Què és, exactament, un genocidi? Com es pot pensar més enllà del moment de l’extermini massiu i entendre’l com un procés llarg, incrustat en projectes colonials, en estructures legals, en relats històrics i en formes subtils —o no tan subtils— de violència i despossessió? Aquestes són algunes de les preguntes que travessen Genocidios (Galaxia Gutenberg), un llibre coral coordinat i editat per Júlia Nueno, que reuneix veus del món del dret, la història, l’arqueologia, la geopolítica i la investigació forense per abordar casos com Palestina, Namíbia o Sud-àfrica des d’una mirada crítica i profundament política.
Nueno defensa que «el genocidi no és un esdeveniment puntual, sinó que és un procés molt més llarg», i vincula aquesta idea amb la necessitat de repensar les herències del colonialisme i la seva continuïtat en el present. Una continuïtat que no passa només per la violència militar directa, sinó també per mecanismes aparentment neutrals o fins i tot “humanitaris”: «en una crisi humanitària, qui té el control sobre la distribució d’ajuda humanitària és qui té el control sobre el territori».
Parlem del genocidi herero i nama a Namíbia i del seu paral·lelisme amb Palestina, del concepte de Nakba i la seva relació amb el sionisme, del paper ambigu del dret internacional, de la disputa pel relat a través de l’arqueologia i les imatges satèl·lit, i de l’ús de la intel·ligència artificial en la producció massiva d’objectius militars a Gaza. Una conversa que no només interpel·la el passat, sinó que obliga a mirar el present —i el futur— amb altres ulls.
Sabem què va significar el règim de l’apartheid a Sud-àfrica principalmente gràcies a la figura de Mandela; sabem més o menys què passa —o què ha passat— a Gaza a partir del que apareix als mitjans. En canvi, el cas de Namíbia és molt menys present en l’imaginari col·lectiu. Què aporta el genocidi de Namíbia a l’hora de repensar el concepte mateix de genocidi? I per què té sentit situar-lo en una mateixa genealogia, o com a mínim en un mateix marc analític, que Palestina o Sud-àfrica?
Namíbia és un genocidi contra grups indígenes com els herero i els nama, al territori que avui coneixem com Namíbia, perpetrat per Alemanya a principis del segle XX. És un genocidi poc conegut, però sí que ha estat reconegut per Alemanya, que admet el seu paper com a perpetradora.
Sovint queda diluït dins els projectes colonials europeus. Moltes fases d’extermini queden barrejades sota l’etiqueta general de “colonització”. Per això va bé distingir dos tipus de colonialisme: el colonialisme d’explotació, que extreu recursos d’un territori i sotmet la població a condicions de treball gairebé d’esclavatge; i el colonialisme de colons, que no només explota, sinó que també busca el reemplaçament de la població autòctona i l’apropiació de les seves terres.
Aquest segon model és el que veiem tant a Namíbia com a Palestina. A Namíbia, avui dia, el 70% de les terres continuen en mans del 0,4% de la població blanca. El 1904, el govern alemany va emetre una ordre d’extermini contra els herero i els nama. Molta gent va ser assassinada, i els supervivents van ser portats a camps de concentració i obligats a treballs forçats.
Però el procés comença molt abans. Un dels arguments del llibre és que el genocidi no és un esdeveniment puntual, sinó un procés llarg. A Namíbia, abans de l’ordre d’extermini, ja s’havia desplaçat la població cap a zones àrides, se’ls havia desposseït de les terres i s’havien construït assentaments colonials. Això és molt similar a la història que coneixem a Palestina des de la Nakba del 1948.
La diferència entre documentar un genocidi a principis del segle XX i documentar-lo al segle XXI és enorme. A Gaza comptem amb una explosió de fonts digitals: vídeos, imatges de satèl·lit, xarxes socials. Però també hi ha una disputa pel relat: les víctimes documenten la violència, però els perpetradors també documenten les seves accions amb la seva narrativa.
En el cas de Namíbia comptem amb molt poques fonts. D’una banda, les postals colonials de l’exèrcit alemany, que mostren paisatges idíl·lics, sense cossos ni persones. De l’altra, els testimonis de supervivents i descendents dels supervivents, que expliquen com vivien els seus avis i avantpassats, com es movien pel territori, com funcionaven els cicles de vida d’aquestes comunitats ramaderes. És amb aquests testimonis que reconstruïm com la despossessió de terres va fer impossible la continuïtat del seu mode de vida.
A partir del que expliques, és inevitable pensar en altres territoris colonitzats o ocupats, com el Sàhara Occidental, on es produeixen formes de violència sistèmica que no sempre són conceptualitzades com a genocidi. Vivim un moment en què cal estendre o repensar el concepte de genocidi en l’àmbit de les pràctiques colonials? I, vinculat a això, quin rol juga l’acadèmia a l’hora de legitimar determinats relats o silenciar altres veus crítiques?
Hi ha una jurista palestina, Sònia Boulos, que explica molt bé per què moltes elits liberals israelianes, que poden denunciar l’apartheid o l’ocupació, no poden admetre que el que passa a Gaza és un genocidi. Admetre-ho implicaria revisar la Nakba del 48 i, en conseqüència, revisar el seu propi privilegi: què vol dir que el teu estat neix d’un procés de desplaçament i extermini. Això passa dins l’acadèmia, però també més enllà. El “soft power” d’Israel va molt lligat a la capacitat de construir relats. Per exemple, Israel va ser el primer exèrcit del món en tenir un portaveu a Twitter. És una manera d’entendre que la batalla és també narrativa, no només militar.
El llibre neix en un entorn acadèmic, però té l’ambició d’anar més enllà: nosaltres estem treballant en la producció d’evidència per a la Cort Internacional de Justícia. No volem només construir un discurs acadèmic, sinó també aportar documentació que pugui ser utilitzada en instàncies legals on es disputa què és o no és genocidi.
Una altra part important del llibre és l’afirmació que el genocidi no és només un concepte legal, també és un concepte polític. Poso un exemple: posar sobre la taula que la destrucció de condicions de vida ve donada per processos colonials implica revisar molts exterminis del passat que no han estat reconeguts com a genocidis.
En aquest context, l’acadèmia és encara un espai disputable, o és ja un terreny pràcticament colonitzat? I, en paral·lel, per què creus que a Catalunya s’ha pogut parlar de genocidi amb més naturalitat que en altres contextos europeus?
Jo crec que dins l’acadèmia hi ha molta feina a fer i molt a disputar, sobretot en com definim els conceptes i en com entenem la relació entre colonialisme i genocidi.
Pel que fa a Catalunya, des de fora tinc la sensació que aquí es parla de genocidi d’una manera més oberta que en altres llocs d’Europa. I això té a veure amb la mobilització popular. No és només una qüestió d’acadèmia o d’elit intel·lectual: hi ha hagut un teixit associatiu, col·lectius, moviments socials que han posat el genocidi sobre la taula com a categoria política.
També crec que hi ha vincles històrics entre sectors de la societat catalana i la palestina. Hi ha molta gent que hi ha estat, que té contactes, que ha treballat en projectes allà. Tot això construeix una forma de solidaritat molt concreta.
Alhora, si mires altres llocs, com Anglaterra, hi ha hagut algunes de les mobilitzacions més grans d’Europa a Londres, però la desconnexió entre el que fa el govern i el que pensa la societat és enorme. Tens una diàspora palestina molt important, unes protestes massives, i un govern que es limita a seguir la línia dels Estats Units.
En aquest escenari, com valores el paper de Pedro Sánchez i del govern espanyol? Perquè, en el relat internacional, Espanya ha volgut projectar una imatge de veu “valenta” o diferencial dins de la Unió Europea.
El posicionament de Pedro Sánchez té un component estratègic clar: situar-se com una veu progressista dins d’Europa. Però si mires els fets concrets, a l’hora de parlar de sancions, de mesures materials o de suport efectiu a iniciatives com la flotilla, el govern espanyol ha arribat tard i amb molta ambigüitat.
Al final, quan hi ha hagut prou pressió popular, ha fet alguns moviments, però en molts moments clau s’ha retirat. I si pensem en altres casos, com el Sàhara Occidental, el canvi de posició respecte al Marroc i la caiguda de la ministra d’Exteriors mostren fins a quin punt la política exterior espanyola es juga en un marc de pactes geopolítics que no sempre passen pel respecte al dret internacional.
Al llibre s’afina molt el sentit de conceptes que sovint circulen de manera confusa en el debat públic: sionisme, Nakba, apartheid, genocidi… Podries explicar què significa exactament la Nakba per al poble palestí i quina relació estructural manté amb el sionisme?
El segon text del llibre és una entrevista amb el jurista palestí Rabea Eghbariah, que treballa la Nakba com a noció legal. Ell explica que la Nakba és més que el moment del 1948, en què es desplaça unes 750.000 persones i es destrueixen uns 500 pobles. La Nakba és també l’estructura social i política que fragmenta la societat palestina.
Això ho veiem en la diversitat d’estatus legals i territorials: no és el mateix ser palestí dins d’Israel (la Palestina del 48) que ser-ho a Gaza, a Cisjordània, a Jerusalem Est o a la diàspora. Cada grup té uns drets diferents i viu sota règims legals diferents. Aquesta fragmentació té com a objectiu dificultar, o directament impedir, l’exercici del dret a l’autodeterminació.
El que proposa Ayari és que la Nakba hauria d’estar reconeguda com un crim en el marc internacional, de la mateixa manera que ho estan l’apartheid o el genocidi. Perquè només la Nakba permet explicar la totalitat de la condició palestina: hi ha moments d’ocupació militar, hi ha moments d’apartheid i hi ha fases de genocidi, com la que veiem a Gaza.
La Nakba és, per dir-ho així, la cara B del sionisme. No podem entendre la construcció de l’estat d’Israel com a estat-nació sense entendre que s’ha construït sobre el desplaçament i la despossessió del poble palestí. De la mateixa manera que no podem entendre l’Holocaust sense entendre la ideologia nazi, tampoc podem entendre el projecte sionista sense entendre la Nakba.
Aquest debat connecta amb una qüestió clàssica dins del pensament crític: el dret internacional és, inevitablement, un instrument del poder hegemònic o encara pot ser un espai de disputa, resignificació i lluita política?
Quan es redacta la Convenció per a la Prevenció i la Sanció del Delicte de Genocidi, el 1948, Raphael Lemkin ja havia entès el genocidi a través dels processos colonials, i insistia que no es tractava només de l’extermini físic o biològic d’un poble, sinó també de la destrucció cultural, social i política. Aquesta part va quedar pràcticament fora del text final perquè les potències colonials europees no tenien cap interès a obrir aquesta porta.
Si mires la història dels casos de genocidi que han arribat a la Cort Internacional de Justícia, la majoria han estat impulsats per països europeus o occidentals, quan els ha convingut. El cas de Palestina és diferent: és Sud-àfrica qui agafa aquest marc i diu “això no pot ser només una eina de l’Occident, nosaltres també podem utilitzar-la”.
En aquests dos últims anys tots hem vist la decepció amb el dret internacional, perquè el genocidi continua en marxa. Però alhora, si abandonem completament aquest terreny, el deixem en mans dels qui el volen utilitzar només pels seus interessos. Per això, per mi, la resposta és que cal lluitar en tots els fronts.
Sovint es parla del nostre temps com una era de postveritat, en què es desconfia no només de la informació, sinó dels mateixos mecanismes que la produeixen. Com treballeu vosaltres, metodològicament, amb imatges, xarxes socials i satèl·lits? Com es construeix “veritat” en aquest context?
Som en un moment en què s’ha perdut confiança en la veritat. No només perquè circulen mentides i desinformació, sinó perquè moltes de les institucions que en algun moment havien tingut una certa credibilitat també l’han perduda.
La pregunta que ens fem és: què fem en aquesta situació? Abandonem la veritat com a paradigma i diem que res no és cert? O ens preguntem, més aviat, com es construeix la veritat, qui la construeix i a qui beneficia?
Nosaltres optem per la segona via. Treballem amb vídeos i imatges de xarxes socials, amb imatges de satèl·lit, amb testimonis orals. Una imatge sola, avui, té molt poc valor: la pots manipular, descontextualitzar, fabricar. Però si la poses en relació amb altres imatges, amb un model digital del lloc des d’on s’ha pres, amb testimonis que hi eren presents, comences a construir un relat verificable.
La veritat no és un objecte que trobes, sinó quelcom que emergeix d’una composició de fonts. I el procés ha de ser obert i qüestionable: la gent ha de poder veure com s’ha construït, interrogar-lo, disputar-lo.
Coneixem el paper dels Estats Units com a principal suport polític i militar d’Israel, però es parla menys dels mecanismes aparentment secundaris: fundacions, ajudes, ONG, reconstrucció. Quin paper real juguen institucions com l’ONU o certes agències humanitàries en la gestió del que passa a Gaza?
Nosaltres parlem de “violència humanitària”. En diem humanitarisme, però al final serveix per exercir violència i control. En els últims dos anys hem vist com s’ha anat desmantellant la xarxa local de distribució d’ajuda humanitària. Primer amb la destrucció de fleques, després amb la destrucció de refugis on arribava l’ajuda humanitària, més tard amb el corredor de Netzarim, que parteix Gaza en dos i on els checkpoints impedeixen el pas de camions. La gent que va a buscar ajuda és atacada. S’han assassinat treballadors humanitaris, s’han destruït centres de distribució i cuines populars, s’han il·legalitzat ONG locals.
Tot això desmantella un sistema local de distribució d’ajuda que, en realitat, és també un sistema local de sobirania: en una crisi humanitària, qui controla l’ajuda controla el territori. Per això s’ha destruït la xarxa local i se n’ha imposat una d’externa, controlada per Israel i recolzada pels Estats Units. Això apunta clarament a la voluntat de substituir la sobirania a Gaza.
I que és previ al genocidi…
Sí, això no comença el 2023. Abans de l’octubre del 2023 ja hi havia un control gairebé total sobre què entrava i què sortia. Es calculaven literalment les calories que entraven a Gaza. Després de la guerra del 2014 es controlava la quantitat de ciment permesa per reconstruir. L’òrgan gestor d’aquest control era l’ONU: a demanda d’Israel, l’ONU distribuïa el ciment i decidia quanta quantitat podia entrar, amb l’argument que es podrien construir túnels.
Aquest càlcul mil·limetrat sobre les condicions de vida genera una impossibilitat de desenvolupar una vida amb normalitat, més enllà del bloqueig de moviment. És una forma de control polític exercida amb el llenguatge de l’ajuda.
De les societats disciplinàries foucoultianes associades al panòptic, a les societats de control descrites per Deleuze, vosaltres parleu d’un pas més: les “societats d’objectius”. Podries explicar aquest concepte?
Aquí recollim el treball de Gregoire Chamayou, que fa una genealogia de les tecnologies que registren els nostres patrons de vida. A la societat disciplinària tens espais tancats on s’observa —la presó, l’escola, la fàbrica— i la disciplina funciona a través d’aquestes institucions.
A la societat de control, el que tens són mecanismes difusos: tu modifiques el teu comportament perquè saps que hi ha càmeres, dispositius, sistemes de vigilància. No cal una institució tancada, el control és dispers.
La societat d’objectius afegeix una altra capa: la manera com et mous, com actues, què consumeixes, amb qui et relaciones, tot això es registra de manera constant. A partir d’aquests registres es construeix una línia de normalitat, una expectativa de què és “normal”. Tot allò que se’n desvia es converteix en un “objectiu” que ha de ser corregit, neutralitzat o, en context bèl·lic, eliminat.
Ja no parlem d’una normalitat estadística fixa, sinó d’una normalitat que es reconstitueix permanentment a mesura que canvien els patrons de la societat. Això és el que veiem a Gaza i, abans, a Jerusalem: un ús d’algoritmes i sistemes d’intel·ligència artificial per identificar com a “potencials terroristes” persones que, simplement, es desvien de la conducta esperada.
Qualsevol acte de sobirania o d’autoorganització col·lectiva —des d’una protesta fins a una cuina comunitària— pot ser llegit com una desviació i, per tant, com un objectiu. D’aquí surten les llistes automatitzades de persones a eliminar: periodistes, metges, treballadors humanitaris, líders comunitaris… Totes elles persones amb un rol clau en el manteniment de la vida social. Per a Israel, l’expectativa de “normalitat” és l’ocupació permanent de Palestina. per a Israel és l’ocupació permanent. Tot el que la qüestioni és classificat com a anormal i, per tant, com a amenaça.
En aquest marc, què significa exactament “terrorisme” per a Israel? Perquè aquesta paraula funciona gairebé com una categoria totalitzadora.
Israel comença a utilitzar el terme “terrorisme” per caracteritzar la resistència palestina ja als anys 1920, durant el mandat britànic. Legalment, hereta moltes de les lleis colonials que criminalitzen la població que resisteix l’ocupació. Després del 2001, amb la “guerra contra el terror”, aquest llenguatge es globalitza i es normalitza. Tot allò que s’oposa a l’ocupació —una resistència armada, però també una manifestació pacífica, una campanya de boicot, una protesta a la frontera— pot ser etiquetat com a terrorisme.
Pensem en les grans protestes de 2018–2019 a la tanca de Gaza: eren marxes en què la gent reclamava el dret al retorn i el fi del bloqueig. Israel hi va respondre amb franctiradors, mutilacions i morts. O en el fet que curar ferits ja es consideri un acte de resistència i, per tant, sospitós.
Un exemple molt clar és el de les ordres d’evacuació. Quan Israel divideix Gaza en centenars de blocs i reparteix pamflets, diu: “tota persona que es quedi en aquesta zona serà considerada membre d’una organització terrorista”. Hi ha moltes raons per no evacuar: no pots físicament, tens gent al teu càrrec, ja has evacuat moltes vegades i saps que no és més segur, o simplement no vols abandonar la teva terra. Convertir la presència física en una prova d’intencionalitat és molt fort. Estàs transformant una condició espacial —ser-hi, quedar-se— en una condemna moral i legal. Si ets allà, ets terrorista. Això permet legitimar pràcticament qualsevol atac.
I et pregunto, per acabar, sobre el rol de la IA en aquest sistema de classificació, vigilància i eliminació d’objectius a Gaza.
L’exèrcit israelià presenta la intel·ligència artificial com una eina de precisió. Diuen: “ara tenim una adreça per a cada bomba que llencem, podem generar objectius més ràpid del que podem bombardejar-los”. Això revela una lògica d’acceleració i d’industrialització de la mort.
Després hi ha el que han revelat alguns periodistes que han parlat amb membres de l’exèrcit, com Yuval Abraham, que explica com funcionen sistemes com Lavender o Gospel. Per exemple, assignen una probabilitat —un valor entre 1 i 100— de pertinença a una organització armada a pràcticament tota la població masculina adulta. El més important és que no existeix el valor zero: no hi ha presumpció d’innocència. Tothom és potencialment culpable.
La tercera capa és la que treballem nosaltres, la forense: interrogar aquests sistemes no a partir del seu codi —al qual no tenim accés— sinó a partir de la seva empremta al territori. A través de la reconstrucció de la campanya de bombardeig d’octubre del 2023, amb vídeos i imatges de satèl·lit, hem vist que les zones residencials es bombardegen molt més de nit que de dia, quan hi ha més gent a casa, i que les zones comercials es bombardegen més de dia.
Què ens diu això sobre el sistema d’IA que, suposadament, hauria d’evitar danys a civils? El que veiem és que s’utilitza per maximitzar el nombre de morts civils, no per minimitzar-los. La retòrica de la “precisió” és una coartada.
Això també té una funció narrativa interna: si tu pots dir a la teva població que tens 40.000 nous objectius militars a Gaza —el mateix número que fa dos anys—, justifiques la continuïtat indefinida de la guerra. Si després de devastar el territori, matar desenes de milers de persones i destruir bona part de la infraestructura, continues tenint el mateix nombre d’“objectius”, el missatge implícit és que la guerra no pot acabar.
