Educar en temps digitals no és apagar els mòbils, sinó encendre el pensament

Des de fa més de tres dècades, el discurs de l’Administració educativa a Espanya ha promogut la integració de tecnologies digitals en els processos d’ensenyament i aprenentatge, sota la promesa de modernitzar els centres i garantir la digitalització del sistema educatiu. En aquest marc, els centres escolars han anat incorporant ordinadors d’escriptori, pissarres digitals interactives, plataformes digitals i altres dispositius mòbils en nom de la innovació pedagògica. Aquest discurs institucional ha insistit en la necessitat de desenvolupar la competència digital de l’alumnat, afavorir l’aprenentatge ubicu i preparar les noves generacions per desenvocar-se com a ciutadans digitals.

La regulació de l’ús de telèfons mòbils als centres educatius no s’estableix de manera aïllada. Al gener de 2024, el Ministeri d’Educació, Formació Professional i Esports i el Consell Escolar de l’Estat van acordar amb les comunitats autònomes un marc comú que proposava l’“ús zero” de dispositius mòbils a l’educació infantil i primària, i un ús estrictament pedagògic i regulat a l’educació secundària (Consell Escolar de l’Estat & Ministeri d’Educació, Formació Professional i Esports, 2024). Així mateix, el Consell Escolar de l’Estat, després de reunir-se amb representants de totes les comunitats autònomes, va recomanar per unanimitat prohibir l’ús de telèfons mòbils a les aules, patis i menjadors. Actualment (PantallasAmigas, 2024), nou comunitats autònomes han adoptat aquesta prohibició (Galícia, Catalunya, Comunitat Valenciana, Illes Balears, Múrcia, Andalusia, Extremadura, Comunitat de Madrid i Castella-la Manxa). En altres cinc comunitats (Cantàbria, Castella i Lleó, Canàries, Aragó i Ceuta i Melilla) s’ha optat per un ús limitat, mentre que en quatre més (La Rioja, Navarra, País Basc i Astúries) són els centres educatius els qui regulen l’ús dels telèfons mòbils. En aquest context de diversitat autonòmica, Catalunya constitueix un exemple paradigmàtic de la “llei del pèndol”, aplicant polítiques públiques que han oscil·lat de la promoció a la prohibició de l’ús del mòbil. Tal com assenyalen Freitas Cortina, et al. (2025), aquesta va ser l’única comunitat autònoma que va desenvolupar polítiques explícites per fomentar l’ús educatiu del mòbil a les aules, mitjançant programes com mSchools (2013-2018) i mòbils.edu (2019-2021). Aquestes iniciatives estaven orientades a integrar els dispositius mòbils en pràctiques pedagògiques innovadores i estaven alineades amb marcs internacionals com l’Estratègia Europa 2020. No obstant això, el Pla d’Educació Digital de Catalunya 2020-2023 va posar fi a aquestes iniciatives en no incloure mencions específiques a l’ús de telèfons mòbils a l’aula (Freitas Cortina et al., 2025). Posteriorment, Catalunya es va alinear amb la recomanació estatal cap a restriccions més severes, evidenciant clarament la transició des de la promoció cap a la prohibició: una reacció que confirma la lògica pendular entre digitalització i control.

En aparença, tot sembla clar: menys pantalles, més atenció i, per tant, major rendiment. Però sota aquesta superfície normativa emergeix una pregunta molt més profunda: quina educació s’està promovent quan la resposta institucional davant el digital és prohibir en lloc de formar?

Area (2024) denomina “contrareforma digital” aquest moviment de retorn a models educatius sense tecnologia, fent referència a una reacció nostàlgica i protectora davant dècades d’entusiasme tecnopedagògic. Davant la saturació d’estímuls, la dispersió, l’ansietat o l’exposició a xarxes que formen part del dia a dia de l’alumnat, certs sectors educatius busquen refugi en centres educatius sense pantalles, adoptant el que Bauman (2017) descriu com una mirada retròpica: l’esperança de resoldre els problemes del present recuperant un passat idealitzat. Tanmateix, el problema no és el mòbil en si, sinó l’absència de reflexió pedagògica sobre el seu sentit educatiu. El risc, per tant, no resideix només a limitar dispositius, sinó a convertir la protecció en un substitut de l’educació, renunciant a pensar críticament com i per què integrar el digital en l’ensenyament.

Prohibir l’ús del mòbil a l’aula implica, en certa mesura, concebre l’educació com un manual de receptes. Un manual que, a l’empara de certs discursos neurodidàctics, pretén oferir fórmules universals per garantir l’atenció de l’alumnat, com si ensenyar i aprendre poguessin reduir-se a tècniques aplicables de manera automàtica i uniforme, o el management educatiu quan redueix l’ensenyament a resultats mesurables. En ambdós casos, s’imposa la il·lusió de control: apagar, ordenar, mesurar, prohibir… Però educar mai va ser seguir instruccions. Educar és sostenir preguntes, escoltar allò que no encaixa, obrir espais on alguna cosa nova pugui emergir.

La formació inicial docent es situa avui al centre d’aquest dilema: com preparar futurs professionals de l’educació que hauran d’ensenyar en aules sense mòbils, però en una societat que s’organitza a través d’ells? La resposta no pot ser administrativa ni burocràtica: passa per una didàctica crítica que retorni al professorat la capacitat de decidir. Educar en temps digitals exigeix entendre la tecnologia com a mediació cultural i no com a fi en si mateixa. Les universitats haurien d’oferir espais formatius on no només els futurs mestres i professors de secundària, sinó també pedagogs i educadors socials, experimentin pràctiques docents amb i sense pantalles. En aquests espais, seria fonamental analitzar com es transforma l’atenció, el vincle interpersonal i la paraula, i aprendre a pensar críticament què significa educar en una cultura saturada de dispositius digitals.

En aquest escenari, el neoliberalisme es pot imaginar com el cos d’una medusa que flota sobre l’educació contemporània, el poder de la qual resideix en els seus tentacles, que s’estenen silenciosament per les aules: la intel·ligència artificial, la neurodidàctica i també el mòbil convertit en un fetic tecnològic. Cada tentacle promet innovació, seguretat o llibertat, però al mateix temps introdueix dinàmiques de vigilància i dependència. Però el seu moviment no és universal ni irreversible: entre els seus filaments, els centres educatius resisteixen, improvisen, inventen maneres d’usar els mòbils que escapen al control o els tornen un sentit educatiu.

El debat sobre els mòbils és, al fons, part de la lluita quotidiana entre control i possibilitat. Sota la promesa de protegir o transformar, els centres educatius oscil·len entre la prohibició disciplinària i la dependència tecnològica, però també busquen escletxes per mantenir la seva autonomia. No tot està dit: cada aula reescriu la relació amb els dispositius a la seva manera, entre límits, resistències i petites emancipacions que sostenen la idea que educar segueix sent, sobretot, un acte de llibertat.

Una ambigüitat que també reflecteix la investigació. Després de quatre anys d’investigació en el marc del projecte US’MOV (Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats, Agencia Estatal de Investigación – PID2019-108041RB-I00), el llibre Jóvenes y teléfonos móviles en las aulas: Discursos y dinámicas de prohibición, promoción e indeterminación (Alonso Cano & Herrera Urízar, 2025) ofereix una mirada empírica sobre aquesta tensió. A partir d’onze estudis de cas en centres de secundària de diferents comunitats autònomes de l’estat espanyol, les evidències del treball de camp mostren que la realitat és més heterogènia del que recullen les normatives. En alguns centres, el mòbil s’integra com a eina d’aprenentatge; en altres, es prohibeix totalment; i molts viuen en una zona equidistant d’indeterminació, on les decisions depenen de la sensibilitat i el criteri de cada docent. En tots els casos, el mòbil es converteix en un mirall que reflecteix alguns dels dilemes més profunds dels centres educatius: l’equilibri entre control i autonomia, entre dependència i llibertat, entre regulació i confiança.

El llibre conclou que les polítiques de prohibició no neixen només de preocupacions pedagògiques, sinó també de racionalitats institucionals i culturals. I, sobretot, adverteix que l’educació digital no es resol amb decrets, sinó amb acompanyament docent. La política pot fixar límits, però el sentit educatiu d’aquests límits només es pot construir a l’aula, en la relació viva entre qui ensenya i qui aprèn.

Qui defensa la prohibició subratlla els beneficis del silenci, l’atenció, el rendiment i la desconnexió. I no els falta raó: la sobreexposició digital cansa, distreu, vulnera. Però com a professionals de l’educació hem d’anar més enllà de la prohibició, perquè quan prohibim, abandonem; quan prohibim, tirem la tovallola; quan prohibim, deixem d’educar. Educar per desconnectar no és el mateix que desconnectar per decret. Quan els centres educatius retiren els dispositius sense reflexió prèvia, perden l’oportunitat de treballar l’autonomia i la responsabilitat. En canvi, quan el professorat treballa amb l’alumnat sobre quan, com i per què usar un mòbil, l’aprenentatge transcendeix l’eina i es converteix en una pràctica ètica, una manera de pensar el tecnològic des de l’humà.

L’Agència Espanyola de Protecció de Dades (2024a, 2024b) recorda que qualsevol decisió sobre l’ús de tecnologies digitals ha de justificar-se des de la finalitat educativa i la proporcionalitat. En altres paraules: la norma ha de servir a l’aprenentatge, no substituir-lo. I aquesta distinció, aparentment obvia, defineix el lloc on l’educació juga el seu sentit més profund.

Perquè educar mai ha consistit a prohibir objectes, sinó a acompanyar processos. Els mòbils, com els llibres o les pissarres, són només un mitjà. El decisiu és la manera com els incorporem a l’experiència d’aprendre. Potser, com adverteix Area (2024), la contrareforma digital sigui també una oportunitat: un recordatori que després d’anys de tecnologies sense pedagogia, ha arribat el moment de tornar a pensar què significa educar.

I potser aquest retorn comenci reconeixent una cosa elemental: que els centres educatius no poden ensenyar a viure en un món digital si decideixen viure d’esquena a ell. Perquè, en última instància, educar en temps digitals no consisteix a apagar el mòbil, sinó a encendre el pensament.

Referències

• Agencia Española de Protección de Datos. (2024a) Responsabilidades y obligaciones en la utilización de dispositivos digitales móviles en la enseñanza infantil, primaria y secundaria [Guía].

• Agencia Española de Protección de Datos. (2024b) La AEPD elabora unas orientaciones sobre las obligaciones y responsabilidades por el uso de dispositivos móviles en los centros educativos [Nota de prensa].

• Alonso Cano, C., & Herrera Urízar, G. (coords.) (2025) Jóvenes y teléfonos móviles en las aulas: Discursos y dinámicas de prohibición, promoción e indeterminación. Octaedro.

• Area Moreira, M. (2024). Nostalgias, miedos y prohibiciones: La contrarreforma digital de la educación. En M. Kap (Comp.), Didáctica y tecnología: Encrucijadas, debates y desafíos (pp. 38–65). EUDEM.

• Bauman, Z. (2017). Retrotopía. Paidós.

• Consejo Escolar del Estado & Ministerio de Educación, Formación Profesional y Deportes. (2024) Recomendación sobre el uso de dispositivos móviles en los centros educativos. La Moncloa.

• Freitas Cortina, A., Alonso Cano, C., Sánchez Antolín, P., & Bosco Paniagua, A. (2025). Políticas autonómicas sobre el uso del móvil en la educación secundaria: de la promoción a la restricción. En C. Alonso Cano & G. Herrera Urízar (coords.), Jóvenes y teléfonos móviles en las aulas. Discursos y dinámicas de prohibición, promoción e indeterminación (pp. 25–33). Octaedro.

• PantallasAmigas. (2024) Regulación del uso del móvil en el entorno escolar en las comunidades autónomas.