perquè totes aquelles de classe treballadora a Londres i en plena dictadura franquista ja et dic jo que no hi anaven.

L’avortament està contemplat en la cartera de serveis del Sistema Nacional de Salut. És crucial oferir aquest servei, un dret al que les dones han de tenir l’opció d’acollir-se’n. Això no obstant, hi ha comunitats autònomes que registren, per la sanitat pública, un nombre residual de casos d’avortament no accidentals. Estem parlant de la Regió de Múrcia, Castella i Lleó i, precisament, la Comunitat de Madrid, comunitats on governa el PP amb la crossa de VOX. Quina casualitat. Com pot ser que en una regió com Madrid, amb gairebé 7 milions d’habitants, abanderada de les llibertats segons la seva presidenta, tingui unes ràtios tan baixes en la sanitat pública de dones que interrompen voluntàriament l’embaràs? Andalusia i Madrid sumen entre les dues gairebé el 50% dels avortaments que tenen lloc a l’Estat i en ambdues comunitats el 99% dels casos es deriven a centres privats. A més, si augmentem la fotografia i veiem dades de tot l’Estat de 2024, el 78,74% dels avortaments es realitzen en centres privats en comparació amb el 21,25% que es fan als centres públics. Per què aquest desajust?

La presidenta Ayuso ja ens va deixar clar, en una de les seves compareixences a l’Assemblea de Madrid, que no crearà cap llista d’objectors per a l’avortament, tal com li va demanar el president de l’Executiu espanyol, Pedro Sánchez. Però, què és aquesta llista? Queda palès, encara que no ho sembli, que l’avortament és un dret al que les dones s’hi poden adherir. Això no obstant, la llei que regula aquest dret també empara als metges i defensa a tots aquells que, per les raons que sigui, no volen practicar avortaments. Aquesta llista no és una llista negra, sinó que serveix perquè les entitats sanitàries puguin saber amb quins professionals sanitaris poden comptar, o no, en el moment que una dona necessita interrompre voluntàriament l’embaràs. A més, aquesta objecció és a títol individual, és a dir, els professionals sanitaris es poden negar a practicar un avortament, però no el centre o la institució a la qual pertanyen. En aquest cas, el centre sanitari té l’obligació de buscar entre el seu personal un professional sanitari que no hagi manifestat aquesta objecció de consciència. En cap cas, el centre ha de derivar a la pacient a un d’altre. Això seria el més adient, el que està reconegut per la llei, però sabem que això no és així, i ben a prop de casa nostra; l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, un excel·lent hospital públic de referència a Barcelona, es nega a practicar avortaments. L’única solució i alternativa que proposen és derivar la pacient a un altre centre sanitari, amb tota l’exposició i patiment que això comporta.  Com he dit, un metge es pot negar a practicar un avortament, però no una institució i molt menys una com l’Hospital de Sant Pau, una institució pública.

Barcelona en Comú s’ha fet ressò de les queixes de diferents col·lectius feministes que denuncien que l’Hospital de Sant Pau es nega a practicar avortaments. Aquest hospital està regit per un patronat on hi ha un representant de l’Ajuntament, per a més inri. No podem tolerar ni permetre que una institució com l’Hospital de Sant Pau, un centre sanitari públic on l’Ajuntament de Barcelona forma part del seu òrgan de govern, es negui a practicar avortaments. Amb aquesta situació i recollint les queixes de diferents associacions feministes, jo mateixa, en nom de Barcelona en Comú vaig presentar una iniciativa al consistori per vetllar i assegurar que l’Hospital de Sant Pau pugui practicar avortaments, sense que aquests siguin derivats a altres centres hospitalaris. La mesura va recollir els vots favorables de Junts, el PSC i ERC. Com era d’esperar, ni PP ni VOX van secundar aquesta iniciativa.

“Estem en 2025 i encara tenim obstacles per poder garantir l’exercici del dret d’avortament al nostre país i a la nostra ciutat”, vaig exposar quan vaig denunciar que l’Hospital de Sant Pau no practica avortaments. Sembla mentida que, a hores d’ara, hàgim de tornar a defensar i blindar un dret tan fonamental i crucial per a les dones i per a la societat com és el dret a interrompre voluntàriament l’embaràs. Però aquesta situació és símptoma inequívoc del retrocés que patim per causa de les forces d’extrema dreta i de la dreta més reaccionària. Un exemple més de com la societat i l’esquerra ens hem de fer forts i blindar els drets anteriorment conquerits perquè, com veiem, cap dret aconseguit té la seguretat que mai pugui desaparèixer. Cap passa enrere.